Aquest dos plànols d'inicis del segle XVII del monestir de Santa Maria de Ripoll, malgrat haver estat publicats fa anys (tots dos el 1886), son poc coneguts i mai han estat examinats conjuntament, malgrat l'interès que tenen i les dades que forneixen sobre elements clau del monestir de Santa Maria de Ripoll d'aleshores.
Ripoll i Mataró tenen punts de contacte variats. Un d’ells és la figura de Josep M. Pellicer i Pagès. El treball que presentem avui sobre dos plànols del monestir de Santa Maria, un dels quals, el menys conegut, fou publicat per ell, és doncs un homenatge i té ple sentit de publicar-lo dins d’una Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme, ja que fou un treball fet per l’historiador quan ja era instal·lat a Mataró.
El Plànol de 1728 d’Artigas
L'arquitecte diocesà de Vic, Josep Artigas Ramoneda, va publicar l'any 1886 un llibre sobre Ripoll (El monasterio de Santa María de Ripoll (1886)) en el qual hi havia un plànol de 1728 del monestir. Aquest llibre fou publicat per a la visita que l’Asociación de Arquitectos de Catalunya va fer a Ripoll el 20 de juny de 1886.
Aquest plànol d’Artigas de 1728 ha estat freqüentment reproduït: TARRACÓ, Emilia(1989), El monasterio de Santa María de Ripoll, Editorial Everest, Madrid, p.72-73; Atlas Ciutats de Girona. Catàleg de plànols de les Ciutats de Girona des del segle XVII al XX (1994), p.360-361 i 592 i MASCARELLA, Jordi; SITJAR,Miquel (1997), El món al Ripollès. Visions i experiències de viatgers al llarg del temps, p.95.
El plànol d’Artigas porta per títol “Facsimile del plano del Real Monasterio de Santa Maria de Ripoll levantado en 1728 rigiendo el célebre Abad Felix de Vilaplana llamado por autonomasia <
Josep Artigas explica sobre aquesta plànol:
“No obstante, en 1728, durante le gobierno del célebre abad Félix de Vilaplana, llamado por autonomasia la quinta esencia de los abades, hombre enérgico y activo, prelado virtuoso y prudente, varón docto en cánones, y muy conocedor de ciencias y artes, que, con ejemplar tesón, supo defender los derechos y prerrogativas del Monasterio contra los que sañudamente los atacaban; aun conservábanse la mayor parte de las construcciones establecidas en anteriores tiempos, como tendréis ocasión de conocer en el facsímile del plano del Monasterio que, por disposición del citado abad fue levantado, y que conserva cuidadosamente la Comisión de monumentos de la provincia de Gerona; alcanzando, por tal conocimiento, el de la importancia monumental y religiosa que tuvo el cenobio benedictino” (ARTIGAS Y RAMONEDA, José (1886), El monasterio de Santa María de Ripoll. Asociación de Arquitectos de Cataluña. Excursión hecha al monasterio por la asociación en 20 de junio de 1886, p.27-28).
El plànol de 1731 de Pellicer
El que és menys conegut és que el mateix any 1886, l’historiador ripollès i mataroní, Josep M. Pellicer i Pagès, va publicar en una revista barcelonina (Revista de Bellas Artes. Barcelona, 1 d’abril de 1886) un article on hi havia un plànol molt semblant al d’Artigas del monestir de Ripoll, però de l'any 1731, dos anys desprès.
Josep M. Pellicer i Pagès havia marxat de Ripoll a començaments dels anys vuitanta a causa d’una violenta campanya contra ell i no hi tornaria mai més. Instal·lat a Mataró, va continuar amb el seu treball d’investigació sobre Ripoll, mostra de la qual seria l’obra Santa Maria del monestir de Ripoll (1888), editat, per cert, al Maresme.
Aquest plànol ha estat molt poc divulgat. Recentment, en ocasió d’una exposició a Ripoll, en un llibre de la família Pellicer, s’ha trobat una molt malmesa fotografia del dibuix d’aquest plànol (La fotografia del plànol de 1731 era situat dins del llibre de Pellicer de 1878, amb algunes fotos de Marc Sala. El fotògraf va estampar la seva curiosa marca en el revers: “Fotografia de Josep Estrany. Calle de San Francisco de Asis, Núm. 8. Peluqueria junto a la de Bonaire. Mataró. Imp. Horta”. Cal dir que la nota de la data de 1731 no hi és en aquesta fotografia del dibuix del plànol.
El plànol que publica Josep M. Pellicer porta per títol “Antiguo plano inèdito del Real Monasterio de Ripoll con una suscinta explicación de sus pertenencias por D. José Mª Pellicer y Pagés”. Una nota al costat inferior esquerra del plànol indica “”NOTA.- El original de este plano lleva la fecha de 1731”.
Comparació del dos plànols
Els dos plànols datats en anys molt propers (1728 i 1731) foren fets (i així ens ho deixa clar un d’ells) durant el govern de Fèlix de Vilaplana, abat de Ripoll des de l’any 1705 i que va morir el 8 de desembre de 1732. El darrer plànol, el de Pellicer de 1731, fou confeccionat, doncs, en el darrer any del seu abadiat.
Els dos plànols sembla que tenen la mateixa base, qüestió fàcilment identificable si mirem el contorn de la muralla del monestir, però detallen parts diferents.
El d’Artigas de 1728 es centra més en la part de Sant Pere i el de Pellicer l’àmbit estricte del monestir.
Aquesta diferència i algunes de els anotacions ens fan pensar en intencionalitats diferents en la confecció dels dos plànols.
Mentre en el d’Artigas de 1728 l’espai ocupat per l’església parroquial de Sant Pere es molt gran, amb la seva capella de la Congregació, i amb una detallada explicació dels camins que comunicaven la basílica monàstica i Sant Pere; el de Pellicer de 1731 parla de “H. Iglesia de San Pedro (reducida a sus límites primitivos)”.
Cal fer una observació: el plànol que menys detalla la part del monestir i més la corresponent a l’església de Sant Pere és la que explícitament es atribuïda a l’abat Vilaplana, a més amb un comentari elogiós: “llamado por autonomasia <
L’abat Fèlix de Vilaplana i els plànols de 1728 i 1731
L'abaciologi glossat de Ripoll diu de l’abat Fèlix de Vilaplana:
“Quinquagesimus secundus abbas fuit Felix de Vilaplana anno 1705, qui feliciter gubernavit et per antonomasiam quinta essentia abbatum noncupari potuit.” ("El cinquanta-dosè abat va ser Fèlix de Vilaplana, l'any 1705, que va governar feliçment i que pot anomenar-se per antonomàsia la quinta essència dels abats"). (MASCARELLA (1991), «L'abaciologi glossat del monestir de Ripoll», Annals 1989-1990. Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès p.46-47).D’aquí arrenca la qualificació a l’abat Vilaplana inclosa en el plànol.
El govern de l’abat Vilaplana va superar els durs escull de les turbulències de la guerra de Successió: havia estat nomenat abat el 1705 en el moment que hi ha el pacte dels vigatans, va participar en els plantejaments austriarcístes ("se halló en el concilio provincial de 1712" (VILLANUEVA (1821), Viaje literario..., volum VIII, p.19), però això no fou entrebanc perquè acabada la guerra fos nomenat conseller de competències en el Principat de Catalunya (Existeix un Discurso apologético de Dn. Fr. Francisco Rius y de Falguera, dispeser major y síndic del monestir de Sant Cugat del Vallès (En la imprenta de Naria Martí Viuda, administrada por Domingo Tallér. Barcelona, 1525) "contra la sentencia arbitraria del muy ilustre señor Don Fr. Felix de Vilaplana, Abad del Real Monasterio de Ripoll, y canciller de Contenciones en el presente Principado de Cataluña". Publicat a «Processos i documents estampats referents a la Congregació Claustral i a monestirs catalans» a Catalonia monastica. Volum I. Abadia de Montserrat, MCMXXVII [1927], p.349) i president de la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense (Diu Joan Mercader, Felip V i Catalunya (1968), p.50): "Ja que el primat eclesiàstic desapareixeria amb l'ascensió del Regent en un primer pla de la nova organització de Catalunya, el Tribunal de Competències entre les jurisdiccions eclesiàstica i seglar, que anteriorment estava annexionat a la Cancelleria catalana ara extingida, serà mantingut, per bé que desglossat de la dita dignitat civil. Fra Fèlix de Vilaplana, abat de Ripoll, fou la persona a la qual Berwick en conferí les funcions corresponents". La data de la seva presidència a la Congregació Claustral es extreta de BOZZO (1929), «Obituari de la Congregació Benedictina Claustral des de l'any 1672 fins al 1749» Catalonia monastica. Volum II (MCMXXIX), p.121).
Però les circumstàncies o motivacions de confecció del plànol de 1728 o d’Artigas crec que poden atribuir-se als fets que tingueren lloc a partir de 1709 i posteriorment de 1719, quan hi ha un nou intent d’alliberament municipal del jou senyorial de l’abat.
L'abaciologi glossat de Ripoll forneix dades sobre aquest intent d'independència de la vila del seu senyor eclesiàstic:
“Nam causa principuliorem initam anno 1709 in metropolitana curia contra hedomadarios et presbyteros Sancti Petri circa jus funerandi et alia praerogativa (Nota de Mascarella: “Praerogativa ] perrogativa” 1806) ipsiusmet monasterii ab ipso metropolitano judice sentetiam impetravit die 15 mesis frebruarii anno 1720, quam (appellantibus hebdomadariis et prebyteris) confirmavit per Illustris Dominus Emanuel Semaniego archiepiscopus Tarraconensis die 22 mensis maii anni 1724” ("Perquè en la causa encetada l'any 1709 a la Cúria metropolitana contra els domers i preveres sobre el dret dels funerals i altres prerrogatives del mateix monestir va aconseguir sentència del jutge metropolità el dia 15 del mes de febrer de l'any 1720; la qual sentència (en apel·lar els domers i preveres) va ser confirmada per l’Il·lustre Senyor Emanuel Semaniego, arquebisbe de Tarragona el dia 22 del mes de maig de l'any 1724") (Mascarella, 1991, p.46-48).
Com podem comprovar estem davant litigis de jurisdicció senyorial i alhora eclesiàstica. Aquest dualisme el tornarem a trobar en l'intent d'erecció d'un consolat de 1719.
D'aquesta darrera topada entre els vilatans i l'església de Sant Pere amb el poder senyorial del monestir, l'abaciologi glossat de Ripoll diu:
“Itidemque expensis propiis pretensionem admissionum (Nota de Mascarella: “admissionum ] deest” 1806 i 1835) presbyterorum in ecclesiam Sancti Petri, ab alio abbte virtute alicujus concordiae in favorem contraternitatis Sancti Petri quasi cessam recuperavit. Et sententiam in curia nuntiativa Hispaniensis in favorem abbtiae pleno jure impetravit die 3 mense augusti 1723, simulque litteras executoriales quas renitentibus oboedire hebdomariir et presbyteris applenatibusque ad satissimum et per signaturam justitiae admissa appellatio quod utrumque efectum. Commissaque causa Sacrae Totae inibi strenue viriliterque dissertatum est emanaruntque Sacrae Rota tot resolutiones et decisiones quot largissime implere sufficiunt numerum duodecimum” (Nota de Mascarella: “quas ... duocecimum. ] quam (renitentibus obedire hebdomedarris et praesbiteris) in eadem curia confirmavit per Illustris Nuntius Appostolicus die-mense-et anno 1724”. 1806 i 1835).
("I de la mateixa manera va recobrar amb mitjans propis les admissions de preveres a l'església de Sant Pere, pretensió gairebé ja concedida en virtut d'una concòrdia d'un altre abat a favor de la comunitat de Sant Pere. I va obtenir sentència de ple dret en favor de l'abadia de la cúria del nunci el dia 3 del mes d'agost de 1723, i alhora unes lletres executòries que, en resistir-se els domers i preveres a obeir, van apel·lar amplíssimament, i per indicació de la justícia va ser admesa l’apel·lació a tot efecte. Afrontada la causa en la sacra Rota hi va assistir i hi va sostenir els seus arguments enèrgicament i amb valor, i la sacra Rota va emetre tantes resolucions i decisions que es contenen amb dificultat en el nombre de dotze") (Mascarella, 1991, p.48-49).
Més elements de comparació dels dos plànols
Avui, però els dos plànols ens son complementaris, encara que el segon en detallar més elements de l’àmbit monàstic estricte, té per nosaltres ara un gran interès, ja que enumera elements interiors del monestir que son molt importants (altars, criptes, sepulcres, etc.), alguns dels quals avui no sabem gaire cosa.
Un anàlisi dels detalls que cada un dels plànols destaca en les llegendes que els acompanyen ens deixa una fàcil constància del fet de la seva disparitat i complementarietat
Els dos plànols ens ofereixen quasi una setantena d’elements, una gran quantitat d'informació sobre com s'estructurava urbanísticament i arquitectònicament l’espai ocupat per l'abadia ripollesa, a més de fornir-nos de detalls que obren moltes possibilitats d'informació i actuació.
Relació amb altres plànols del monestir de Ripoll
Son dos plànols poc usuals per l’època, els més antics que tenim del monestir de Ripoll, que tenen l’excepcionalitat de la seva interrelació, una clara complementarietat, que cal posar en relació amb plànols més moderns del monestir de Ripoll.
I no sols els que són més coneguts i divulgats, per exemple, els que ens ofereix Cayetano Barraquer y Roviralta en els seus dos llibres (Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX (1906) i Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX (1915).
Hi ha, per exemple, els plànols de la basílica del projecte de restauració municipal de 1846 (És a l’arxiu de la Comissió provincial de Monuments de Girona (Pedret) o els dos plànols de 1863, de Esteve Muxach i Eudald Pellicer i Pagès (Tots dos a l’Arxiu Comarcal del Ripollès).
En tot cas, estem davant dos cartografies indispensables per estudiar el monestir de Santa Maria de Ripoll i el canvi que va produir-se en l’estructura arquitectònica monumental monàstica ripollesa durant el segle XIX.
