L'estructura urbana medieval de Ripoll

En els estudis de Jordi Bolós hi ha una interessant explicació de l'estructura urbana de Ripoll, que ajuda molt a entendre la seva estructura i desenvolupament. Veure Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya, editat per l'Institut d'Estudis Catalans - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004.

La part del casc antic de Ripoll que sembla més antiga per la seva estructura és la que rodeja les plaça Gran i la de Sant Eudald. Els carrers son estrets i intrincats. Un cas paradigmàtic és el el carrer Tallaferro, que mostra com era un carrer altmedieval. Aquí va crear-se, molt segurament, el primer agrupament humà a redòs del monestir de Santa Maria de Ripoll.

Cal advertir que els guals i ponts eran un elements bàsics per la creació de la vila de Ripoll. Les dos nuclis d'estructura urbana més antiga estan situats en el punt d'arribada dels ponts. Potser el pont d'Olot era el que estava més a l'estrem del nucli de la plaça Sant Eudald, però el pont del raval de Barcelona s'imbricava totalment en l'estructura urbana de la plaça Gran i Sant Eudald.


 
Però més enllà d'aquests sectors antics hi ha clarament al plànol de la vila de Ripoll, entre els dos rius,  delimitats tres "vilanova" o zones on clarament del viari ja és planificat des de l'inici. Estem davant carrers delineats, rectilínis, amb una voluntat manifesta de crear una estructura urbana moderna.

En aquest sentit, les tres "vilanova" que es marquen en un plànol de Ripoll, tenen molta similitud amb l'estructura del casc urbà antic de Sant Joan de les Abadesses, que compta amb nucli inicial més antic al costat de l'església de Sant Pol, a inicis del segle XI, però que dins del clos amurallat  té una estructura regular i planificada.

Datació dels nuclis urbans de Ripoll
Sobre l'antiguetat dels dos nuclis antics i de les tres "vilanova" també podem avançar algunes apreciacions.

Els dos nucli més antics, han de correspondre a les primeres implantacions a la vila. Sabem que l'any 1004, després d'una sequera i d'haver invocat a Sant Eudald, aquest fou declarat patró de la vila de Ripoll. Cal pensar, doncs, que existia una nucli urbà d'una relativa importància.

El tipus de urbanisme regular, que manifesten les dues viles noves han de ser molt més tardanes. Cal recordar que el sistema de bastides francés (bastide en francès, en occità, bastida, del llatí bastit, bastia, "construcció recent"), s'implanta a partir del segle XIII al suroest de França, a Aquitania i Occitania, amb el seu desenvolupament regular, amb finalitats defensives i millor d'explotació de l'espai. Aixi, entre 1252 y 1325, algunes abadies cistercenques crearen trenta sis bastides.

Les muralles de Ripoll de 12009
La implantació de les "vilanoves" cal també relacionar-la amb les muralles que defensaven Ripoll.
Les històries del monestir de Ripoll diuen que Arnulf, en el segle X, va construir una muralla, encara que molt segurament sols fes tancar el clos monàstic amb una muralla de defensa, de la que, per altre costat, tampoc tenim gaires referències.

Plànol d'Eudald Graells que delimita la zona amurallada de la vila de Ripoll i els seus principals portals.

L'abat Bernat de Peramola (1206-1213), cap l'any 1209, segons Villanueva, "restauró las murallas del monasterio". Segons Mirapeix, fa fer reconstruir les muralles del monestir i de la vila l'any 1209. La data col·loca la urbanització de les "vilanoves" ripolleses, doncs, dins del moviment de construcció de bastides al sud de França del segle XIII.

Bastides, muralles i mercat
En el cas de les bastides franceses, la seva construcció era fruït, generalment, d'un contracte entre el senyor feudal (que en el cas de Ripoll era l'abat), que donava el territori i s'encarregava de poblar-lo. Els nous habitants gaudien de la seguretat i tranquil·litat econòmica que oferien les muralles, en una etapa on es temia el bandidatge. Moltes de les bastides gaudien de cartes de llibertat. Els dues part contractants es repartien els ingressos de la nova població.

En el cas de Ripoll no ens consta cap tipus de contracte entre monestir i vilatans. Ans el contrari, les relacions contractuals entre monestir i vilatans no es regularitzaran fins entrat el segle XIX, amb la Constitució de Cadis de 1812.

Les bastides franceses es caracteritzen pel seu pla urbanístic amb carrers rectilinis i perpendiculars, amb blocs de cases quadrats o rectangulars, amb places centrals on es celebrava el mercat. En el cas de Ripoll es comptava amb quatre places: La plaça Gran, la de Sant Eudald, la plaça Nova i la plaça dels porcs (ara de la Llibertat).

Ja en la butlla papal d'Agapit II (any 951), recaptada per l'abat Arnulf, es parla, en relació al mercat de la vila de Ripoll, de la supressió de la tercera part del tel·loni (també dit posteriorment lleuda), l'impost català que gravava el transport de mercaderies. Estem doncs, davant l'existència d'un mercat estable i regulat a la vila de Ripoll en el segle X.

Però cal prestar atenció a com els ponts, més enllà que foren construïts on la realitat geològica els feia factibles (roca com a fonament del pont), guarden una relació amb els nuclis antics i amb els espais de "vilanova".L'esquema que exposa Jordi Bolós cal veure'l com es relaciona d'una manera bastant exacta amb un dels primers plànols de Ripoll, ja en plena reconstrucció, el d'Eudald Pellicer, de 1863. Podem veure com molts dels carrers actuals no estan delineats i la importància de l'espai monàstic en relació a la vila, tanca entre les muralles.

Plànol de Ripoll d'Eudald Pellicer, de 1863

Més arbres monumentals del Ripollès

En aquesta article complementari als que vaig publicar a El Ripollès i republicar en aquest bloc, esmentaré un seguit d'arbres que hem descobert o vist, que caldria afegir als esmentats.

Pi Gros de Clarella

El Pi Gros de Clarella, en el camí de Maiols des de Comallevosa (visitat el març de 2011), està trencat i podem donar-lo per perdut.

Roure de l'Oró

En el pla de l'Orò, en la pista que porta cap el coll de can Carles, hi ha una roure que cal col·locar sense cap dubte entre els arbres monumentals del Ripollès.

Pins (alguns ben estranys) de Sant Amant
En el Pla de Pena i en el mateix pla de Sant Amant hi ha dos pins de formes estranyes i curioses, que mereixen un esguard.

El primer és situat al Pla de Pena, tot baixant cap els cingles de Sant Eloi.

El segon exemplar estany de pi és al mateix pla de Pena, una mica més enllà de la creu, cap l'est.

El tercer exemplar de pi de Sant Amand a destacar, també en el pla de Pena, però anant cap els cingles de Sant Eloi, és aquest rabre bifurcat o quatrifurcat.

Però més enllà d'aquesta pins de formes estranyes, en el pla de Pena, tot baixant cap el cingles de Sant Eloi, hi ha un exemplar de pi d'una gran corpulència.

Roure de Casadesús
Sobre la casa de Casadesús, a Ripoll, hi ha un exemplar de roure que mereix estar en aquesta relació d'arbres monumentals. A tota gran casa quasi sempre li correspon un gran arbre.

Faig gros de Sant Amant
Podeu donar també per perdut, malgrat que les restes, imponents sense cap dubte encara, el faig gros de Sant Amant.

Per contra al final del pla de Pena, en l'enforcadura que va baixant cap a les cingles de Sant Eloi, hi ha exemplars de faig que tenen una presència imponent.

Cirerer de can Bola
Des de Molló ens han fet arribar una foto d'aquesta magnífic cirerer, situat a Can Bola, en el camí d'El Graell. Una col·laboració que agraím moltíssim.










Roure de Vallespirans
El Roure de Vallespirans, situat en el turonet al costat de els restes de la casa, ha desaparegut fa molts anys i sols queda el cercle de boixos.

Continuem sense haver visitat arbres que apareixen en els plànols com:

- Roure escapçat al Bac de la Roca, entre la Colònia Jordana i Sant Joan de les Abadesses.
- Roure d'Estiula del Serrat, a Campdevànol.
- Teix de Can Quilet (Vallfogona)

Molt segurament, fent una repàs exhaustiu del plànols més modern de l'Alpina, podríem afegir altres arbres monumentals.

Algú vol fer aportacions?


Voleu donar informacions i fotorgafies sobre aquests i altres arbres?

Podeu escriure allagosteraf@gmail.com

Inventari de fonts / 1. Definició i classificació

D’entre els elements de l'arquitectura i enginyeria populars, les fonts cal considerar-les un element  essencial per la seva centralitat en el cicle de la vida humana. Sense l’aigua, la vida humana i animal seria impossible.

L'home i els animals accedeixen a l'aigua mitjançant la utilització de diferents sistemes. Per un costat el recurs a les corrents de rius o rieres. També mitjançant els embassaments naturals o artificials d'aigua (un riu o una bassa, per exemple). També hi ha el recurs als pous artesians, que no son fonts, que són un sistema artificial, produït per l’home mitjançant una perforació a gran profunditat i en què la pressió de l’aigua és tal que la fa emergir a la superfície. Algun dia caldria documentar els pous com intentarem fer amb les fonts.

Les fonts son un dels sistemes que té l’home per accedir a l’aigua i un element essencial d'abastament d'aigua potable. Sols per aquest motiu les fonts serien un element important i interessant a inventariar. Però a més, les fonts contenen elements molt interessants d’arquitectura i enginyeria popular.

Definició de font
Cal, doncs, definir, el concepte de font i atendre al nostre propòsit, fer un inventari d'aquests sistema d’abastament d’aigua potable, imprescindible i necessari per la vida dels humans i dels animals. Una cosa son els rius, corrents, rieres, torrents o llacs, estanys o basses. L’aigua de mar no es potable.

Segons el DIEC2, el mot font té dues accepcions pel nostre interès: “1.- Indret on l’aigua subterrània brolla o surt a la superfície de la terra. 2.- Construcció de pedra, de rajola, de ferro, etc., proveïda d’una o més canals o aixetes per on surt l’aigua”. També podem trobar la definició: “Eixida natural i localitzada d’aigua que brolla de la terra” o "Una font o deu és un indret on l’aigua brolla de la terra o entre les roques”.

Ramon Soler Lacomba ("Les fonts naturals" a la revista Grup d’Amics de Montellà. Any III. núm.: 5. Juliol 1999), que ha fet un inventari fotogràfic i informatiu de 18.000 fonts naturals de Catalunya, diu que una font es un “indret on l’aigua subterrània brota o surt a la superfície de la terra a causa que el mantell impermeable aflora o deixa pas a l’aigua del mantell freàtic sobreposat” o que és un “punt on brolla un raig d’aigua”.

Segons el Diccionari Alcover-Moll: “Raig d’aigua que brolla de la terra".

Cal tenir en compte els diminutius: fonteta; el superlatiu, fontassa o fontarrassa; i el pejoratiu, fontota.

Les fonts, per definició, solen ser abundants en relleus càrstics.

Funcionalitat tècnica de les fonts
En el seu curs subterrani l’aigua que ha caigut del cel per pluja, pateix una important transformació. Un és el filtratge i purificació. L’altra, és la dissolució de sals minerals. L’aigua pura és dolenta per l’estomac pel que es recomana no beure aigua a l’alta muntanya sense introduir-hi sals addicionals.

_____
Pou de Forada (San Antoni, Eivissa)

I un cas, particular, és que quan els cursos subterranis d’aigua entren en contacte amb roques ígnies, calentes, i afloren com a aigües termals.

Una font, ho sabem bé en l’ambient mediterrani on hi ha períodes de sequera, pot ser permanent o temporal. I en aquest sentit, l’enginyeria popular ha treballat per perllongar la vida de l’aigua a l’abast dels humans.

Dins de la definició de fonts, generalment, no tenim en compte ni les basses, anteriorment citades, ni els pous artesians, que són deus artificials, provocats per l’home mitjançant una perforació la pressió de l’aigua és tal que emergeix a una certa profunditat.

Tipologia de fonts
Segons la classificació establerta per Ramon Solé Lacomba (que resumeixo abastament ja que resulta díficil la consulta de l'article "Les fonts naturals" abans mencionat), les fonts es possible classificar-les seguint dos grups de tipologies. En el primer sistema podem fer quatre categories:

Grup tipologia A
- de biot (de bassal o clot o toll d'aigua)
Surgència natural en capçaleres de torrent o altres indrets; l’aigua surt directament de terra,
- de raig, vessant o salt
L’aigua surt de terra a través d’alguna mena de canalització, construcció o aixeta,
- de mina
L’aigua és captada sota terra i a través d’una mina i és extreta cap enfora,
- de cisterna (pot ser de pluja) o bassa
L’aigua és recollida, de pluja o de filtracions de la terra, en una bassa o cisterna.

A més, les fonts o surgències d’aigua, es poden classificar en cinc categories més:

Grup tipologia B
- brolladors
L’aigua brolla amb força del sòl; a alguns països nòrdics l’aigua que en surt és calenta, i hom els anomena gèisers,
- degotalls (degotalls o balmes). Les tosques
L’aigua degota de la paret o del sostre, sovint formant concrecions de calç o altres minerals que hom classifica entre estalactites i estalagmites,
- deus (adous, dous, tous, encantats-des)
Tot i que deu és sinònim de font, hom sol anomenar d’aquesta manera les fonts especialment abundants,
- Pous (fonts de bombeig)
Tot i ser surgències d’aigua, no són pròpiament fonts perquè cal anar a cercar l’aigua a una certa profunditat i afermar les parets del forat mitjançant obra o alguna altra mena d’intervenció que les consolidi,
- fonts termals i mineromedicinals
Fonts d’aigües amb propietats especials, com el seu nom indica,  que podríem dividir en:
      - Font calentes
      - Fonts minero-medicinals

Es podria discutir alguna de les denominacions (biot, per exemple, denominació no emprada al Ripollès. Sembla més correcta la denominació de vessant) i si els pous cal inventariar-los com a fonts.  La dubte neix quan les mines poden generar fonts. Les fonts de mina, per exemple, no deixen de ser fonts de pous horitzontals, i que hi ha pous verticals amb una mina en el seu fons.

En la definició de fonts potser caldria atendre molt a la característica "d’eixida natural".

Caldria també discutir si les basses o estanyols, cal incloure’ls dins de la definició.

I les mulleres, aiguamolls, aigols? Cal incloure-les com a fonts? Serien fonts de bassal o clot o toll d'aigua. Tenim els cas dels Aigols Podrits, a la Coma del Freser, una important aportació al naixent riu de la vall de Ribes.

Ramon Solé Lacomba descriu una mica les característiques de cada una de les tipologies. La seva caracterització ens ajuda bastant a crear un cert ordre mental, d’això el seu interès.

- Font de biot
Son totes aquelles que neixen espontàniament del sòl, en general, deixen lliscar l'aigua cap avall a cel obert. Moltes estan en el mateix torrent o riu o formen el naixement d'aquests. Segons Solé Lacomba "no resisteixen massa la secada de l'estiu" i "en la majoria d'ocasions donen índex de no potabilitat".

Comentari personal: Els cas de les fonts que son naixement de rius al Ripollès, les apreciacions de Solé Lacomba, no semblen pas generalitzables.

- Font de raig
Tenen altres noms, com de vessant o d'alt. És d'aigua continua i de regular cabal. En la majoria s'hi ha posat un tub per recollir millor l'aigua i urbanitzat el seu entorn amb taules o cadires de pedra, per exemple.

Comentari personal: La denominació de font de vessant o d'alt, crec que és molt oportuna. No crec que la urbanització sigui un element per caracteritzar aquest tipus de fonts. En tot cas, estem davant una caracterització, que s'oposa a brollador (veure més avall).

Moltes vegades aquests tipus de fonts han estat canalitzades i dotades d'elements de dipòsit. Aquest element, la sortida natural, sense gaire intervenció humana, en contra de les fonts de biot, de raig o de mina dotades de dipòsit, crec que si que podríem determinar-lo com una caracterització específica.

L'existència d'un dipòsit, tant en les fonts de vessant com de cisterna, crec que resulta un element bàsic per caracteritzar un tipus de font.

______
Mina d'aigua de Savallà

- Font de mina
Per obtenir aquesta tipus de font s'ha hagut d'aprofundir dins la terra de forma horitzontal fins a trobar el cabal o beta d'aigua. En molts casos s'han fet unes parets d'obra per a consolidar el túnel de mina i canalitzar l'aigua fins la sortida, que podria donar directament a una bassa per l'aprofitament agrícola o en altres casos sortirà en forma de font de raig, i menar l'aigua a la bassa. Generalment son fonts de gran cabal tot l'any. Cal tenir molta cura en mantenir en bon estat la canalització de l'interior de la mina així com l'estructura d'aquesta, ja que són molt freqüents els ensorraments ocasionals, en bona part per les arrels dels arbres.

Comentari personal: Estem davant un tipus de font no gaire corrent al Ripollès i la muntanya.

- Font de cisterna
Aprofitant les escletxes naturals de les roques per on regalima l’aigua, es fa una cavitat d’obra on es va dipositant l’aigua. En aquest tipus de font hi cal una aixeta o tap a fi que no es quedi eixuta. A la seva part superior tindrà una porta petita de ferro o fusta per poder controlar el nivell de l’aigua i netejar la cavitat si fos necessari. Es recomanable que la porta estigui sempre tancada. En la majoria de casos tenen un sobreexidor, així l’aigua que sobra surt a l’exterior. A l’estiu es freqüent que baixi molt el seu cabal, fins i tot pot deixar de rajar. En aquest cas, l’aigua estancada al seu interior es pot contaminar molt fàcilment. També en el cas que fora abundant el cabal de l’aigua d’aquest tipus de font pot anar a parar a una bassa per al regatge de conreus.

Comentari personal: Com he dit anteriorment, l'existència d'un dipòsit, és un element bàsic per caracteritzar un tipus de font. El sistema de dipòsit, amb sistema d’accès controlat i sobreexidor, és també necessari i convenient en cas de una font de raig amb dipòsit. Moltes vegades les fonts amb dipòsit utilitzen l’aigua sobrant per omplenar abeuradors, safareigs o basses, tant per regar com per beure el bestiar.

- Font de cisterna d'aigua de pluja
En indrets de pocs recursos per al subministrament d'aigua, com castells, ermites o masies situades a molt alt nivell, varen idear que l'aigua de la pluja fos conduïda des de les teulades fins a una gran cisterna, en general a l'interior de l'edificació. Hom pot trobar aquest tipus de font en diferents punts de la serralada de Montserrat, generalment en desús.

Comentari personal: L'aigua recollida, més enllà de la de les teulades, podia ser també la d'un terra rocós. Hi ha molt exemples de superfície rocosa de castells amb estries per conduir l'aigua a una cisterna.

En quan al segon grup tipològic, Solé Lacomba explica:

- Brolladors
Com indica el seu nom, l'aigua surt en forma de bullidor de la terra (bombolles). que es formen donada la gran força de l'aigua en sortir a l'exterior. Sempre es troben en terres sorrenques. Aquest tipus de font no és massa freqüent.

Comentari personal: Un pas interessant d'aquest tipus és les fonts altes del Freser, que neixen sobre una superfície plana, no fent bombolles, però si sortint fent un petit sortidor.

- Degotalls
Tenen altres noms  com degollats, balmes, etc. L'aigua llisca per les roques plorant gota a gota, o formant un petit regalim. En general, els degotalls estan formats per balmes o petites coves. En moltes ocasions el degoteig dels anys ha format petites estalactites i estalagmites, d'altres vegades el degoteig constant en el mateix lloc, ha format en la pedra una cavitat o receptable on es diposita l'aigua. El seu entorn floreix una petita vegetació pròpia de l'abundor d'humitat.

Comentari personal: La diferència entre els degotalls i les tosques no acabo de veure-la clara. Tant en un com en altra cas, un element bàsic per la seva formació és el terreny calcari, tant abundant al Ripollès.

______
La Tosca, a Vallfogona de Ripollès

- Les tosques
L'agua d'aquesta font abundosa neix d'entre unes roques o d'una petita cova per una canal natural va a passar a la cascada o tosca. El transcurs dels anys ha format una espectacular paret amb columnes de pedra monumentals de gran bellesa. A Vidrà i Vallfogona, entre altres llocs, hi ha les més espectaculars.

- Deus
S'anomena així quan és una gran sorgència. L'abundor d'aigua surt a l'exterior per una sola sortida o repartida per un considerable nombre de canals. Per exemple, les Deus de Sant Quintí de Mediona o Les Fonts de Torrelles de Foix. En alguns llocs i comarques de Catalunya se les coneix per dous, adous, fous i tous i encantats/des.

En aquest apartat s'ha d'incloure les deus que són el naixement d'un riu, com per exemple, el Llobregat i el Cardener, entre molts d'altres.

Comentari personal: Un cas de sortida quasi única és les fonts del Ritort o Deus del Sitjar (a uns 1.650 m alt) , a Molló, ala vessant est del Costabona, naixement del riu afluent del Ter. En aquest cas, la sorgència apareix com una gran canonada que treu aigua a dojo. A la part superior de la font del Ritort hi ha, però la font dels Soms (a uns 1.925 m alt), que desapareix, molt segurament per abastir les fonts del Ritort

- Les mentiroses
Sorgeixen d'un gran cabal d'aigua subterrani que brota a la superfície per una grana escletxa en èpoques de grans pluges i per tant pocs dies de l'any. Pot ser que un mateix corrent d'aigua surti a l'exterior per diferents llocs molt distants entre si, formant així vàries mentiroses. Se'n troben algunes a Montserrat i al massís de Sant Llorenç del Munt.

Comentari personal: No recordo que en el cas del Ripollès cap font d'aquestes característiques.

- Pous (fonts de bombeig)
La seva aigua es puja manualment o per motor. A l'Empordà hi ha molts pobles que tenien com a mínim un d'aquesta pous com a font pública, situada dins del poble o molt aprop.

Comentari personal: Ja he comentat que si caracteritzem les fonts com "eixides naturals", els pous no podem incloure'ls en una relació de fonts. Però si que sembla clar que el que ens interessa és una relació de fonts de subministrament d'aigua, siguin naturals o fruit de l'actuació humana.

- Altres fonts
En aquest punt s'hi inclouen les fonts amb unes característiques especials:

- Fonts calentes
Surt l'aigua a l'exterior amb una temperatura d'entre 30º i 75º. En molts casos l'han canalitzat per a l'ús de balnearis o bé per a ús particular. Algunes poden ser Caldes de Montbui, Caldes d'Estrac, Les Escaldes (Andorra).

Comentari personal: Potser en la definició d'aquesta tipus d'aigua entrem massa en elements molt concrets, En la vall de Llanars hi ha una nomenada font calenta, que es diu així pel simple fet que quan gela aquesta font no ho fa, ja que manté una temperatura, no calenta, sinò sols molt estable, sempre per sobre de la congelació.

- Mineromedicinals
Són preparades i embotellades per al seu consum comercial i també per a l'ús de balnearis. A Caldes de Boi hi ha més de 50 fonts minerals diferents. Arreu del país es pot trobar moltes fonts medicinals, pudentes, sulfuroses, ferro, picants,... .

Malgrat els comentaris crítics personals, l'article de Solé Lacomba aporta molt elements per intentar una classificació de les fonts o dels punts d'abastament d'aigua utilitzats pels humans i els animals terrestres.