Els camins ramaders del Ripollès / 1 i 2

La comarca del Ripollès ha estat tradicionalment una comarca ramadera. Ha estat una comarca de muntanya, molt romànica, de ferro, carbó i fargues, però molt essencialment una comarca ramadera. La importància de la indústria manufactura i protoindustrial del ferro, de les armes i els claus a la zona de Ripoll, no ens ha de fer oblidar la importància de la ramaderia i d'una indústria subsidiària, la dels paraires.

Aquesta especial dedicació ramadera de la comarca té la seva base en l’existència d’unes zones de pastura estivals d’alta muntanya, però alhora la impossibilitat d’un agricultura potent donada la inexistència d’importants zones planes de conreu.

____
Imatge: Esquema bàsic de la ramaderia transhumant catalana.

El fenomen ramader ripollès
La importància de la base ramadera de la comarca és el que va esperonar als estudiosos del grup de folkloristes de Ripoll, que varen prestar una especial atenció al fenomen ramader i a la transhumànicia. Exemple d’aquesta dedicació son l'important article a la revista Scriptorium (del març de 1924 "Una diada amb els pastors de Pla d’Anyella") i, sobretot, l’edició del llibre de Salvador Vilarrasa i Vall, La vida dels pastors (edicions de Maideu i del Museu Folklòric de Ripoll de 1935 i març de 1981). La secció dedicada al tema en l'antic Arxiu-Museu de Sant Pere de Ripoll i en l'actual Museu Etnogràfic, n'és una mostra d'aquesta dedicació al seu estudi.

La base ramadera de la comarca del Ripollès ha deixat un important llegat: denominacions toponímiques que no deixen cap dubte, infraestructures molt característiques i un folklore molt lligat a aquesta activitat. Algun dia caldrà retornar a estudiar tots aquests elements.

_____
Imatge: Esquema bàsic de la ramaderia transhumant del sudest de França.

Però més enllà de les importants zones de pastura estival d’alta muntanya que hi ha al Ripollès, hi ha una segona gran infraestructura a la que cal prestar atenció, ja que és d’un valor incalculable: els camins ramaders. En aquesta sèrie d’articles centraré l’atenció en la xarxa de camins ramaders ripollesos, d’una gran importància i valor.

En el cas del Ripollès sempre hem prestat moltas atenció al camins que des del sud arriben a l'alta muntanya ripollesa, però cal tenir present que des del nord també hi havia importants camins ramaders que arriben a zones de pastura molt relacionades amb la comarca, com el Camp Magre (Calm-magre), a la zona fronterera.

La importància del Ripollès en el món ramader català
Ofereixo, a l'espera de poder dedicar una major espai, una sèrie de plànols històrics que mostren la importància del Ripollès dins del món ramader català.

En el cas del Ripollès la columna que indica el bestiar ovi l'any 1860 surt del plànol.

____

Imatge: El primer dels plànols, de la Cartoteca de l'Institut de Cartografia de Catalunya (ICC) mostra el pes ramader l'any 1860 a Catalunya per partits judicials. És un treball fet sota la direcció de Pau Vila de l'any 1920. El segon, de la mateixa font, amb el títol "Catalunya: Prats i pastures", també és fruït del treball de Pau Vila i fou fet, molt segurament, cap els anys trenta, durant els treballs previs a la organització comarcal de la Generalitat republicana.

Els camins ramaders
Els camins ramaders obtenen denominacions diferents segons les comarques. Si al Ripollès quasi sempre es parla de camins ramaders o “carrers” o "carrerades", a altres zones en diuen “carretades”, "cabaneres" o "lligallos".

Per traslladar grans ramats des de la plana fins a les terres altres, l’estratègia ramadera transhumant, amb el pas del segles, va establir una xarxa de camins per on el bestiar podia transitar sense ocasionar mals als sembrats ni patir problemes de seguretat.

Aquesta és una primera característica dels camins ramaders, la seva especialització. Una altra mostra d'aquesta especialització era l'existència de camins ramaders per diferent tipus de bestiar.

El camí ramader, malgrat aquesta especialització, es relacionava perfectament amb tota la resta de xarxa viària, que en certs llocs molt específics es convertia en camí ramader o que servia per aportar al camí ramader nous ramats. Convivia amb els camins rals i de bast, amb les dreceres veïnals, amb altres infraestructures de comunicació.

Els camins utilitzats per a la ramaderia transhumant conformaven amb els camins rals i de bast una veritable xarxa interconnectada.

Els camins ramaders son, cal remarcar-ho, anteriors als camins reials, als camins de bast i a qualsevol de les carreteres que hi ha ara.

Cal afegir que els camins ramaders, com a xarxa viària primària, era dotada d’una complerta infraestructura de suport, amb llocs de returada (llocs de descans), abeuradors i grans cases pairals, que feien de punt de suport.

_____
Imatge: Aquest plànol expressa molt bé el món ramader transhumant català.

Un ric patrimoni en perill
Avui aquest patrimoni viari, d’una gran importància, corre el risc de perdre’s, encara que la legislació actual la declara inalienable. Seria una pèrdua molt valuosa, encara que la societat actual no en sigui massa conscient.

La legislació i reglamentació actual dels camins ramaders (1978), els ha convertit en domini públic, els drets dels quals no prescriuen i no poden ser alienats. Cap persona, autoritat, propietari o infraestructura pot negar el dret de pas en un camí ramader. La competència sobre els camins ramaders es va traspassar a les comunitats autònomes, que tenen la obligació de fer-ne un inventari com a camins públics que són. En el cas de Catalunya, desgraciadament, aquest inventari, primer pas cap a la seva perservació i manteniment, no es fet i no sembla que hi hagi pressa en fer-lo.

No estem parlant sols d’un camins històrics públics que cal conservar, ja que els camins ramaders tenen un gran potencial pel senderisme, pel cicloturisme, etc. Les vies ramaderes tenen avui unes grans possibilitats d’explotació excursionista i turística.

Els camins ramaders s’estan perdent per culpa del poc ús, pel tancament injustificat, per l’apropiació fraudulenta per part d’alguns propietaris i per la construcció inapropiada d’infraestructures (carreteres, trens, embassaments, etc.), oblidant-se progressivament els drets de pas i la traça de del camí. També s'han detectat desús per manca d'utilització degut a millores en xarxes viàries adjacents i pèrdues per la seva utilització com a via per desemboscar, cosa que destroça l'empedrat. És un llegat que no es pot perdre.

Al Ripollès, donada la seva important base herbrada d’estiu, situada a les altes muntanyes, tenia una important xarxa de camins ramaders que dirigien i recollien els ramats.

Tres son els camins ramaders, molts especialitzats, concrets i característics, que creuaven la comarca en direccions diferents: la carrerada del Lluçanès o de Cerdanya (la més important sense cap dubte, el camí de l’Empordà o de Marina (amb dos ramals clarament diferenciats) i el d’Osona i el Vallès (segurament el més desconegut i poc nomenat).

Però cal insistir que aquest tres camins molt especialitzats conformaven amb els camins rals i de bast una xarxa interconectada de gran potència i utilitat. Els camins ramaders son molt vegades discontinus, perquè, en alguns trams, el ramat transhumant avança pel camí ral o el camí veïnal per prendre de nou, uns metres o uns quilòmetres més enllà, el veritable camí ramader.

Les amplades dels camins ramaders
En la zona de la Mesta castellana els camins ramaders varen conformar una xarxa de característiques molt uniformes. En el cas català i del Ripollès no és aquest el cas.

Les amplades de xarxa viària ramadera a catalunya i al Ripollès és molt variada.

Segons Joan Amades, “a carrerada ha de tenir una amplada de 7 canes, s’entén que una cana té 8 pams de longitud (uns 11,20 metres d’amplada). Tot i això, el bestiar podia entrar 7 canes més a banda i banda per del camí per la qual cosa, el camí amb dret a pastura seria d’uns 33 metres”.

Segons altres autors (Antoni Griera) l’amplada podia abastar fins a 30 pams a banda i banda (uns 6 metres).

La Mancomunitat de Catalunya en el volum Camins i termenals esmenta: “Les carrerades tenen una amplada màxima de vint-i-nou passes (10,504 metres), però si un tros és assenyalat amb fileres de pedres, té el de les fileres, si la carrerada passa entre conreus té l’amplada del camí de carro i un xic més. Les pedres de les fileres ningú les pot arrencar ni canviar de lloc”.

La llei actual (de l’any 1978) distingeix les següents mides de les vies: canyades de 75 m., cordeles de 37,5 m. i veredas de 20 m. Son mides que corresponen a l’experiència castallana, però no aplicables a Catalunya.

_____

Imatge: Pedró d’Alpens. Situat al camí ramader d'Alpens a Torrats. Aquest pedró va ser construït a l'any 1894. El pedrons amb capelleta suposaven un fita del camí ramader.

Altres característiques dels camins ramaders
Com anirem veient en les tres vies ramaderes de la comarca, els camins ramaders tenen unes peculiars característiques.

Els camins ramaders estaven perfectament indicats per pedrons, fites i parets de pedra seca molt característiques, així com amb obres de suport importants (murs de contenció, empedrat,...) .

Cal destacar el seu aprofitament de les carenes i dels terrenys pedregosos, però alhora la seva tendència a fugir dels conflictes, tant geogràfics com amb els agricultors (passos de rius, zones de conreu, espais interesticials, encintat amb pedra al passar pel costat de camps de conreu, pas per terrenys pedregosos, empedrats en trams de pujada,...)...).

El camí ramader no és quasi mai un camí que va de dret, ja que prefereix la comoditat i la recerca d’espais aptes pel ramat, tot salvant els accidents geogràfics amb una gran experiència i saber popular.

Els camins ramaders, per totes aquestes característiques, són molt fàcilment identificables.

Elements dels camins ramaders
Podríem fer una petit índex d'elements que formen part del camí ramader:

* Lloc de returada. Eixamplament de la via pecuària on els ramats podien descansar o passar la nit.
* Fonts, abeuradors i basses.
* Cledes o pletes, lloc on els ramats passaven la nit.
* Fites o pedrons. Senyalització de l'itinerari de les vies pecuàries.
* Ports reals. Llocs en els quals es cobraven els impostos a la corona.
* Comptadors. Passos estrets en els quals poder contar fàcilment els caps de bestiar. Podien ser ponts o estrenyiments del camí.
* Ponts. Alguns d'ells servien de comptadors.
* Cabanes. Habitatges dels pastors trashumants durant la seva estada temporal en els dies de pas.
* Cases d'esquilatge
* Safareig de llana.
* Ermites o pedrons votius
* Hostals
* Masies propietaris dels terrenys de les vies de pas.

El camí, a més a més, té moltes vegades zones empedrades, encintades, guardavores, protecció de les zones de cultius, trams amb obres de suport per ampliar el camí o davant les esllavissades.

Estem, doncs, davant camins d'una complexitat notable.
______
Imatges: Camins de transhumància a la zona oriental catalana segons un plànol de Ricard Vives i Sabaté (Reus 1907 – Vilanova i la Geltrú 1995), un gran especialista en el gravat xilogràfic i realització de gois que imprimia en el seu taller de Vilanova. Apareix en l'obra de Lluís Solé i Sabaris Geografia de Catalunya (1958).

_______
Plànol, realitzat per el cartògraf Salvador Llobet pel treball de Joan Vilà i Valentí el 1958, amb indicació del camins ramaders catalans i les zones de pastura estival i hivernal.

Finalment, per fer una síntesi, publiquem el plànol que Ferran Miralles publica en el seu llibre La transhumància al Ripollès i al Canigó, ja que suposa una aportació globalitzadora. Però com podem veure, els camí d’Osona, el més desconegut de tots els que he parlat en aquesta sèrie de articles, no hi consta.

Les zones de pastura del RipollèsL'existència d'importants zones de pastura al Ripollès va ser uns dels factors determinants en la configuració de camins ramaders.

Les zones de ramaderia estival ripollesa, però, malgrat la seva importància i interès, no tenen encara avui un estudi ampli de la seva conformació, característiques i importància.
___

Imatge: Les zones de pastura del Ripollès, fent servir una base feta per Gonçal Cutrina pel llibre Ovelles i Pastors del Ripollès (1977) , però millorant la indicació i el nombre de zones: 1.- Pla d'Anyella; 2.- Pla de Rus; 3.- Puigmal; 4.- Coma de Vaca; 5.- Ull de Ter; 6.- Fontlletera; 7.- Costabona; 8.- Can Roca-Pòrtoles; 9.- El Sitjar; 10.- Coll de Jou; 11.- Coma Ermada; 12.- Pardinella; 13.- Fossa del Gegant; 14.- Coma del Freser; 14.- Camp Magre (Calm-magre); 15.- Coma del Catllar; 16.- Coma d’Orri; 17.- Taga d’Ogassa i Pardines; 18.- Baga del Puig Estela; 19.-Baga de Cavallera; 20.- els Rasos de Tubau; 21.- les Comes de Dòrria i Planès; 22.- la Vall de l’Estremera; 23.- Fontalba; 24.- Puigcerveris; 25.- Rasos de La Cau; 26.-Pla Traver-Puigsacalm; 27.- Rojà; i 28.- Monars-Comanegre. En tot cas, estem davant una plànol que caldria i es possible completar i millorar.

Cal tenir molt present que les zones ramaderes de la comarca, més enllà de les dotze que va indicar Gonçal Cutrina en el seu llibre Ovelles i Pastors del Ripollès (Ripoll, 1977) caldria sumar-hi una quinzena més com les de la Fossa del Gegant, Coma del Freser, Camp Magre, Callau i Coma Ermada (Calm-magre), Coma del Catllar, Coma d’Orri, El Taga d’Ogassa i Pardines, la Baga del Puig Estela, la Baga de Cavallera, els Rasos de Tubau (Pas de Llentes, de Caselles, de Corrubí i de Tubau), les Comes de Dòrria i Planès, la Vall de l’Estremera, Fontalba, Puigcerveris, el conjunt del Ras de La Cau fins a Plafalgars, Pla Traver-Ras de Manter i Rojà.

Fet un repàs del coneixement que tenim avui dels camins ramaders de la comarca del Ripollès, arriba el moment de fer unes reflexiones i anotacions sobre el tema.

Defensa d’un patrimoni

Cal insistir en el fet que la comarca del Ripollès ha estat tradicionalment una comarca ramadera. També ha estat una comarca de muntanya, amb molt romànic, on l’activitat relacionada amb el ferro, el carbó i el procediment metal·lúrgic de les fargues ha tingut una gran importància, però molt essencialment el Ripollès ha estat edn la seva major part una comarca ramadera.

I de la mateixa manera que es desitja preservar el patrimoni natural, romànic o industrial, cal mantenir i conservar el patrimoni ramader.

Un patrimoni ramader que no s’acaba en els camins ramaders, malgrat la seva importància, ja que un treball de salvaguarda hauria d’incloure (fent un resum ràpid) elements tant essencials com les cabanes de pastor, les pletes o orris i les fonts o abeuradors. Especialment destacable és en una zona que pateix insuficiències hídriques periòdiques, el manteniment de les fonts d'abastament d'aigua.

En els darrers anys, la legislació sobre els camins ramaders ha fet una gran salt, declarant-los camins de domini públic, els drets dels quals no prescriuen i no poden ser alienats. La competència sobre els camins ramaders es va traspassar a les comunitats autònomes, que tenen la obligació de fer-ne un inventari com a camins públics que són.

Algunes comunitats autònomes, en aquest sentit, han fet els deures, creant catàlegs de camins ramaders per la seva preservació. Cal reclamar que Catalunya faci el mateix. I el Ripollès, en aquest sentit, hauria de fer sentir la seva veu, ja que comptem amb alguns dels camins ramaders més importants de Catalunya.

Cal no oblidar que una part important de les zones de pastura ripolleses són de propietat pública, comunal i municipal. A més, moltes vegades formen part d’espais naturals protegits (per exemple, les Capçaleres del Ter i del Freser (amb 12.500 hectàreres repartides entre els municipis de Queralbs, Ribes de Freser, Setcases, Toses i Vilallonga de Ter).

Especialment importants son les pastures de Ribes de Freser (1.187 ha), Pardines (1.342 ha), Setcases (1.383 ha), Llanars (1.422 ha, un 57 per cent del municipi), Ripoll (1.592 ha), Toses (2.165 ha), Molló (2.377 ha, un 54 per cent del municipi), Les Llosses (2.465 ha), Vilallonga de Ter (2.640 ha), Camprodon (3.068 ha) i Queralbs (6.240 ha, un 66 per cent del municipi).

Necessitat d’estudi
Hi ha una obligació al Ripollès de no oblidar la importància de la base ramadera de la comarca i no deixar de continuar amb el seu estudi, que varen iniciar els folkloristes de Ripoll, encapçalats per Tomàs Raguer i amb Salvador Vilarrasa com a peça clau, i que varen realitzar una important treball de coneixement i reconeixement del món ramader transhumant ripollès.


Els camins ramaders del Ripollès s’estan perdent per culpa del poc ús, del tancament injustificat, per l’apropiació fraudulenta per part d’alguns propietaris i per la construcció inapropiada d’infraestructures (carreteres, trens, embassaments, etc.), oblidant-se progressivament els drets de pas i la traça de del camí. És un llegat que no es pot perdre. Cal passar d'un cert reconeixement passiu a una actuació proactiva.

En el darrers temps cal sumar noves aportacions d’estudiosos, entre les que cal destacar, la publicació dels llibres de Ferran Miralles Mil Anys pels camins de l'herba: El llegat d'un mon que s'acaba, de l’editorial Efados, i del publicat pel Consell Comarcal del Ripollès, La transhumància al Ripollès i al Canigó, amb la col·laboració de Joan Rovira.

Però aquesta base de coneixement no esgota el tema, ans el contrari, l’amplia. Més enllà del catàleg de camins ramaders, cal anar a confegir un catàleg de zones estivals ramaderes, de cabanes de pastors i, molt important, d’elements fonamentals com les fonts (i no sols lligades a la ramaderia).

En definitiva, un patrimoni que no cal oblidar.

_____

Imatge: Del llibre de Ferran Miralles La transhumància al Ripollès i al Canigó (2007).

Camins ramaders del Ripollès/ 3: La gran carrerada del Lluçanès / 1

______
Imatge: Plànol esquemàtic de la carrerada del Lluçanès.

La carrerada del Lluçanès és segurament la més important del Ripollès i una de les més interessants de Catalunya. La seva importància és tant per distància recorreguda i pel seu volum de trànsit, com pel seu valor històric.

Cal precisar que el que nosaltres nomenem Carrerada del Lluçanès té un altre nom en diferents indrets dels seu recorregut. Així, el camí ramader del dels Cingles de Bertí es diu que “s'inclou dins el camí del Vallès o de Moià, que forma part del gran camí ramader que uneix les muntanyes del Ripollès i del Berguedà amb el Vallès”. I Ferran Miralles, Arnau Queralt i Pere Sala quan parlen dels camins ramaders del Vallès Oriental titulen “Camí del Vallès o de Moià, també carredada de la Cerdanya”.

Aquest camí ramader portava els ramats des de les zones properes als monestirs de Poblet i Santes Creus, així com de la zona del Vallès, fins a l’alta muntanya pirinenca.

En Ferran Miralles, Arnau Queralt i Pere Sala ofereixen a "Els camins ramaders del vallès Oriental" un bon resum dels diferents itineraris d'aquest complex i important camí ramader:

Aquest eix baixa del Pirineu, travessa longitudinalment el Llucanes i arriba fins a Manresa, des d'on s'enfila per Colldarboc cap a can Massana (a ponent de Montserrat), per després davallar cap al Penedes i el Garraf tot passant pels Brucs, els Hostalets de Pierola i Sant Sadurní.
De fet, es tracta d'un doble camí.El branc més occidental segueix l'itinerari següent: Alp, pla d'Anyella, coll de la Creueta, Castellar de n'Hug, el Pedró, Moreu, torrent de I'Aritja (on desbarra la carrerada que va cap a Baga per la Pobla de Lillet), la Teuleria, Santa Eugènia, cal Cintet, el cobert de Puigcercós, la Tor de l'Espà, Cabres Mortes, coll de Plana, la pedra Dreta, la casa nova del Grau, la masia dels Degollats, Sant Pau de Plnós, Sant Jordi, masia Sellarès, Sallent, Santpedor i Manresa.
El branc mes oriental, que baixa pel bell mig del Llucanès, recull els camins que baixen de Castellar de n'Hug i de la banda de Ribes de Freser al coll d'en Soler o de les Bruixes i baixa cap can Torrats d'Alpens (lloc on desbarra el gran camí del Vallès), el Graell, Santa Eulàlia de Puig-oriol, la Blava, Santa Creu de Joglars, coll de l'Ars, Sant Feliu Sasserra, l'Horta, Avinyó, Artes;, el pont de Cabrianes (on desbarra l'lmportant branc que per l'Obac salta cap a Terrassa) i, finalment, Manresa.

Com es pot veure, en els fons, la carrerada del Lluçanès consta de dues branques, que d'alguna manera travessen la subcomarca osonenca formant un quadrilàter, com a pas per passar al Ripollès o derivar més cap a l'oest o a la Cerdanya. Alpens és el punt neuràlgic de la carrerada.


Aquest camí ramader mereix ésser reconegut i transitat. Cal, però parar atenció a que algunes de les senyals blaves que ha col·locat l’Associació d'Amics dels Camins Ramaders, no fan el trajecte correcte, almenys en la zona del Ripollès.

La tradició diu que aquesta carrerada no travessava cap riu. Almenys en el tram ripollès aquest fet es inqüestionable. estem doncs davant un clar exemple de sabiduria enginyerial popular.
______

Imatge: Un indret d'Alpens porta aquest nom tan emblemàtic.



El camí s’enfila, des de la terra baixa, cap a l’Hostal del Vilar (Sant Agustí de Lluçanès), o per Manresa, Sant Feliu Sarrerra i Lluçà, i des d’aquí fins Alpens. A partir d’aquesta punt comença el que podríem denominar tram ripollès de la carrerada del Lluçanès.


Alpens es configura així com una pas molt important dins de la carrerada del Lluçanès, en el moment de la seva entrada al Ripollès.

La branca principal de la carrerada del Lluçanès, des d’Alpens va cap el coll de les Bruixes i Coll d’en Soler, passant per la casa de Torrats i d’El Soler.

Cal dir que les marques blaves segueixen la pista que puja cap a Roca de Pena, quan el veritable camí ramader passa per darrera Torrats i es dirigeix a El Soler i mai el camí ramader va passar pel coll Tallat, com es indicat amb senyals blaves per l'Associació de Camins Ramaders. Caldria rectificar aquesta senyalització errònia. El pas del camí ramader sempre ha estat assenyalat que passava per El Soler i coll d'El Soler, ami per coll Tallat.



El Soler constituïa un punt important d’aplega dels ramats del Lluçanès com indica Vilarrasa: “Quan es arribar el temps d’anar a muntanya i estan ja convinguda la data d’entrar-hi, un parell de dies abans es reuneixen els ramats en lloc determinats, barrejant les ovelles per emprendre la marxa seguint els camins ramaders. Els del Lluçanès es reuneixen a l’Hostal del Vilar i alguns a Coll de Soler,...”.

El camí des d’El Soler puja dret cap al coll d’El Soler i baixa per la casa del coll d’El Soler i entre les cases del Cel, El Purgatori i l’Infern, per arribar a El Casó i les Selles, a Santa Maria de les Llosses. Aquest era un important punt de contacte amb el camí ral de Ripoll a Berga i d’unió de ramats, tant d’anada com de tornada.

_____
Imatge: La carrerada del Lluçanès arribant a Les Selles, a Les Lloses, un pas encintat de pedra entre els camps de conreu del pla de Capdevila.

Des del pla de Capdevila el camí va en direcció a les cases d’El Pati i Corbera i la Collada del Forn. Aquí hi ha el punt de contacte amb el camí de Ripoll a Viladonja.

En aquest punt el camí ramader es dirigeix cap els Camps i puja cap el coll de Janés, per entrar al Carrer de Cerdanya, amb les cases de Can Gil, Can Balandram i Can Joan, per arribar al coll de Balasc, on hi havia l’hostal de Carles, el punt de contacte amb el camí de Ripoll a Sant Jaume de Frontanyà.

A l’Hostal de Can Carles hi havia possibilitat d’una bifurcació: per Sant Jaume de Frontanyà cap la Pobla de Lillet i l’altre cap el Pujol de Llentes, un important lloc de tria i returada, i per les Ajagudes cap a coll de Faig General.

Deixaven no gaire lluny la gran casa ramadera de la gran casa de Llentes. Des de Faig General es podia ascendir cap als Rasos de Tubau, un dels lloc de pasturatge del Prepirineu, poques vegades indicat.
____
Imatge: Restes del Hostal de Carles, al coll del mateix nom, en la carrerada del Lluçanès.

_____

Imatge: Foto de Salvador Vilarrasa de 1922 fent tria a El Pujol de Llentes.

______
Imatge: Coll de Faig General, un important lloc de pas entre els terminis municipals de Viladonja, ara les Llosses, i Gombrén. Els cingles de Rasos de Tubau al fons.


El camí principal cap el Pla d’Anyella seguia l’obaga del cingles de Rasos de Tubau fins el coll de Palomera i de l’Arç per arribar-se al coll de Merolla, punt d’unió amb el camí de Ripoll a Pobla de Lillet. El camí ramader no segueix exactament la pista existent, fent camí, a vegades, per mig del bosc.

Des del coll de Merolla el camí pujava cap a la masia de La Cot i coll de l’Espluga, per arribar a la collada del Pla de l’Espluga, un important lloc de returada i tria, de tornada. Un cop passat La Cot hi ha una excel·lent mostra de comptador.

En aquest punt el camí oferia dues possibilitats: dirigir-se cap a Castellar de N’Hug, per l’Escapador de baix (camí que fa avui la carretera), o continuar pujant cap a Viles Grosses i Maians, pel pla de la Bassa i plans de la Pera. En aquest plans hi ha unes fites extraordinàries, que divideixen clarament el camp en zones d'herba.

_____
Imatge: El pla de l'Espluga, a Gombrén, ha estat sempre un important nus de comunicacions i lloc de returada en el camí ramader del Lluçanès.

A Maians hi ha la possibilitat de dirigir-se cap a Castellar de N’Hug per Sant Joan de Cornudell, o ja pujar cap a les zones de pastura de Coma Ermada i de les muntanyes del Rus, pel coll de la Bona.

La marxa per la serralada del Rus en direcció al coll de la Creueta permetia que el ramat comencés a gaudir de les pastures.
_____

Imatge: Tria al Pla de l'Espluga (Gombrén). La casa de l'Espluga es veu clarament sobre el lloc de tria.


Des del coll de la Creueta, on també arriba un camí ramader des de Castellar de N’Hug per la font del Boix, es pot anar fins el pla d’Anyella o del Rus, dos dels més importants llocs de pastura, on s’encabien molts caps de bestiar durant l’estiu. El lloc també permetia dirigir-se cap l'alta vall del Freser per la vall de l'Estremera o baixar cap a la Cerdanya, per La Molina o coll de Maians i Palau de Cerdanya i Aja, al costat de Puigcerdà.

El tram ripollès de la carrerada del Lluçanès suposa un patrimoni cutlural de gran interès i és una mostra molt clara de la configuració del camins ramaders catalans, de la seva estructura i filosofia.

Estem davant un camí que encara avui es pot recòrrer en tota la seva longitud, on resten molts exemples de la infraestructura de suport (cases pairals, hostals, fonts, abeuradors, comptadors, empedrats, marges de sustentació, llocs de tria i returada,...)

Camins ramaders del Ripollès/ 4: La gran carrerada del Lluçanès / i 2

La carrerada del Lluçanès ha estat la més important via pecuniària del Ripollès. En tenim molts testimonis escrits.
_____
Imatge: El castell de La Guàrdia de Ripoll era situat on ara hi ha el santuari de Santa Margarida de Vinyoles, a les Llosses.

De l’existència del camí ramader del Lluçanès en temps medievals en tenim detalls com la deixa testamentària que va fer el germà gran (Ramon) del trobador Ponç de la Guàrdia, de Les Llosses.

Quan s’executa el testament, més enllà de deixes al monestir de Sant Joan de les Abadesses, fa una donació al monestir cistercenc de Santes Creus. Un document relatiu a possessions familiars on intervé Ponç de la Guàrdia és, segons Istvan Frank, "le 13 avril 1187, Pontius de Guardia vend au monastère de Santas Creus un mas à San Julián de Cosp".


És una mostra de l’existència de relacions estretes entre el Ripollès i el que poden semblar llunyants monestirs de la Catalunya Nova, com a fruït de l’existència del camí ramader del Lluçanès. Es tracta de documentació recollida per Monsalvatje. Estem cap l’any 1179, quan mor Ramon de la Guàrdia:

Primum dimisit corpus suum totum et honorem de Castello ecclesie de Sanctis Crucibus et ecclesie sancti Iohannis de Riupol medietatem boschi de Pugmaall, et dimisit domui Templi equum suum et arma.

Salvador Vilarrasa i Vall en la seva obra La vida dels pastors. (Ripoll, 1934) ens indica clarament els llocs de returada i aplegament de ramats, amb algunes de les variants del camí ramader del Lluçanès:

“Els del Lluçanès es reuneixen a l’Hostal del Vilar i alguns a Coll de Soler, i els ramats de les cases de més amunt, a la Collada de Forn i al Pujol de Llentes. Els del Ripollès i Gombreny a l’Espluga, però els que van a Comabella o muntanya de Bagà, es reuneixen a Sant Jaume de Frontanyà o a la Pobla de Lillet.
“Els del Bergadà si van a Comabella, el lloc de reunió és a Bagà, però si van a Rus o a Pla d’Anyella es reuneixen a La Pobla de Lillet i els d’aquestes contrades, com que ja saben el dia que puguen els ramats i la muntanya on van, els esperen a pas, generalment també en llocs determinats, per a juntar-hi els seus”.

En el llibre Queralbs, els autors expliquen el camí de tornada dels llocs de pastura del municipi per la carrerada del Lluçanès fins a Vilanova i La Geltrú:

“Anaven per la carretera cap a Ribes i fins a Campdevànol, on dormien als Emprius de Garona. Continuaven pel Coll de Sant Esteve, Sant Esteve de Vallespirans, per dormir al Coll d'en Soler. Després, cap a Alpens, can Torrats, El Griell, Santa Eulàlia de Puig-oriol, La Blava, La Ruixeda, i dormien en un d'aquests llocs, D'aci cap a Santa Creu de Joglars i Coll de l'Ars; aquí es dividia el camí: uns, anaven cap a Sant Feliu Sasserra, dormien a Avinyó i continuaven fins a Horta; altres, anaven pel camí d’Oristà, dormien a Torre d’Oristà o a Berengueres, passaven per Santa Maria d'Oló i Horta. Ací tornaven a ajuntar-se els dos camins, per seguir cap a Artés i Pont de Cabrianes, on dormien. A partir d'aquest punt, uns seguien cap a Navarcles i Rocafort, on dormien; l’altre dia es dirigien cap a la Coma d’en Vila, per dormir a La Barata, i anar per Matadepera, Terrassa i dormir a Les Fonts. Després passaven per Rubí, Valldoreix i dormien a la Rierada. Travessaven cap a Molins de Rei, hi creuaven el Llobregat pel Pont, i pels Quatre Camins anaven a dormir a Sant Vicenç dels Horts. Després, per Torrelles de Llobregat i Begues, anaven a dormir a Sant Pere de Ribes, i ja arribaven a Vilanova”.

El camí ramader del Lluçanès, per totes aquestes indicacions, s’ens apareix com una molt important infraestructura, i així és. Caminar pel seu traçat et fa adonar molt fàcilment de la seva potència.

Testimonis del camí ramader del Lluçanès
Molt recentment m'ha arribat aquest testimoni de Viladecans, al Baix Llobregat:


A Viladecans, cada hivern, hi arribaven dos ramats amb el seus pastors, que també n’eren els amos. Un d’ells, en Llorenç Orriols m’ha contat els detalls d’aquesta transhumància i de la posterior hivernada al poble. En Llorenç, finalment, també va acabar vivint aquí, al poble, ja fa anys.
Quan hi arribaven els primers freds de l’hivern, més o menys per a Tots Sants, els pastors de Castellar de n’Hug es posaven d’acord per a baixar cap a Viladecans: preparaven una bona flassada, omplien el sarró amb una muda i algun estri per a fer el menjar per a ells i els gossos… i reunien dos o tres ramats –d’unes 250 ovelles cadascun - i, el dia convingut es posaven en camí.
Anaven les ovelles, els gossos i els pastors camí avall, amb el sarró ple de pa i botifarres, duien un gran paraigua a l’esquena i, sobretot, un garrot, i vinga a caminar per camins ramaders utilitzats des d’èpoques immemorials, i que eren de prioritat ramadera. Anaven baixant caminant a un pas que el bestiar pogués alimentar-se, però sempre seguint el camí avall.
Des de Castellar, engegaven els ramats per les arestes de les muntanyes, fins a Borredà, lloc on es proveïen de menjar, tant pastors com gossos. Feien de manera semblant per tots els pobles que hi passaven. Les nits les passaven al bell mig d’algun prat, en alguna borda, o en algun corral d’algun mas. Tenien totes les ovelles juntes i gossos i pastors les vigilaven, per torns.
Continuaven camí de cara a Alpens, des d’allà fins a Prats de Lluçanès, fins a Sant Feliu Sasserra, després cap a Avinyó, Artés, Navarcles i Mura i, des d’allà, se seguia fins a Terrassa, Castellbisbal, Molins de Rei, Sant Vicenç dels Horts, Sant Climent i, finalment, Viladecans.
Passaven el riu Llobregat, des de Molins de Rei fins a Sant Vicenç dels Horts… devia ser un bell espectacle el veure passar pel pont de les Tres Puntes, les 600 o més ovelles que feien la transhumància. Actualment, no hi hauria cap problema per passar pel riu perquè no hi passa gaire aigua. Aquest era el punt de tot el recorregut en què els pastors passaven més angoixa, ja que és una cruïlla força empallegada per a tothom.
M’explicava l’amic Llorenç que, en tants anys d’anar i venir entre Castellar i Viladecans, només van patir el robatori d’un sol xai.
Els pastors, igual que els mariners i els pagesos, sabien de metereologia, coneixien el temps que havia de fer, perquè per iniciar el camí amb tot el ramat els calia el temps idoni, sec, sense núvols…; si els plovia, ho passaven malament. Fins arribar al punt de destinació, els calien dotze dies o etapes.
Quan s’acabava l’hivern, per Sant Isidre, al maig, els pastors amb els seus ramats tornaven cap a casa. Cada vegada que es posaven en camí, enviaven algú que els portés uns farcells o maletes amb roba per a la temporada –eren prop de set mesos-, i encara que anessin a dispensa, els calia una mica de roba variada, però, evidentment, res de peces de festa, perquè els pastors quasi mai no fan festa.

Un testimoni molt el·loquent d'un ritme de vida transhumant.