Aquesta especial dedicació ramadera de la comarca té la seva base en l’existència d’unes zones de pastura estivals d’alta muntanya, però alhora la impossibilitat d’un agricultura potent donada la inexistència d’importants zones planes de conreu.
Imatge: Esquema bàsic de la ramaderia transhumant catalana.
El fenomen ramader ripollès
La importància de la base ramadera de la comarca és el que va esperonar als estudiosos del grup de folkloristes de Ripoll, que varen prestar una especial atenció al fenomen ramader i a la transhumànicia. Exemple d’aquesta dedicació son l'important article a la revista Scriptorium (del març de 1924 "Una diada amb els pastors de Pla d’Anyella") i, sobretot, l’edició del llibre de Salvador Vilarrasa i Vall, La vida dels pastors (edicions de Maideu i del Museu Folklòric de Ripoll de 1935 i març de 1981). La secció dedicada al tema en l'antic Arxiu-Museu de Sant Pere de Ripoll i en l'actual Museu Etnogràfic, n'és una mostra d'aquesta dedicació al seu estudi.
La base ramadera de la comarca del Ripollès ha deixat un important llegat: denominacions toponímiques que no deixen cap dubte, infraestructures molt característiques i un folklore molt lligat a aquesta activitat. Algun dia caldrà retornar a estudiar tots aquests elements.
Imatge: Esquema bàsic de la ramaderia transhumant del sudest de França.
Però més enllà de les importants zones de pastura estival d’alta muntanya que hi ha al Ripollès, hi ha una segona gran infraestructura a la que cal prestar atenció, ja que és d’un valor incalculable: els camins ramaders. En aquesta sèrie d’articles centraré l’atenció en la xarxa de camins ramaders ripollesos, d’una gran importància i valor.
En el cas del Ripollès sempre hem prestat moltas atenció al camins que des del sud arriben a l'alta muntanya ripollesa, però cal tenir present que des del nord també hi havia importants camins ramaders que arriben a zones de pastura molt relacionades amb la comarca, com el Camp Magre (Calm-magre), a la zona fronterera.
La importància del Ripollès en el món ramader català
Ofereixo, a l'espera de poder dedicar una major espai, una sèrie de plànols històrics que mostren la importància del Ripollès dins del món ramader català.
En el cas del Ripollès la columna que indica el bestiar ovi l'any 1860 surt del plànol.
____
Imatge: El primer dels plànols, de la Cartoteca de l'Institut de Cartografia de Catalunya (ICC) mostra el pes ramader l'any 1860 a Catalunya per partits judicials. És un treball fet sota la direcció de Pau Vila de l'any 1920. El segon, de la mateixa font, amb el títol "Catalunya: Prats i pastures", també és fruït del treball de Pau Vila i fou fet, molt segurament, cap els anys trenta, durant els treballs previs a la organització comarcal de la Generalitat republicana.Els camins ramaders
Els camins ramaders obtenen denominacions diferents segons les comarques. Si al Ripollès quasi sempre es parla de camins ramaders o “carrers” o "carrerades", a altres zones en diuen “carretades”, "cabaneres" o "lligallos".
Per traslladar grans ramats des de la plana fins a les terres altres, l’estratègia ramadera transhumant, amb el pas del segles, va establir una xarxa de camins per on el bestiar podia transitar sense ocasionar mals als sembrats ni patir problemes de seguretat.
Aquesta és una primera característica dels camins ramaders, la seva especialització. Una altra mostra d'aquesta especialització era l'existència de camins ramaders per diferent tipus de bestiar.
El camí ramader, malgrat aquesta especialització, es relacionava perfectament amb tota la resta de xarxa viària, que en certs llocs molt específics es convertia en camí ramader o que servia per aportar al camí ramader nous ramats. Convivia amb els camins rals i de bast, amb les dreceres veïnals, amb altres infraestructures de comunicació.
Els camins utilitzats per a la ramaderia transhumant conformaven amb els camins rals i de bast una veritable xarxa interconnectada.
Els camins ramaders son, cal remarcar-ho, anteriors als camins reials, als camins de bast i a qualsevol de les carreteres que hi ha ara.
Cal afegir que els camins ramaders, com a xarxa viària primària, era dotada d’una complerta infraestructura de suport, amb llocs de returada (llocs de descans), abeuradors i grans cases pairals, que feien de punt de suport.
_____
Imatge: Aquest plànol expressa molt bé el món ramader transhumant català.
Un ric patrimoni en perill
Avui aquest patrimoni viari, d’una gran importància, corre el risc de perdre’s, encara que la legislació actual la declara inalienable. Seria una pèrdua molt valuosa, encara que la societat actual no en sigui massa conscient.
La legislació i reglamentació actual dels camins ramaders (1978), els ha convertit en domini públic, els drets dels quals no prescriuen i no poden ser alienats. Cap persona, autoritat, propietari o infraestructura pot negar el dret de pas en un camí ramader. La competència sobre els camins ramaders es va traspassar a les comunitats autònomes, que tenen la obligació de fer-ne un inventari com a camins públics que són. En el cas de Catalunya, desgraciadament, aquest inventari, primer pas cap a la seva perservació i manteniment, no es fet i no sembla que hi hagi pressa en fer-lo.
No estem parlant sols d’un camins històrics públics que cal conservar, ja que els camins ramaders tenen un gran potencial pel senderisme, pel cicloturisme, etc. Les vies ramaderes tenen avui unes grans possibilitats d’explotació excursionista i turística.
Els camins ramaders s’estan perdent per culpa del poc ús, pel tancament injustificat, per l’apropiació fraudulenta per part d’alguns propietaris i per la construcció inapropiada d’infraestructures (carreteres, trens, embassaments, etc.), oblidant-se progressivament els drets de pas i la traça de del camí. També s'han detectat desús per manca d'utilització degut a millores en xarxes viàries adjacents i pèrdues per la seva utilització com a via per desemboscar, cosa que destroça l'empedrat. És un llegat que no es pot perdre.
Al Ripollès, donada la seva important base herbrada d’estiu, situada a les altes muntanyes, tenia una important xarxa de camins ramaders que dirigien i recollien els ramats.
Tres son els camins ramaders, molts especialitzats, concrets i característics, que creuaven la comarca en direccions diferents: la carrerada del Lluçanès o de Cerdanya (la més important sense cap dubte, el camí de l’Empordà o de Marina (amb dos ramals clarament diferenciats) i el d’Osona i el Vallès (segurament el més desconegut i poc nomenat).
Però cal insistir que aquest tres camins molt especialitzats conformaven amb els camins rals i de bast una xarxa interconectada de gran potència i utilitat. Els camins ramaders son molt vegades discontinus, perquè, en alguns trams, el ramat transhumant avança pel camí ral o el camí veïnal per prendre de nou, uns metres o uns quilòmetres més enllà, el veritable camí ramader.
Les amplades dels camins ramaders
En la zona de la Mesta castellana els camins ramaders varen conformar una xarxa de característiques molt uniformes. En el cas català i del Ripollès no és aquest el cas.
Les amplades de xarxa viària ramadera a catalunya i al Ripollès és molt variada.
Segons Joan Amades, “a carrerada ha de tenir una amplada de 7 canes, s’entén que una cana té 8 pams de longitud (uns 11,20 metres d’amplada). Tot i això, el bestiar podia entrar 7 canes més a banda i banda per del camí per la qual cosa, el camí amb dret a pastura seria d’uns 33 metres”.
Segons altres autors (Antoni Griera) l’amplada podia abastar fins a 30 pams a banda i banda (uns 6 metres).
La Mancomunitat de Catalunya en el volum Camins i termenals esmenta: “Les carrerades tenen una amplada màxima de vint-i-nou passes (10,504 metres), però si un tros és assenyalat amb fileres de pedres, té el de les fileres, si la carrerada passa entre conreus té l’amplada del camí de carro i un xic més. Les pedres de les fileres ningú les pot arrencar ni canviar de lloc”.
La llei actual (de l’any 1978) distingeix les següents mides de les vies: canyades de 75 m., cordeles de 37,5 m. i veredas de 20 m. Son mides que corresponen a l’experiència castallana, però no aplicables a Catalunya.
_____Altres característiques dels camins ramaders
Com anirem veient en les tres vies ramaderes de la comarca, els camins ramaders tenen unes peculiars característiques.
Els camins ramaders estaven perfectament indicats per pedrons, fites i parets de pedra seca molt característiques, així com amb obres de suport importants (murs de contenció, empedrat,...) .
Cal destacar el seu aprofitament de les carenes i dels terrenys pedregosos, però alhora la seva tendència a fugir dels conflictes, tant geogràfics com amb els agricultors (passos de rius, zones de conreu, espais interesticials, encintat amb pedra al passar pel costat de camps de conreu, pas per terrenys pedregosos, empedrats en trams de pujada,...)...).
El camí ramader no és quasi mai un camí que va de dret, ja que prefereix la comoditat i la recerca d’espais aptes pel ramat, tot salvant els accidents geogràfics amb una gran experiència i saber popular.
Els camins ramaders, per totes aquestes característiques, són molt fàcilment identificables.
Elements dels camins ramaders
Podríem fer una petit índex d'elements que formen part del camí ramader:
* Lloc de returada. Eixamplament de la via pecuària on els ramats podien descansar o passar la nit.
* Fonts, abeuradors i basses.
* Cledes o pletes, lloc on els ramats passaven la nit.
* Fites o pedrons. Senyalització de l'itinerari de les vies pecuàries.
* Ports reals. Llocs en els quals es cobraven els impostos a la corona.
* Comptadors. Passos estrets en els quals poder contar fàcilment els caps de bestiar. Podien ser ponts o estrenyiments del camí.
* Ponts. Alguns d'ells servien de comptadors.
* Cabanes. Habitatges dels pastors trashumants durant la seva estada temporal en els dies de pas.
* Cases d'esquilatge
* Safareig de llana.
* Ermites o pedrons votius
* Hostals
* Masies propietaris dels terrenys de les vies de pas.
El camí, a més a més, té moltes vegades zones empedrades, encintades, guardavores, protecció de les zones de cultius, trams amb obres de suport per ampliar el camí o davant les esllavissades.
Estem, doncs, davant camins d'una complexitat notable.
______
Imatges: Camins de transhumància a la zona oriental catalana segons un plànol de Ricard Vives i Sabaté (Reus 1907 – Vilanova i la Geltrú 1995), un gran especialista en el gravat xilogràfic i realització de gois que imprimia en el seu taller de Vilanova. Apareix en l'obra de Lluís Solé i Sabaris Geografia de Catalunya (1958).
Plànol, realitzat per el cartògraf Salvador Llobet pel treball de Joan Vilà i Valentí el 1958, amb indicació del camins ramaders catalans i les zones de pastura estival i hivernal.
Finalment, per fer una síntesi, publiquem el plànol que Ferran Miralles publica en el seu llibre La transhumància al Ripollès i al Canigó, ja que suposa una aportació globalitzadora. Però com podem veure, els camí d’Osona, el més desconegut de tots els que he parlat en aquesta sèrie de articles, no hi consta.
Les zones de pastura del RipollèsL'existència d'importants zones de pastura al Ripollès va ser uns dels factors determinants en la configuració de camins ramaders.
Les zones de ramaderia estival ripollesa, però, malgrat la seva importància i interès, no tenen encara avui un estudi ampli de la seva conformació, característiques i importància.
___
Imatge: Les zones de pastura del Ripollès, fent servir una base feta per Gonçal Cutrina pel llibre Ovelles i Pastors del Ripollès (1977) , però millorant la indicació i el nombre de zones: 1.- Pla d'Anyella; 2.- Pla de Rus; 3.- Puigmal; 4.- Coma de Vaca; 5.- Ull de Ter; 6.- Fontlletera; 7.- Costabona; 8.- Can Roca-Pòrtoles; 9.- El Sitjar; 10.- Coll de Jou; 11.- Coma Ermada; 12.- Pardinella; 13.- Fossa del Gegant; 14.- Coma del Freser; 14.- Camp Magre (Calm-magre); 15.- Coma del Catllar; 16.- Coma d’Orri; 17.- Taga d’Ogassa i Pardines; 18.- Baga del Puig Estela; 19.-Baga de Cavallera; 20.- els Rasos de Tubau; 21.- les Comes de Dòrria i Planès; 22.- la Vall de l’Estremera; 23.- Fontalba; 24.- Puigcerveris; 25.- Rasos de La Cau; 26.-Pla Traver-Puigsacalm; 27.- Rojà; i 28.- Monars-Comanegre. En tot cas, estem davant una plànol que caldria i es possible completar i millorar.Cal tenir molt present que les zones ramaderes de la comarca, més enllà de les dotze que va indicar Gonçal Cutrina en el seu llibre Ovelles i Pastors del Ripollès (Ripoll, 1977) caldria sumar-hi una quinzena més com les de la Fossa del Gegant, Coma del Freser, Camp Magre, Callau i Coma Ermada (Calm-magre), Coma del Catllar, Coma d’Orri, El Taga d’Ogassa i Pardines, la Baga del Puig Estela, la Baga de Cavallera, els Rasos de Tubau (Pas de Llentes, de Caselles, de Corrubí i de Tubau), les Comes de Dòrria i Planès, la Vall de l’Estremera, Fontalba, Puigcerveris, el conjunt del Ras de La Cau fins a Plafalgars, Pla Traver-Ras de Manter i Rojà.
Fet un repàs del coneixement que tenim avui dels camins ramaders de la comarca del Ripollès, arriba el moment de fer unes reflexiones i anotacions sobre el tema.
Defensa d’un patrimoni
Cal insistir en el fet que la comarca del Ripollès ha estat tradicionalment una comarca ramadera. També ha estat una comarca de muntanya, amb molt romànic, on l’activitat relacionada amb el ferro, el carbó i el procediment metal·lúrgic de les fargues ha tingut una gran importància, però molt essencialment el Ripollès ha estat edn la seva major part una comarca ramadera.
I de la mateixa manera que es desitja preservar el patrimoni natural, romànic o industrial, cal mantenir i conservar el patrimoni ramader.
Un patrimoni ramader que no s’acaba en els camins ramaders, malgrat la seva importància, ja que un treball de salvaguarda hauria d’incloure (fent un resum ràpid) elements tant essencials com les cabanes de pastor, les pletes o orris i les fonts o abeuradors. Especialment destacable és en una zona que pateix insuficiències hídriques periòdiques, el manteniment de les fonts d'abastament d'aigua.
En els darrers anys, la legislació sobre els camins ramaders ha fet una gran salt, declarant-los camins de domini públic, els drets dels quals no prescriuen i no poden ser alienats. La competència sobre els camins ramaders es va traspassar a les comunitats autònomes, que tenen la obligació de fer-ne un inventari com a camins públics que són.
Algunes comunitats autònomes, en aquest sentit, han fet els deures, creant catàlegs de camins ramaders per la seva preservació. Cal reclamar que Catalunya faci el mateix. I el Ripollès, en aquest sentit, hauria de fer sentir la seva veu, ja que comptem amb alguns dels camins ramaders més importants de Catalunya.
Cal no oblidar que una part important de les zones de pastura ripolleses són de propietat pública, comunal i municipal. A més, moltes vegades formen part d’espais naturals protegits (per exemple, les Capçaleres del Ter i del Freser (amb 12.500 hectàreres repartides entre els municipis de Queralbs, Ribes de Freser, Setcases, Toses i Vilallonga de Ter).
Especialment importants son les pastures de Ribes de Freser (1.187 ha), Pardines (1.342 ha), Setcases (1.383 ha), Llanars (1.422 ha, un 57 per cent del municipi), Ripoll (1.592 ha), Toses (2.165 ha), Molló (2.377 ha, un 54 per cent del municipi), Les Llosses (2.465 ha), Vilallonga de Ter (2.640 ha), Camprodon (3.068 ha) i Queralbs (6.240 ha, un 66 per cent del municipi).
Necessitat d’estudi
Hi ha una obligació al Ripollès de no oblidar la importància de la base ramadera de la comarca i no deixar de continuar amb el seu estudi, que varen iniciar els folkloristes de Ripoll, encapçalats per Tomàs Raguer i amb Salvador Vilarrasa com a peça clau, i que varen realitzar una important treball de coneixement i reconeixement del món ramader transhumant ripollès.
Els camins ramaders del Ripollès s’estan perdent per culpa del poc ús, del tancament injustificat, per l’apropiació fraudulenta per part d’alguns propietaris i per la construcció inapropiada d’infraestructures (carreteres, trens, embassaments, etc.), oblidant-se progressivament els drets de pas i la traça de del camí. És un llegat que no es pot perdre. Cal passar d'un cert reconeixement passiu a una actuació proactiva.
En el darrers temps cal sumar noves aportacions d’estudiosos, entre les que cal destacar, la publicació dels llibres de Ferran Miralles Mil Anys pels camins de l'herba: El llegat d'un mon que s'acaba, de l’editorial Efados, i del publicat pel Consell Comarcal del Ripollès, La transhumància al Ripollès i al Canigó, amb la col·laboració de Joan Rovira.
Però aquesta base de coneixement no esgota el tema, ans el contrari, l’amplia. Més enllà del catàleg de camins ramaders, cal anar a confegir un catàleg de zones estivals ramaderes, de cabanes de pastors i, molt important, d’elements fonamentals com les fonts (i no sols lligades a la ramaderia).
En definitiva, un patrimoni que no cal oblidar.
Imatge: Del llibre de Ferran Miralles La transhumància al Ripollès i al Canigó (2007).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada