L'home i els animals accedeixen a l'aigua mitjançant la utilització de diferents sistemes. Per un costat el recurs a les corrents de rius o rieres. També mitjançant els embassaments naturals o artificials d'aigua (un riu o una bassa, per exemple). També hi ha el recurs als pous artesians, que no son fonts, que són un sistema artificial, produït per l’home mitjançant una perforació a gran profunditat i en què la pressió de l’aigua és tal que la fa emergir a la superfície. Algun dia caldria documentar els pous com intentarem fer amb les fonts.
Les fonts son un dels sistemes que té l’home per accedir a l’aigua i un element essencial d'abastament d'aigua potable. Sols per aquest motiu les fonts serien un element important i interessant a inventariar. Però a més, les fonts contenen elements molt interessants d’arquitectura i enginyeria popular.
Cal, doncs, definir, el concepte de font i atendre al nostre propòsit, fer un inventari d'aquests sistema d’abastament d’aigua potable, imprescindible i necessari per la vida dels humans i dels animals. Una cosa son els rius, corrents, rieres, torrents o llacs, estanys o basses. L’aigua de mar no es potable.
Segons el DIEC2, el mot font té dues accepcions pel nostre interès: “1.- Indret on l’aigua subterrània brolla o surt a la superfície de la terra. 2.- Construcció de pedra, de rajola, de ferro, etc., proveïda d’una o més canals o aixetes per on surt l’aigua”. També podem trobar la definició: “Eixida natural i localitzada d’aigua que brolla de la terra” o "Una font o deu és un indret on l’aigua brolla de la terra o entre les roques”.
Ramon Soler Lacomba ("Les fonts naturals" a la revista Grup d’Amics de Montellà. Any III. núm.: 5. Juliol 1999), que ha fet un inventari fotogràfic i informatiu de 18.000 fonts naturals de Catalunya, diu que una font es un “indret on l’aigua subterrània brota o surt a la superfície de la terra a causa que el mantell impermeable aflora o deixa pas a l’aigua del mantell freàtic sobreposat” o que és un “punt on brolla un raig d’aigua”.
Segons el Diccionari Alcover-Moll: “Raig d’aigua que brolla de la terra".
Cal tenir en compte els diminutius: fonteta; el superlatiu, fontassa o fontarrassa; i el pejoratiu, fontota.
Les fonts, per definició, solen ser abundants en relleus càrstics.
Funcionalitat tècnica de les fonts
En el seu curs subterrani l’aigua que ha caigut del cel per pluja, pateix una important transformació. Un és el filtratge i purificació. L’altra, és la dissolució de sals minerals. L’aigua pura és dolenta per l’estomac pel que es recomana no beure aigua a l’alta muntanya sense introduir-hi sals addicionals.
Pou de Forada (San Antoni, Eivissa)
I un cas, particular, és que quan els cursos subterranis d’aigua entren en contacte amb roques ígnies, calentes, i afloren com a aigües termals.
Una font, ho sabem bé en l’ambient mediterrani on hi ha períodes de sequera, pot ser permanent o temporal. I en aquest sentit, l’enginyeria popular ha treballat per perllongar la vida de l’aigua a l’abast dels humans.
Dins de la definició de fonts, generalment, no tenim en compte ni les basses, anteriorment citades, ni els pous artesians, que són deus artificials, provocats per l’home mitjançant una perforació la pressió de l’aigua és tal que emergeix a una certa profunditat.
Tipologia de fonts
Segons la classificació establerta per Ramon Solé Lacomba (que resumeixo abastament ja que resulta díficil la consulta de l'article "Les fonts naturals" abans mencionat), les fonts es possible classificar-les seguint dos grups de tipologies. En el primer sistema podem fer quatre categories:
Grup tipologia A
- de biot (de bassal o clot o toll d'aigua)
Surgència natural en capçaleres de torrent o altres indrets; l’aigua surt directament de terra,
- de raig, vessant o salt
L’aigua surt de terra a través d’alguna mena de canalització, construcció o aixeta,
- de mina
L’aigua és captada sota terra i a través d’una mina i és extreta cap enfora,
- de cisterna (pot ser de pluja) o bassa
L’aigua és recollida, de pluja o de filtracions de la terra, en una bassa o cisterna.
A més, les fonts o surgències d’aigua, es poden classificar en cinc categories més:
Grup tipologia B
- brolladors
L’aigua brolla amb força del sòl; a alguns països nòrdics l’aigua que en surt és calenta, i hom els anomena gèisers,
- degotalls (degotalls o balmes). Les tosques
L’aigua degota de la paret o del sostre, sovint formant concrecions de calç o altres minerals que hom classifica entre estalactites i estalagmites,
- deus (adous, dous, tous, encantats-des)
Tot i que deu és sinònim de font, hom sol anomenar d’aquesta manera les fonts especialment abundants,
- Pous (fonts de bombeig)
Tot i ser surgències d’aigua, no són pròpiament fonts perquè cal anar a cercar l’aigua a una certa profunditat i afermar les parets del forat mitjançant obra o alguna altra mena d’intervenció que les consolidi,
- fonts termals i mineromedicinals
Fonts d’aigües amb propietats especials, com el seu nom indica, que podríem dividir en:
- Font calentes
- Fonts minero-medicinals
Es podria discutir alguna de les denominacions (biot, per exemple, denominació no emprada al Ripollès. Sembla més correcta la denominació de vessant) i si els pous cal inventariar-los com a fonts. La dubte neix quan les mines poden generar fonts. Les fonts de mina, per exemple, no deixen de ser fonts de pous horitzontals, i que hi ha pous verticals amb una mina en el seu fons.
En la definició de fonts potser caldria atendre molt a la característica "d’eixida natural".
Caldria també discutir si les basses o estanyols, cal incloure’ls dins de la definició.
I les mulleres, aiguamolls, aigols? Cal incloure-les com a fonts? Serien fonts de bassal o clot o toll d'aigua. Tenim els cas dels Aigols Podrits, a la Coma del Freser, una important aportació al naixent riu de la vall de Ribes.
Ramon Solé Lacomba descriu una mica les característiques de cada una de les tipologies. La seva caracterització ens ajuda bastant a crear un cert ordre mental, d’això el seu interès.
- Font de biot
Son totes aquelles que neixen espontàniament del sòl, en general, deixen lliscar l'aigua cap avall a cel obert. Moltes estan en el mateix torrent o riu o formen el naixement d'aquests. Segons Solé Lacomba "no resisteixen massa la secada de l'estiu" i "en la majoria d'ocasions donen índex de no potabilitat".
Comentari personal: Els cas de les fonts que son naixement de rius al Ripollès, les apreciacions de Solé Lacomba, no semblen pas generalitzables.
- Font de raig
Tenen altres noms, com de vessant o d'alt. És d'aigua continua i de regular cabal. En la majoria s'hi ha posat un tub per recollir millor l'aigua i urbanitzat el seu entorn amb taules o cadires de pedra, per exemple.
Comentari personal: La denominació de font de vessant o d'alt, crec que és molt oportuna. No crec que la urbanització sigui un element per caracteritzar aquest tipus de fonts. En tot cas, estem davant una caracterització, que s'oposa a brollador (veure més avall).
Moltes vegades aquests tipus de fonts han estat canalitzades i dotades d'elements de dipòsit. Aquest element, la sortida natural, sense gaire intervenció humana, en contra de les fonts de biot, de raig o de mina dotades de dipòsit, crec que si que podríem determinar-lo com una caracterització específica.
L'existència d'un dipòsit, tant en les fonts de vessant com de cisterna, crec que resulta un element bàsic per caracteritzar un tipus de font.
Mina d'aigua de Savallà
- Font de mina
Per obtenir aquesta tipus de font s'ha hagut d'aprofundir dins la terra de forma horitzontal fins a trobar el cabal o beta d'aigua. En molts casos s'han fet unes parets d'obra per a consolidar el túnel de mina i canalitzar l'aigua fins la sortida, que podria donar directament a una bassa per l'aprofitament agrícola o en altres casos sortirà en forma de font de raig, i menar l'aigua a la bassa. Generalment son fonts de gran cabal tot l'any. Cal tenir molta cura en mantenir en bon estat la canalització de l'interior de la mina així com l'estructura d'aquesta, ja que són molt freqüents els ensorraments ocasionals, en bona part per les arrels dels arbres.
Comentari personal: Estem davant un tipus de font no gaire corrent al Ripollès i la muntanya.
- Font de cisterna
Aprofitant les escletxes naturals de les roques per on regalima l’aigua, es fa una cavitat d’obra on es va dipositant l’aigua. En aquest tipus de font hi cal una aixeta o tap a fi que no es quedi eixuta. A la seva part superior tindrà una porta petita de ferro o fusta per poder controlar el nivell de l’aigua i netejar la cavitat si fos necessari. Es recomanable que la porta estigui sempre tancada. En la majoria de casos tenen un sobreexidor, així l’aigua que sobra surt a l’exterior. A l’estiu es freqüent que baixi molt el seu cabal, fins i tot pot deixar de rajar. En aquest cas, l’aigua estancada al seu interior es pot contaminar molt fàcilment. També en el cas que fora abundant el cabal de l’aigua d’aquest tipus de font pot anar a parar a una bassa per al regatge de conreus.
Comentari personal: Com he dit anteriorment, l'existència d'un dipòsit, és un element bàsic per caracteritzar un tipus de font. El sistema de dipòsit, amb sistema d’accès controlat i sobreexidor, és també necessari i convenient en cas de una font de raig amb dipòsit. Moltes vegades les fonts amb dipòsit utilitzen l’aigua sobrant per omplenar abeuradors, safareigs o basses, tant per regar com per beure el bestiar.
- Font de cisterna d'aigua de pluja
En indrets de pocs recursos per al subministrament d'aigua, com castells, ermites o masies situades a molt alt nivell, varen idear que l'aigua de la pluja fos conduïda des de les teulades fins a una gran cisterna, en general a l'interior de l'edificació. Hom pot trobar aquest tipus de font en diferents punts de la serralada de Montserrat, generalment en desús.
Comentari personal: L'aigua recollida, més enllà de la de les teulades, podia ser també la d'un terra rocós. Hi ha molt exemples de superfície rocosa de castells amb estries per conduir l'aigua a una cisterna.
En quan al segon grup tipològic, Solé Lacomba explica:
- Brolladors
Com indica el seu nom, l'aigua surt en forma de bullidor de la terra (bombolles). que es formen donada la gran força de l'aigua en sortir a l'exterior. Sempre es troben en terres sorrenques. Aquest tipus de font no és massa freqüent.
Comentari personal: Un pas interessant d'aquest tipus és les fonts altes del Freser, que neixen sobre una superfície plana, no fent bombolles, però si sortint fent un petit sortidor.
- Degotalls
Tenen altres noms com degollats, balmes, etc. L'aigua llisca per les roques plorant gota a gota, o formant un petit regalim. En general, els degotalls estan formats per balmes o petites coves. En moltes ocasions el degoteig dels anys ha format petites estalactites i estalagmites, d'altres vegades el degoteig constant en el mateix lloc, ha format en la pedra una cavitat o receptable on es diposita l'aigua. El seu entorn floreix una petita vegetació pròpia de l'abundor d'humitat.
Comentari personal: La diferència entre els degotalls i les tosques no acabo de veure-la clara. Tant en un com en altra cas, un element bàsic per la seva formació és el terreny calcari, tant abundant al Ripollès.
La Tosca, a Vallfogona de Ripollès
- Les tosques
L'agua d'aquesta font abundosa neix d'entre unes roques o d'una petita cova per una canal natural va a passar a la cascada o tosca. El transcurs dels anys ha format una espectacular paret amb columnes de pedra monumentals de gran bellesa. A Vidrà i Vallfogona, entre altres llocs, hi ha les més espectaculars.
- Deus
S'anomena així quan és una gran sorgència. L'abundor d'aigua surt a l'exterior per una sola sortida o repartida per un considerable nombre de canals. Per exemple, les Deus de Sant Quintí de Mediona o Les Fonts de Torrelles de Foix. En alguns llocs i comarques de Catalunya se les coneix per dous, adous, fous i tous i encantats/des.
En aquest apartat s'ha d'incloure les deus que són el naixement d'un riu, com per exemple, el Llobregat i el Cardener, entre molts d'altres.
Comentari personal: Un cas de sortida quasi única és les fonts del Ritort o Deus del Sitjar (a uns 1.650 m alt) , a Molló, ala vessant est del Costabona, naixement del riu afluent del Ter. En aquest cas, la sorgència apareix com una gran canonada que treu aigua a dojo. A la part superior de la font del Ritort hi ha, però la font dels Soms (a uns 1.925 m alt), que desapareix, molt segurament per abastir les fonts del Ritort
- Les mentiroses
Sorgeixen d'un gran cabal d'aigua subterrani que brota a la superfície per una grana escletxa en èpoques de grans pluges i per tant pocs dies de l'any. Pot ser que un mateix corrent d'aigua surti a l'exterior per diferents llocs molt distants entre si, formant així vàries mentiroses. Se'n troben algunes a Montserrat i al massís de Sant Llorenç del Munt.
Comentari personal: No recordo que en el cas del Ripollès cap font d'aquestes característiques.
- Pous (fonts de bombeig)
La seva aigua es puja manualment o per motor. A l'Empordà hi ha molts pobles que tenien com a mínim un d'aquesta pous com a font pública, situada dins del poble o molt aprop.
Comentari personal: Ja he comentat que si caracteritzem les fonts com "eixides naturals", els pous no podem incloure'ls en una relació de fonts. Però si que sembla clar que el que ens interessa és una relació de fonts de subministrament d'aigua, siguin naturals o fruit de l'actuació humana.
- Altres fonts
En aquest punt s'hi inclouen les fonts amb unes característiques especials:
- Fonts calentes
Surt l'aigua a l'exterior amb una temperatura d'entre 30º i 75º. En molts casos l'han canalitzat per a l'ús de balnearis o bé per a ús particular. Algunes poden ser Caldes de Montbui, Caldes d'Estrac, Les Escaldes (Andorra).
Comentari personal: Potser en la definició d'aquesta tipus d'aigua entrem massa en elements molt concrets, En la vall de Llanars hi ha una nomenada font calenta, que es diu així pel simple fet que quan gela aquesta font no ho fa, ja que manté una temperatura, no calenta, sinò sols molt estable, sempre per sobre de la congelació.
- Mineromedicinals
Són preparades i embotellades per al seu consum comercial i també per a l'ús de balnearis. A Caldes de Boi hi ha més de 50 fonts minerals diferents. Arreu del país es pot trobar moltes fonts medicinals, pudentes, sulfuroses, ferro, picants,... .
Malgrat els comentaris crítics personals, l'article de Solé Lacomba aporta molt elements per intentar una classificació de les fonts o dels punts d'abastament d'aigua utilitzats pels humans i els animals terrestres.
El vostre és un recull pràctic i aclaridor. Estalvia moltes consultes i suggereix definicions que solen ser desconegudes.
ResponEliminaUn bon treball, en suma.