Aquest bloc voldria ajudar, com una aportació a l'arqueologia del paisatge, a crear una relació d'elements d'arquitectura i enginyeria popular del Ripollès.



dilluns, 15 d’agost del 2011

Inventari de fonts / 1. Definició i classificació

D’entre els elements de l'arquitectura i enginyeria populars, les fonts cal considerar-les un element  essencial per la seva centralitat en el cicle de la vida humana. Sense l’aigua, la vida humana i animal seria impossible.

L'home i els animals accedeixen a l'aigua mitjançant la utilització de diferents sistemes. Per un costat el recurs a les corrents de rius o rieres. També mitjançant els embassaments naturals o artificials d'aigua (un riu o una bassa, per exemple). També hi ha el recurs als pous artesians, que no son fonts, que són un sistema artificial, produït per l’home mitjançant una perforació a gran profunditat i en què la pressió de l’aigua és tal que la fa emergir a la superfície. Algun dia caldria documentar els pous com intentarem fer amb les fonts.

Les fonts son un dels sistemes que té l’home per accedir a l’aigua i un element essencial d'abastament d'aigua potable. Sols per aquest motiu les fonts serien un element important i interessant a inventariar. Però a més, les fonts contenen elements molt interessants d’arquitectura i enginyeria popular.

Definició de font
Cal, doncs, definir, el concepte de font i atendre al nostre propòsit, fer un inventari d'aquests sistema d’abastament d’aigua potable, imprescindible i necessari per la vida dels humans i dels animals. Una cosa son els rius, corrents, rieres, torrents o llacs, estanys o basses. L’aigua de mar no es potable.

Segons el DIEC2, el mot font té dues accepcions pel nostre interès: “1.- Indret on l’aigua subterrània brolla o surt a la superfície de la terra. 2.- Construcció de pedra, de rajola, de ferro, etc., proveïda d’una o més canals o aixetes per on surt l’aigua”. També podem trobar la definició: “Eixida natural i localitzada d’aigua que brolla de la terra” o "Una font o deu és un indret on l’aigua brolla de la terra o entre les roques”.

Ramon Soler Lacomba ("Les fonts naturals" a la revista Grup d’Amics de Montellà. Any III. núm.: 5. Juliol 1999), que ha fet un inventari fotogràfic i informatiu de 18.000 fonts naturals de Catalunya, diu que una font es un “indret on l’aigua subterrània brota o surt a la superfície de la terra a causa que el mantell impermeable aflora o deixa pas a l’aigua del mantell freàtic sobreposat” o que és un “punt on brolla un raig d’aigua”.

Segons el Diccionari Alcover-Moll: “Raig d’aigua que brolla de la terra".

Cal tenir en compte els diminutius: fonteta; el superlatiu, fontassa o fontarrassa; i el pejoratiu, fontota.

Les fonts, per definició, solen ser abundants en relleus càrstics.

Funcionalitat tècnica de les fonts
En el seu curs subterrani l’aigua que ha caigut del cel per pluja, pateix una important transformació. Un és el filtratge i purificació. L’altra, és la dissolució de sals minerals. L’aigua pura és dolenta per l’estomac pel que es recomana no beure aigua a l’alta muntanya sense introduir-hi sals addicionals.

_____
Pou de Forada (San Antoni, Eivissa)

I un cas, particular, és que quan els cursos subterranis d’aigua entren en contacte amb roques ígnies, calentes, i afloren com a aigües termals.

Una font, ho sabem bé en l’ambient mediterrani on hi ha períodes de sequera, pot ser permanent o temporal. I en aquest sentit, l’enginyeria popular ha treballat per perllongar la vida de l’aigua a l’abast dels humans.

Dins de la definició de fonts, generalment, no tenim en compte ni les basses, anteriorment citades, ni els pous artesians, que són deus artificials, provocats per l’home mitjançant una perforació la pressió de l’aigua és tal que emergeix a una certa profunditat.

Tipologia de fonts
Segons la classificació establerta per Ramon Solé Lacomba (que resumeixo abastament ja que resulta díficil la consulta de l'article "Les fonts naturals" abans mencionat), les fonts es possible classificar-les seguint dos grups de tipologies. En el primer sistema podem fer quatre categories:

Grup tipologia A
- de biot (de bassal o clot o toll d'aigua)
Surgència natural en capçaleres de torrent o altres indrets; l’aigua surt directament de terra,
- de raig, vessant o salt
L’aigua surt de terra a través d’alguna mena de canalització, construcció o aixeta,
- de mina
L’aigua és captada sota terra i a través d’una mina i és extreta cap enfora,
- de cisterna (pot ser de pluja) o bassa
L’aigua és recollida, de pluja o de filtracions de la terra, en una bassa o cisterna.

A més, les fonts o surgències d’aigua, es poden classificar en cinc categories més:

Grup tipologia B
- brolladors
L’aigua brolla amb força del sòl; a alguns països nòrdics l’aigua que en surt és calenta, i hom els anomena gèisers,
- degotalls (degotalls o balmes). Les tosques
L’aigua degota de la paret o del sostre, sovint formant concrecions de calç o altres minerals que hom classifica entre estalactites i estalagmites,
- deus (adous, dous, tous, encantats-des)
Tot i que deu és sinònim de font, hom sol anomenar d’aquesta manera les fonts especialment abundants,
- Pous (fonts de bombeig)
Tot i ser surgències d’aigua, no són pròpiament fonts perquè cal anar a cercar l’aigua a una certa profunditat i afermar les parets del forat mitjançant obra o alguna altra mena d’intervenció que les consolidi,
- fonts termals i mineromedicinals
Fonts d’aigües amb propietats especials, com el seu nom indica,  que podríem dividir en:
      - Font calentes
      - Fonts minero-medicinals

Es podria discutir alguna de les denominacions (biot, per exemple, denominació no emprada al Ripollès. Sembla més correcta la denominació de vessant) i si els pous cal inventariar-los com a fonts.  La dubte neix quan les mines poden generar fonts. Les fonts de mina, per exemple, no deixen de ser fonts de pous horitzontals, i que hi ha pous verticals amb una mina en el seu fons.

En la definició de fonts potser caldria atendre molt a la característica "d’eixida natural".

Caldria també discutir si les basses o estanyols, cal incloure’ls dins de la definició.

I les mulleres, aiguamolls, aigols? Cal incloure-les com a fonts? Serien fonts de bassal o clot o toll d'aigua. Tenim els cas dels Aigols Podrits, a la Coma del Freser, una important aportació al naixent riu de la vall de Ribes.

Ramon Solé Lacomba descriu una mica les característiques de cada una de les tipologies. La seva caracterització ens ajuda bastant a crear un cert ordre mental, d’això el seu interès.

- Font de biot
Son totes aquelles que neixen espontàniament del sòl, en general, deixen lliscar l'aigua cap avall a cel obert. Moltes estan en el mateix torrent o riu o formen el naixement d'aquests. Segons Solé Lacomba "no resisteixen massa la secada de l'estiu" i "en la majoria d'ocasions donen índex de no potabilitat".

Comentari personal: Els cas de les fonts que son naixement de rius al Ripollès, les apreciacions de Solé Lacomba, no semblen pas generalitzables.

- Font de raig
Tenen altres noms, com de vessant o d'alt. És d'aigua continua i de regular cabal. En la majoria s'hi ha posat un tub per recollir millor l'aigua i urbanitzat el seu entorn amb taules o cadires de pedra, per exemple.

Comentari personal: La denominació de font de vessant o d'alt, crec que és molt oportuna. No crec que la urbanització sigui un element per caracteritzar aquest tipus de fonts. En tot cas, estem davant una caracterització, que s'oposa a brollador (veure més avall).

Moltes vegades aquests tipus de fonts han estat canalitzades i dotades d'elements de dipòsit. Aquest element, la sortida natural, sense gaire intervenció humana, en contra de les fonts de biot, de raig o de mina dotades de dipòsit, crec que si que podríem determinar-lo com una caracterització específica.

L'existència d'un dipòsit, tant en les fonts de vessant com de cisterna, crec que resulta un element bàsic per caracteritzar un tipus de font.

______
Mina d'aigua de Savallà

- Font de mina
Per obtenir aquesta tipus de font s'ha hagut d'aprofundir dins la terra de forma horitzontal fins a trobar el cabal o beta d'aigua. En molts casos s'han fet unes parets d'obra per a consolidar el túnel de mina i canalitzar l'aigua fins la sortida, que podria donar directament a una bassa per l'aprofitament agrícola o en altres casos sortirà en forma de font de raig, i menar l'aigua a la bassa. Generalment son fonts de gran cabal tot l'any. Cal tenir molta cura en mantenir en bon estat la canalització de l'interior de la mina així com l'estructura d'aquesta, ja que són molt freqüents els ensorraments ocasionals, en bona part per les arrels dels arbres.

Comentari personal: Estem davant un tipus de font no gaire corrent al Ripollès i la muntanya.

- Font de cisterna
Aprofitant les escletxes naturals de les roques per on regalima l’aigua, es fa una cavitat d’obra on es va dipositant l’aigua. En aquest tipus de font hi cal una aixeta o tap a fi que no es quedi eixuta. A la seva part superior tindrà una porta petita de ferro o fusta per poder controlar el nivell de l’aigua i netejar la cavitat si fos necessari. Es recomanable que la porta estigui sempre tancada. En la majoria de casos tenen un sobreexidor, així l’aigua que sobra surt a l’exterior. A l’estiu es freqüent que baixi molt el seu cabal, fins i tot pot deixar de rajar. En aquest cas, l’aigua estancada al seu interior es pot contaminar molt fàcilment. També en el cas que fora abundant el cabal de l’aigua d’aquest tipus de font pot anar a parar a una bassa per al regatge de conreus.

Comentari personal: Com he dit anteriorment, l'existència d'un dipòsit, és un element bàsic per caracteritzar un tipus de font. El sistema de dipòsit, amb sistema d’accès controlat i sobreexidor, és també necessari i convenient en cas de una font de raig amb dipòsit. Moltes vegades les fonts amb dipòsit utilitzen l’aigua sobrant per omplenar abeuradors, safareigs o basses, tant per regar com per beure el bestiar.

- Font de cisterna d'aigua de pluja
En indrets de pocs recursos per al subministrament d'aigua, com castells, ermites o masies situades a molt alt nivell, varen idear que l'aigua de la pluja fos conduïda des de les teulades fins a una gran cisterna, en general a l'interior de l'edificació. Hom pot trobar aquest tipus de font en diferents punts de la serralada de Montserrat, generalment en desús.

Comentari personal: L'aigua recollida, més enllà de la de les teulades, podia ser també la d'un terra rocós. Hi ha molt exemples de superfície rocosa de castells amb estries per conduir l'aigua a una cisterna.

En quan al segon grup tipològic, Solé Lacomba explica:

- Brolladors
Com indica el seu nom, l'aigua surt en forma de bullidor de la terra (bombolles). que es formen donada la gran força de l'aigua en sortir a l'exterior. Sempre es troben en terres sorrenques. Aquest tipus de font no és massa freqüent.

Comentari personal: Un pas interessant d'aquest tipus és les fonts altes del Freser, que neixen sobre una superfície plana, no fent bombolles, però si sortint fent un petit sortidor.

- Degotalls
Tenen altres noms  com degollats, balmes, etc. L'aigua llisca per les roques plorant gota a gota, o formant un petit regalim. En general, els degotalls estan formats per balmes o petites coves. En moltes ocasions el degoteig dels anys ha format petites estalactites i estalagmites, d'altres vegades el degoteig constant en el mateix lloc, ha format en la pedra una cavitat o receptable on es diposita l'aigua. El seu entorn floreix una petita vegetació pròpia de l'abundor d'humitat.

Comentari personal: La diferència entre els degotalls i les tosques no acabo de veure-la clara. Tant en un com en altra cas, un element bàsic per la seva formació és el terreny calcari, tant abundant al Ripollès.

______
La Tosca, a Vallfogona de Ripollès

- Les tosques
L'agua d'aquesta font abundosa neix d'entre unes roques o d'una petita cova per una canal natural va a passar a la cascada o tosca. El transcurs dels anys ha format una espectacular paret amb columnes de pedra monumentals de gran bellesa. A Vidrà i Vallfogona, entre altres llocs, hi ha les més espectaculars.

- Deus
S'anomena així quan és una gran sorgència. L'abundor d'aigua surt a l'exterior per una sola sortida o repartida per un considerable nombre de canals. Per exemple, les Deus de Sant Quintí de Mediona o Les Fonts de Torrelles de Foix. En alguns llocs i comarques de Catalunya se les coneix per dous, adous, fous i tous i encantats/des.

En aquest apartat s'ha d'incloure les deus que són el naixement d'un riu, com per exemple, el Llobregat i el Cardener, entre molts d'altres.

Comentari personal: Un cas de sortida quasi única és les fonts del Ritort o Deus del Sitjar (a uns 1.650 m alt) , a Molló, ala vessant est del Costabona, naixement del riu afluent del Ter. En aquest cas, la sorgència apareix com una gran canonada que treu aigua a dojo. A la part superior de la font del Ritort hi ha, però la font dels Soms (a uns 1.925 m alt), que desapareix, molt segurament per abastir les fonts del Ritort

- Les mentiroses
Sorgeixen d'un gran cabal d'aigua subterrani que brota a la superfície per una grana escletxa en èpoques de grans pluges i per tant pocs dies de l'any. Pot ser que un mateix corrent d'aigua surti a l'exterior per diferents llocs molt distants entre si, formant així vàries mentiroses. Se'n troben algunes a Montserrat i al massís de Sant Llorenç del Munt.

Comentari personal: No recordo que en el cas del Ripollès cap font d'aquestes característiques.

- Pous (fonts de bombeig)
La seva aigua es puja manualment o per motor. A l'Empordà hi ha molts pobles que tenien com a mínim un d'aquesta pous com a font pública, situada dins del poble o molt aprop.

Comentari personal: Ja he comentat que si caracteritzem les fonts com "eixides naturals", els pous no podem incloure'ls en una relació de fonts. Però si que sembla clar que el que ens interessa és una relació de fonts de subministrament d'aigua, siguin naturals o fruit de l'actuació humana.

- Altres fonts
En aquest punt s'hi inclouen les fonts amb unes característiques especials:

- Fonts calentes
Surt l'aigua a l'exterior amb una temperatura d'entre 30º i 75º. En molts casos l'han canalitzat per a l'ús de balnearis o bé per a ús particular. Algunes poden ser Caldes de Montbui, Caldes d'Estrac, Les Escaldes (Andorra).

Comentari personal: Potser en la definició d'aquesta tipus d'aigua entrem massa en elements molt concrets, En la vall de Llanars hi ha una nomenada font calenta, que es diu així pel simple fet que quan gela aquesta font no ho fa, ja que manté una temperatura, no calenta, sinò sols molt estable, sempre per sobre de la congelació.

- Mineromedicinals
Són preparades i embotellades per al seu consum comercial i també per a l'ús de balnearis. A Caldes de Boi hi ha més de 50 fonts minerals diferents. Arreu del país es pot trobar moltes fonts medicinals, pudentes, sulfuroses, ferro, picants,... .

Malgrat els comentaris crítics personals, l'article de Solé Lacomba aporta molt elements per intentar una classificació de les fonts o dels punts d'abastament d'aigua utilitzats pels humans i els animals terrestres.

Inventari de fonts / i 2. Noms i emplaçaments, construcció i urbanització

Seguint amb l’anàlisi introductori a un inventari de les fonts del Ripollès, seguint l’article de Ramon Solé Lacomba ("Les fonts naturals" a la revista Grup d’Amics de Montellà. Any III. núm.: 5. Juliol 1999), cal prestar atenció (més enllà a la definició de font i a les seves tipologies) als noms, llocs d’emplaçament i construcció i urbanització.

Toponímia de les fonts
Cal prestar molta atenció al nom de les fonts. No sols cal atendre al nom pel que la coneixem, sinó que cal prestar atenció a altres possibles noms i denominacions toponímiques.
_____
Font del faig de l'Obi (serra de Milany, Vidrà).

Solé Lacomba fa molt acertadament una reflexió sobre les denominacions de les fonts i la procedència dels seus noms. Segons ell, la major part de les fonts naturals tenen un nom que els ve donat per:

- la masia propera (font de cal Bordanova, d’Esconsa )
- lloc on està situada (font de baix, de l’Hort Nou, de la Vinya, ...).
- la composició química de l’aigua (font del sofre, del ferro, picant,...).
- el nom de un animal o ésser viu (font de l’esquirol, del lleó, de la granota,...).
- el nom d’un objecte (font de l’esclop, de l’olla, de la teula,...).
- el nom d’algun arbre (font del roure, del pi, de l’alzina,...).

____
Font de Sant Hou, a Campdevànol (ACRI)

Totes vegades, les fonts tenen relació amb històries o llegendes que han succeït al seu entorn. Les fonts de Sant Hou (Ripoll, Campdevànol, Gombrén i Toses), tant freqüents al Ripollès, relacionades amb el pas del cos de Sant Eudald, tenen aquesta clara relació.

Hi ha moltes poblacions que tenien una font de gran cabal pel seu subministrament i necessitat com un safareig. Aquestes fonts moltes vegades tenen un toponímic de la font o font gran, amb toponímia adjacent com camí de la font, baixada de la font, etc.

També els canvis o millores en els subministrament d’aigua potable, ha creat toponímics que parlen d’aquesta situació: font vella, o nova.

Llocs d'emplaçament
L’emplaçament de les fonts, malgrat la seva diversitat, també es possible, fer-hi alguns agrupaments de tipus d’ubicació.

Solé Lacomba diu que "un dels llocs més freqüents on es troben és prop de la masia o els conreus d’aquesta, per al seu abastament i màxim aprofitament de l’aigua". Tenim, per conclusió, que les fonts estan no on apareixen, sinó on eren necessàries. Estem en el regne de la voluntat humana i no de la simple geologia. Una font natural on no té utilitat, no existeix.

Quan no tenen aquesta ubicació tant utilitària, en mig del bosc " es habitual trobar-les a les fondalades o bé en els torrents".

I una indicació que es compleix moltes vegades "per marcar el lloc o punt de localització d’una font s’han plantat un o diversos arbres d’espècies concretes". Solé Lacomba menciona els plàtans i els pollancres. En el Ripollès el més freqüent és que els arbres de l’entorn de la font han estat respectats i tenen un volum i presència considerables. Molt sovint els arbres que assenyalen les fonts són una varietat diferents de les més usuals a l’entorn pròxim, els que els fa molt distingibles.

Solé Lacomba sobre els plàtans i pollancres afegeix que "aquests arbres també ens permeten, atès que són de fulla caduca, gaudir d’ombra fresca a l’estiu, i a l’hivern d’un raig calent de sol". Aquesta característica es poc usual al Ripollès, on el pi hi té una gran presència?

"Els ermitans edificaven les seves ermites generalment en llocs rics en aigua, per tant construïen una font de cisterna o be un pou que fos propers i de fàcil accés", diu Solé Lacomba. En el cas dels Ripollès, aquest fet no era pas l’habitual. Si que tant els ermitans com els pastors edificaven les seves cabanes prop d’una font. El cas de la font de Sant Gil, a Núria, n’és un bon exemple.

Cal dir que molts fonts han estat modernament urbanitzades com a berenadors o àrees recreatives. Seria molt convenient tenir en compte aquesta aspecte i intentar relacionar-ho cronològicament, tant dins de les celebracions d’un any com en relació a la història del lloc.

Localització i catalogació
La veritat és que hi ha bastant informació sobre les fonts del Ripollès. Malgrat que no hi ha una catàleg exhaustiu, en moltes zones comptem amb relacions bastant acurades. Un exemple paradigmàtic és la relació de fonts dels entorns de Ribes de Freser i Camprodon que va fer Cèsar August Torras a començaments de segle XX.

Però la millor guia per fer una relació de les fonts és la gent que viu o vivia en un indret determinat. I caldria, ara que podem comptar amb aparells de geolocalització, utilitzar-los i col•locar-los en els plànols de les zones, tant en els oficials (Institut Cartogràfic de Catalunya) com els més especialitzats en excursionisme (cas dels de l’Editorial Alpina).

Més enllà d’una iniciativa en curs a Ripoll per crear una base de dades de les fonts del municipi, no conec cap més cas, a la comarca del Ripollès, d’existència una relació acurada de fonts.

No seria convenient que les ADF fessin aquesta labor, més enllà de la creació de dipòsits grans en punts bàsics del territori?

Construcció i urbanitzacíó
Com que la necessitat de subministrament d’aigua ha estat una prioritat (fins a la creació de les xarxes de subministrament municipals), no és estrany que les fonts hagin gaudit, fins fa pocs anys, d’una urbanització i d’un manteniment bastant important.

A moltes fonts. per fer-hi l’estada més agradable, s’hi construïen taules i bancs de pedra i obres de protecció del lloc, resguardant del vent i de la pluja els espais principals. Així podem trobar fonts amb glorietes o arcades d’obra, per si fa mal temps o poder-s’hi resguardar de la calor. Estem davant una mostra clara d’arquitectura popular.

És ara, quan la seva necessitat ha baixat, que hem perdut la bona línia de la seva conservació de les fonts i dels seus entorns immediats.

______
Font del raig o del Corral, a Ripoll (Scriptorium, novembre de 1923)

Aquesta cura en el manteniment fa que hi hagi encara avui alguna mina de l’època dels romans, per exemple la mina romana de Guissona (Lleida). També és el cas de les fonts grans, que moltes vegades tenen una decoració i estil monumentals, del gòtic fins el neoclàssic, passant pel barroc. En el cas de Ripoll és interessant veure quina era la fesomia de la font del raig, una de les més importants de la vila,

Sense anar tant lluny, en els segle XIX i començaments del XX, algunes d eles fonts més emblemàtiques de la comarca varen ser decorades amb versos dels grans poetes. És el cas de la font del Covilar i altres de Camprodon.

En la resta de Catalunya hi ha festes relacionades amb l’aigua i el subministrament. Un exemple és la de Sant Magí de Brufaganya, de tanta requesta a la província de Tarragona i Cervera. Sant Magí va fer brollar aigua miraculosa de les roques de la Brufaganya amb la seva gaiata per assedegar la set dels soldats que el portaven a martiri.

I cal recordar que Sant Eudald fou advocat per les sequeres, amb resultats molt aconsellables. L’any 1004 fou convertit en patró de la vila, quan va aconseguir parar una greu sequera, per la qual fou advocat. Cada any, per Sant Eudald, festa major de Ripoll, cau, segons la tradició, algun raig. Sembla que el miracle continua, malauradament per alguns, vigent.

Com que la necessitat de subministrament d’aigua ha estat una prioritat (fins a la creació de les xarxes de subministrament municipals), no és estrany que les fonts hagin gaudit, fins fa pocs anys, d’una urbanització i d’un manteniment bastant important.

A moltes fonts. per fer-hi l’estada més agradable, s’hi construïen taules i bancs de pedra  i obres de protecció del lloc, resguardant del vent i de la pluja els espais principals. Així podem trobar fonts amb glorietes o arcades d’obra, per si fa mal temps o poder-s’hi resguardar de la calor. Estem davant una mostra clara d’arquitectura popular.

És ara, quan la seva necessitat ha baixat, que hem perdut la bona línia de la seva conservació de les fonts i dels seus entorns immediats.

Aquesta cura en el manteniment fa que hi hagi encara avui alguna mina de l’època dels romans, per exemple la mina romana de Guissona (Lleida). També és el cas de les fonts grans, que moltes vegades tenen una decoració i estil monumentals, del gòtic fins el neoclàssic, passant pel barroc. En el cas de Ripoll és interessant veure quina era la fesomia de la font del raig, una de les més importants de la vila,

Sense anar tant lluny, en els segle XIX i començaments del XX, algunes d eles fonts més emblemàtiques de la comarca varen ser decorades amb versos dels grans poetes. És el cas de la font del Covilar i altres de Camprodon.

En la resta de Catalunya hi ha festes relacionades amb l’aigua i el subministrament. Un exemple és la de Sant Magí de Brufaganya, de tanta requesta a la província de Tarragona i Cervera. Sant Magí va fer brollar aigua miraculosa de les roques de la Brufaganya amb la seva gaiata per assedegar la set dels soldats que el portaven a martiri.

I cal recordar que Sant Eudald fou advocat per les sequeres, amb resultats molt aconsellables. L’any 1004 fou convertit en patró de la vila, quan va aconseguir parar una greu sequera, per la qual fou advocat. Cada any, per Sant Eudald, festa major de Ripoll, cau, segons la tradició, algun raig. Sembla que el miracle continua, malauradament per alguns, vigent.
________
Fontada de Sant Eloi a la font del Ros (Ripoll) (ACRI)

A principis de segle fou molt típic anar de fontades, fer un dinar o berenar al costat d’una font, en ocasió d’aplecs o festes. En el cas de Ripoll teníem la tradició de la fontada del Ros, per Sant Eloi. I el darrer dia de les festa major s’ha convertit en costum  la fontada a la font d’en Jordana, una propietat municipal. Malauradament, algunes d’aquesta tradicions s’ha perdut (la fontada de Sant Eloi, per exemple), amb greu pèrdua d’un patrimoni etnogràfics i natural important (la font del Ros és en greu risc de perdre’s).

L’aigua natural, de recs, rius i fonts no s’ha d’utilitzar sols per rentar el cotxe, com a vegades fem. Estem davant un patrimoni molt important, per la vida humana i animal, en risc de perdre’s. Per aquesta raó es considera que caldria fer una inventari exhaustiu i global de els fonts i sistemes de subministrament d’aigua.

A principis de segle fou molt típic anar de fontades, fer un dinar o berenar al costat d’una font, en ocasió d’aplecs o festes. En el cas de Ripoll teníem la tradició de la fontada del Ros, per Sant Eloi. I el darrer dia de les festa major s’ha convertit en costum la fontada a la font d’en Jordana, una propietat municipal. Malauradament, algunes d’aquesta tradicions s’ha perdut (la fontada de Sant Eloi, per exemple), amb greu pèrdua d’un patrimoni etnogràfics i natural important (la font del Ros és en greu risc de perdre’s).

L’aigua natural, de recs, rius i fonts no s’ha d’utilitzar sols per rentar el cotxe, com a vegades fem. Estem davant un patrimoni molt important, per la vida humana i animal, en risc de perdre’s. Per aquesta raó es considera que caldria fer una inventari exhaustiu i global de els fonts i sistemes de subministrament d’aigua.