Cal prestar molta atenció al nom de les fonts. No sols cal atendre al nom pel que la coneixem, sinó que cal prestar atenció a altres possibles noms i denominacions toponímiques.
_____
Font del faig de l'Obi (serra de Milany, Vidrà).
Solé Lacomba fa molt acertadament una reflexió sobre les denominacions de les fonts i la procedència dels seus noms. Segons ell, la major part de les fonts naturals tenen un nom que els ve donat per:
- la masia propera (font de cal Bordanova, d’Esconsa )
- lloc on està situada (font de baix, de l’Hort Nou, de la Vinya, ...).
- la composició química de l’aigua (font del sofre, del ferro, picant,...).
- el nom de un animal o ésser viu (font de l’esquirol, del lleó, de la granota,...).
- el nom d’un objecte (font de l’esclop, de l’olla, de la teula,...).
- el nom d’algun arbre (font del roure, del pi, de l’alzina,...).
Font de Sant Hou, a Campdevànol (ACRI)
Totes vegades, les fonts tenen relació amb històries o llegendes que han succeït al seu entorn. Les fonts de Sant Hou (Ripoll, Campdevànol, Gombrén i Toses), tant freqüents al Ripollès, relacionades amb el pas del cos de Sant Eudald, tenen aquesta clara relació.
Hi ha moltes poblacions que tenien una font de gran cabal pel seu subministrament i necessitat com un safareig. Aquestes fonts moltes vegades tenen un toponímic de la font o font gran, amb toponímia adjacent com camí de la font, baixada de la font, etc.
També els canvis o millores en els subministrament d’aigua potable, ha creat toponímics que parlen d’aquesta situació: font vella, o nova.
Llocs d'emplaçament
L’emplaçament de les fonts, malgrat la seva diversitat, també es possible, fer-hi alguns agrupaments de tipus d’ubicació.
Solé Lacomba diu que "un dels llocs més freqüents on es troben és prop de la masia o els conreus d’aquesta, per al seu abastament i màxim aprofitament de l’aigua". Tenim, per conclusió, que les fonts estan no on apareixen, sinó on eren necessàries. Estem en el regne de la voluntat humana i no de la simple geologia. Una font natural on no té utilitat, no existeix.
Quan no tenen aquesta ubicació tant utilitària, en mig del bosc " es habitual trobar-les a les fondalades o bé en els torrents".
I una indicació que es compleix moltes vegades "per marcar el lloc o punt de localització d’una font s’han plantat un o diversos arbres d’espècies concretes". Solé Lacomba menciona els plàtans i els pollancres. En el Ripollès el més freqüent és que els arbres de l’entorn de la font han estat respectats i tenen un volum i presència considerables. Molt sovint els arbres que assenyalen les fonts són una varietat diferents de les més usuals a l’entorn pròxim, els que els fa molt distingibles.
Solé Lacomba sobre els plàtans i pollancres afegeix que "aquests arbres també ens permeten, atès que són de fulla caduca, gaudir d’ombra fresca a l’estiu, i a l’hivern d’un raig calent de sol". Aquesta característica es poc usual al Ripollès, on el pi hi té una gran presència?
"Els ermitans edificaven les seves ermites generalment en llocs rics en aigua, per tant construïen una font de cisterna o be un pou que fos propers i de fàcil accés", diu Solé Lacomba. En el cas dels Ripollès, aquest fet no era pas l’habitual. Si que tant els ermitans com els pastors edificaven les seves cabanes prop d’una font. El cas de la font de Sant Gil, a Núria, n’és un bon exemple.
Cal dir que molts fonts han estat modernament urbanitzades com a berenadors o àrees recreatives. Seria molt convenient tenir en compte aquesta aspecte i intentar relacionar-ho cronològicament, tant dins de les celebracions d’un any com en relació a la història del lloc.
Localització i catalogació
La veritat és que hi ha bastant informació sobre les fonts del Ripollès. Malgrat que no hi ha una catàleg exhaustiu, en moltes zones comptem amb relacions bastant acurades. Un exemple paradigmàtic és la relació de fonts dels entorns de Ribes de Freser i Camprodon que va fer Cèsar August Torras a començaments de segle XX.
Però la millor guia per fer una relació de les fonts és la gent que viu o vivia en un indret determinat. I caldria, ara que podem comptar amb aparells de geolocalització, utilitzar-los i col•locar-los en els plànols de les zones, tant en els oficials (Institut Cartogràfic de Catalunya) com els més especialitzats en excursionisme (cas dels de l’Editorial Alpina).
Més enllà d’una iniciativa en curs a Ripoll per crear una base de dades de les fonts del municipi, no conec cap més cas, a la comarca del Ripollès, d’existència una relació acurada de fonts.
No seria convenient que les ADF fessin aquesta labor, més enllà de la creació de dipòsits grans en punts bàsics del territori?
Construcció i urbanitzacíó
Com que la necessitat de subministrament d’aigua ha estat una prioritat (fins a la creació de les xarxes de subministrament municipals), no és estrany que les fonts hagin gaudit, fins fa pocs anys, d’una urbanització i d’un manteniment bastant important.
A moltes fonts. per fer-hi l’estada més agradable, s’hi construïen taules i bancs de pedra i obres de protecció del lloc, resguardant del vent i de la pluja els espais principals. Així podem trobar fonts amb glorietes o arcades d’obra, per si fa mal temps o poder-s’hi resguardar de la calor. Estem davant una mostra clara d’arquitectura popular.
És ara, quan la seva necessitat ha baixat, que hem perdut la bona línia de la seva conservació de les fonts i dels seus entorns immediats.
Font del raig o del Corral, a Ripoll (Scriptorium, novembre de 1923)
Aquesta cura en el manteniment fa que hi hagi encara avui alguna mina de l’època dels romans, per exemple la mina romana de Guissona (Lleida). També és el cas de les fonts grans, que moltes vegades tenen una decoració i estil monumentals, del gòtic fins el neoclàssic, passant pel barroc. En el cas de Ripoll és interessant veure quina era la fesomia de la font del raig, una de les més importants de la vila,
Sense anar tant lluny, en els segle XIX i començaments del XX, algunes d eles fonts més emblemàtiques de la comarca varen ser decorades amb versos dels grans poetes. És el cas de la font del Covilar i altres de Camprodon.
En la resta de Catalunya hi ha festes relacionades amb l’aigua i el subministrament. Un exemple és la de Sant Magí de Brufaganya, de tanta requesta a la província de Tarragona i Cervera. Sant Magí va fer brollar aigua miraculosa de les roques de la Brufaganya amb la seva gaiata per assedegar la set dels soldats que el portaven a martiri.
I cal recordar que Sant Eudald fou advocat per les sequeres, amb resultats molt aconsellables. L’any 1004 fou convertit en patró de la vila, quan va aconseguir parar una greu sequera, per la qual fou advocat. Cada any, per Sant Eudald, festa major de Ripoll, cau, segons la tradició, algun raig. Sembla que el miracle continua, malauradament per alguns, vigent.
Com que la necessitat de subministrament d’aigua ha estat una prioritat (fins a la creació de les xarxes de subministrament municipals), no és estrany que les fonts hagin gaudit, fins fa pocs anys, d’una urbanització i d’un manteniment bastant important.
A moltes fonts. per fer-hi l’estada més agradable, s’hi construïen taules i bancs de pedra i obres de protecció del lloc, resguardant del vent i de la pluja els espais principals. Així podem trobar fonts amb glorietes o arcades d’obra, per si fa mal temps o poder-s’hi resguardar de la calor. Estem davant una mostra clara d’arquitectura popular.
És ara, quan la seva necessitat ha baixat, que hem perdut la bona línia de la seva conservació de les fonts i dels seus entorns immediats.
Aquesta cura en el manteniment fa que hi hagi encara avui alguna mina de l’època dels romans, per exemple la mina romana de Guissona (Lleida). També és el cas de les fonts grans, que moltes vegades tenen una decoració i estil monumentals, del gòtic fins el neoclàssic, passant pel barroc. En el cas de Ripoll és interessant veure quina era la fesomia de la font del raig, una de les més importants de la vila,
Sense anar tant lluny, en els segle XIX i començaments del XX, algunes d eles fonts més emblemàtiques de la comarca varen ser decorades amb versos dels grans poetes. És el cas de la font del Covilar i altres de Camprodon.
________
Fontada de Sant Eloi a la font del Ros (Ripoll) (ACRI)
A principis de segle fou molt típic anar de fontades, fer un dinar o berenar al costat d’una font, en ocasió d’aplecs o festes. En el cas de Ripoll teníem la tradició de la fontada del Ros, per Sant Eloi. I el darrer dia de les festa major s’ha convertit en costum la fontada a la font d’en Jordana, una propietat municipal. Malauradament, algunes d’aquesta tradicions s’ha perdut (la fontada de Sant Eloi, per exemple), amb greu pèrdua d’un patrimoni etnogràfics i natural important (la font del Ros és en greu risc de perdre’s).
A principis de segle fou molt típic anar de fontades, fer un dinar o berenar al costat d’una font, en ocasió d’aplecs o festes. En el cas de Ripoll teníem la tradició de la fontada del Ros, per Sant Eloi. I el darrer dia de les festa major s’ha convertit en costum la fontada a la font d’en Jordana, una propietat municipal. Malauradament, algunes d’aquesta tradicions s’ha perdut (la fontada de Sant Eloi, per exemple), amb greu pèrdua d’un patrimoni etnogràfics i natural important (la font del Ros és en greu risc de perdre’s).
L’aigua natural, de recs, rius i fonts no s’ha d’utilitzar sols per rentar el cotxe, com a vegades fem. Estem davant un patrimoni molt important, per la vida humana i animal, en risc de perdre’s. Per aquesta raó es considera que caldria fer una inventari exhaustiu i global de els fonts i sistemes de subministrament d’aigua.
L’aigua natural, de recs, rius i fonts no s’ha d’utilitzar sols per rentar el cotxe, com a vegades fem. Estem davant un patrimoni molt important, per la vida humana i animal, en risc de perdre’s. Per aquesta raó es considera que caldria fer una inventari exhaustiu i global de els fonts i sistemes de subministrament d’aigua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada