Orri o pleta? Millor pleta encara que... .

Construccions del coll de Bac a Pardines.

Quan parlem dels tancats de pedra existents en les zones de pastura del Ripollès parlem molt sovint d’orris o pletes.

És el mateix? La denominació es correcta?

Segons els diccionaris un orri és un lloc on hom muny les ovelles i es fa el formatge (Veure Amades, "Vocabulari dels pastors" (Butlletí de Dialectología, volum XIX (1931), Barcelona, 1932), DIDAC. Diccionari de català i Gonçal Cutrina i Sorinas: Ovelles i pastors al Ripollès. Ripoll (1997). El Diccionari català-valencià-balear també relaciona els orris amb la producció de formatge. Diu “ferrada on es recull la llet en munyir (Camprodon)” o “ramat o escamot d’ovelles que es munyen per a la fabricació de de formatge (Andorra, Puigcerdà, Sant Joan de les Abadesses)”.

Hi ha però una darrera aportació: En el llibre de Manel Figuera, Anna Montané, Agnès Figuera, Enric Quilez i Salvador Vigo El parlar de Cerdanya. Gramàtica, diccionari cerdà, dites populars (2011), es fa la següen definició d'orri:  "Entre altres significats, a Cerdanya un orri és també un corral per a les ovelles, sense necessitat que se les hagi de munyir per fer formatge".

En canvi, una pleta es un lloc tancat on hom recull el bestiar que pastura al camp o a la muntanya (Diccionari de la Llengua Catalana (DLC) i Cutrina, Ovelles). Amades, en el seu "Vocabulari",  parla de "clos destinat a guardar-hi bestiar de llana, sobretot de nit i en temps calorosos, en què no és necessari de preservar el bestiar de la serena de la nit. A la muntanya solen ésser fetes amb parets construïdes amb poca cura i sovint mig enrunades. Ala terra plana, solen ésser fetes amb andàs mòbils, i s'instal·len gairebé sempre prop de les cases dels amos del ramat i damunt de camps de la seva propietat". L’Enciclopèdia catalana denomina plata a un clos, porció de terreny tancat generalment de paret, dins el qual pastura el bestiar. El Diccionari català-valencià-balear parla de pleta com “un lloc tancat, generalment amb andans, on es recull el bestiar que pastura al camp o a la muntanya (Cerdanya, Ripollès, Gir., Guilleries, Bagà, Pobla de L., Plana de Vic, Vall d'Àneu, Pont de S., Senterada, Pobla de S., Tremp, Urgell)”. A El parlar de Cerdanya (2011) es defineix pleta, com criticament, com "llloc tancat, generalment amb andans, on es recull el bestiar que pastura al camp o a la muntanya. Comque actualment hi ha a Cerdanya un bon nombre de grups de cases que es denominen pletes, hi ha qui es pensa que són urbanitzacions".

Com es pot veure sembla que la millor accepció seria la de pleta, encara que les construccions de que estem parlant tenen una utilitat com a lloc on guardar o tancar els animals durant la nit o davant perills, no com a lloc “dins del qual pastura el bestiar”. La pleta seria “un lloc tancat on hom recull el bestiar que pastura al camp o a la muntanya”.

Hi ha altres paraules utlitzades en el mon ramader i agrícola que podrien tenir una relació amb el nostre tema. Una borda és un tipus de cabana o quadra utlitzada al Pirineu lleidetà, encara que també podem trobar aquesta denominació a documents ripollesos.Amades en el seu "Vocabulari dels pastors" diu que una borda és una "construcció molt senzilla i rústica, destinada a guardar l'herba seca en la muntanya, per a alimentar el bestiar durant l'hivernada en què la pastura és difícil (Sant Julià de Lòria)".

Si fem una recopilació de la denominació de pleta en certes recopilacions de vocabulari ramader podem trobar aquestes definicions de la paraula: "Lloc tancat on hom recull el bestiar que pastura al camp o a la muntanya (DLC) (Cutrina, Ovelles). Tancat que es fa amb andars, quan les ovelles són en les masies i per no fer fred encara no dormen al corral sinó a defora, per a femar un cros de torra. També fan pletes per a tancar-­hi ovelles el dia de la tria i en algunes fires com a l’Hostal del Vilar (Vilarrasa, p. 27-43-50-62)". I Vilarrasa defineix la paraula pleta de muntanya: "En les muntanyes la pleta sol ésser feta de pedres o paredotes mig aterradas (p. 27)".

En tot cas, malgrat que aquesta anàlisi ens deixa clara la denominació, podem trobar que es denomina orris a cabanes i pletes a construccions de fusta per guardar herba. També un orri es l’”hórreo” castellà i d’aquí vé la etimologia, del llatí “horreu”. En tot cas, hem aclarit una mica més la qüestió.

Tancat pel bestiar a Pla Xanau de Molló

I com he dit que el que cerquem és la denominació correcta i exacte dels tancats de pedra existents en moltes de les grans zones de pastura del Ripollès, cal dir que les pletes, aquest sembla ser el nom correcte, encara que orri tampoc sembla erroni, si fem costat a la def´nició cerdana..

El que cal dir sobre la definició és que al Ripollès les pletes o orris no estan fetes sols amb andans o andanes,que son de fusta, pi i boix. En els tractes d'herbes que Salvador Vilarrasa transcriu en el seu llibre (La vida dels pastors, Ripoll, 1934) parla de pletes fetes amb andàs. Però les pletes més freqüents i característiques, especialment a l'alta muntanya, de les que estem parlant, son estructures fetes amb filades de pedra, de paret, i que en alguns casos no estan enrunades, encara que el mal temps de les altures ripolleses, fa malbé qualsevol construcció que no es cuidi.

Per aclarir o complicar més la recerca cal dir que al Ripollès hi ha bastants topònims que remeten als orris. Hi ha l'Orri, un veïnat del municipi de Pardines (Ripollès), de poblament disseminat, a l'esquerra del Segadell, prop del límit amb el terme de Ribes de Freser. Hi ha també la coma i el torrent de l'Orri, al municipi de Setcases, que es forma entre les vessants de la serralada de Pastuira i el Gra de Fajol. En el seu punt més alt es forma el coll de la Coma de l'Orri, entre els municipis de Queralbs i Setcases. Finalment hi ha el coll i torrent de les Fonts de l'Orri, a Vallfogona. En els entorns geogràfics el nom també prolifera molt.

Al Ripollès hi ha també topònims que remeten a les pletes, encara que en menor quantitat que els orris. Hi ha el Tossal de la Pleta Roja, un cim (2.067 m alt) de la serra de la serra de Montgrony, separa la vall de Ribes (Toses) de la de Lillet (Castellar de n'Hug), entre els colls de la Creueta i de Castellar. En llocs propers a la comarca hi ha la Pleta Roja, a Castellar de n'Hug (Berguedà), i també el bosc de la Pleta, a Alp (Baixa Cerdanya).

L’accepció d’orri, en el Ripollès sembla molt més estesa toponicament i hom diria que orri, en el nostre cas, remet als espais construïts de pedra de que estem parlant.

Que cal fer, doncs? Orri o pleta? Pleta, encara que orri no sembla una errada.

Vista quasi cenital de la pleta o orri de la Jaça Roja, en el camí dels enginyers, de Núria a Coma de Vaca.

Els ponts medievals de Ripoll

La vila de Ripoll compta amb dos ponts medievals, el del Freser o del raval de Can Víctor o de Barcelona i el d'Olot o de l'hospital. Però a més va comptar durant l'època medieval d'un gual o passeres al riu Freser, a punt d'unir-se al Ter, al delta de l'Arquet.

Es conegut que els pobles moltes vegades surgeixen en l’encreuament de vies de comunicació. I quan el relleu es muntanyós i els rius suposen una problema d'encreuament, un punt que ofereixi moltes opcions, és una aposta important.

La millor manera de creuar un riu és mitjançant ponts, palanques, passeres o guals.

Ripoll, cruïlla de camins
Ripoll, en aquests sentit, és una cruïlla de camins enmig de les muntanyes. La seva situació geogràfica, en l'aiguabarreig del rius Ter i Freser convertiren el lloc en una important lloc de pas, que la possibilitat de dos ponts va convertir en un destacat nus de comunicacions.

L'existència de dos rius, que en certes èpoques de l'any poden portar bastant cabal, feia necessari en el lloc l'existència d'infraestructures per salvar les dues corrents d'aigua.

Si existeix Ripoll, el monestir de Santa Maria i el seu nucli urbà, és perquè el punt d’unió dels dos rius li confereix una especial rellevància com a enllaç de camins. El  fet és que hi havia possibilitat de travessar els dos rius, en totes direccions, li conferia una notable i estratègica ubicació.

En aquest sentit, parlar dels ponts de Ripoll es entrar en un dels fets primigenis i organitzatius més importants de l‘existència i configuració de la vila de Ripoll. Els ponts son un element molt important en la configuració urbana d'una població.

Tant important és el paper dels dos rius i dels ponts a Ripoll que s’ha dit, potser exageradament, que l’únic tema urbanístic important de Ripoll son els ponts i que la solució a molt problemes de configuració física de la vila depenen dels punts d’unió a ubicar.

El pont del Freser, del raval de Barcelona o de can Victor , com fou nomenat fins el segle XVIII, és junt amb el pont d’Olot, un dels pont emblemàtics de Ripoll. Podríem dir que son el cor de la vila, el seu sentit i el seu múscul.


Obviàment, en aquest treball que volgudament té una voluntat històrica, no parlarem dels ponts més moderns que existeixen a Ripoll i ens centrarem sols en els més antics.

Ponts on cal i on es pot
Un pont, per una major seguretat, ha d'ésser viable i segur. Els ponts medievals, per la seva millor col·locació i seguretat, necessiten dos estreps naturals de pedra.

En el cas de Ripoll podem veure molt clarament aquests elements bàsics per la construcció d'un pont. En el pont del raval de can Víctor o de Barcelona aquests dos estreps naturals de pedra queden molt en evidència. En el cas del pont d'Olot, la canalització del riu ha amagat força aquesta elements molt necessaris per a la construcció d'un pont medieval.

Hi ha una gravat de finals del segle XVIII (Biblioteca Nacional, Madrid) que mostra molt clarament els dos ponts i el gual de Ripoll.

Aquest gravat de finals del segle XVIII ens ofereix una visió meridional de la vila de Ripoll, amb una molt especial visió dels tres ponts o passos dels rius que hi havia: el pont del Freser o del raval de Barcelona o de Sant Victor, la palanca,  passeres o gual de l’Arquet i el pont d’Olot. És molt significatiu que aquest tres elements siguin clarament indicats en la llegenda adjunta al dibuix (Biblioteca Nacional de España). Com es pot veure hi ha dos ponts (números "4.- Puente de Barcelona" i "12.- Puente de Olot") i el que es denomina "10. -puente de madera".

Sobre el pont del Freser, de Barcelona, del raval de Barcelona o de can Víctor
Sobre el pont del Freser, de Barcelona, del raval de Barcelona o de can Víctor no tenim graires referències històriques.

El pont del raval, com es conegut més popularment avui, té una considerable importància ja que recollia les vies de comunicació de Barcelona, Berga i Ribes de Freser, permeten la seva bifurcació cap a Sant Joan de les Abadesses i Camprodon i Olot, i viceversa. Per aquesta importància cal conceptuar que és el més antic del pont ripollesos.

Segons Raguer i Cutrina va rebre el nom de pont del Freser fins a començaments del segle XVIII.

No sabem quan fou construït. Sobta ja que fer un pont d'aquest tamany era una obra rellevant i l'abat que els fes construir tenia el seu nom lligat a una gran millora per la vila i el monestir.

Sabem que l'abat Arnulf (948-970), en el segle X, va fer construir unes muralles, que posteriorment els abats Bernat de Peramola (1206-1212) i Jaume de Vivers (1351-1375) varen remodelar i reforçar. Seria de suposar que durant aquesta darrers dos abats els ponts del Freser i d'Olot ha estarien construïts.

Tomàs Raguer judica que aquest pont era, com l'actual, de pedra i d'un sol arc. Fou sempre així? En el gravat anteriorment mostrat, si representa un pont que no és pas així.

Restes i estreps de l'est i de l'oest del riu Freser.


El pont actual, de finals del segle XIX, és construït sobre els fonaments dels pont anteriors. Ponts anteriors ja que, com a mínim, n’hi hagué tres més abans que l’actual.

Els fonaments del pont del Freser tenen una aparença d’origen medieval, amb uns carreus regulars.

Dels primers ponts resten les bases de l’arc i tota la façana del camí d’entrada des del raval, amb dos arcs de rescàrrega de punt rodó.

Restes del pont del Freser,amb bases de l’arc i tota la façana del camí d’entrada des del raval, amb dos arcs de rescàrrega de punt rodó.

Raguer ens ofereix una dada interessant: "A primer de gener de l'any 1585 caigué una gran part del pont, éssent reedificat per uns paletes que vingueren exprofés de Solsona, un dels quals troba aquí la mort per haver caigut daltabaix del pont, a 19 de juliol d'aquell any".

Sabem també que el nom de raval de can Víctor es deu al fet que cap a 1660 s'hi establí un ferrer vingut de Dòrria, nomenat Víctor Coch.

Sobre el pont del Freser, de Barcelona, del raval de Barcelona o de can Víctor hi ha el gravat dibuixat el 1812-14 i 1826 per Jean-Charles Langlois per il·lustrar el combat del 3 de març de 1813, que ens pot servir per fer una aproximació de com era en aquesta època.

El pont de Barcelona dibuixat per Langlois tenia pendent a partir de l'eix i no era pla com el reconstruït a finals del segle XIX.

Del gravat també resulta interessant veure el contraforts que sostenien el camí d'accès i com la cavalleria atravessa el riu Freser pel gual.

El pont del raval va ser aterrat pels carlins desprès de l’ocupació de Ripoll a finals de maig de 1839. El fet que s’aterressin dues tant importants, infrastructures vitals, com eren els pont de raval de Barcelona i el d’Olot demostra fefaentment la voluntat d’anonerrar totalment la vila que tenia el conde de España.

Gravat de Jean-Charles Langlois "Combat de Ripoll" (3 de març de 1813) del llibre Voyage pittoresque et militaire en Espagne (París, Engelmann, c. 1835).

Els passos sobre el rius a Ripoll en els plànols antics
Cal veure com els dos pont de Ripoll apareixen reflexats en els plànol més antics de la vila de Ripoll.

El més antics que tenim a les mans és a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, i és del segle XVII. Els dos ponts estan clarament indicats amb el perímetre de les muralles. la cartografia és al servei dels militars.

Plànol de Ripoll de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, del segle XVII.

Però hi ha una sèrie de plànols francesos, també d'origen militar, de finals del segle XVII, que també mostren tots ells la situació dels dos ponts.

No és gens negligible constatar que en els plànols més antic que existeix de Ripoll, el català del segle XVII i el francès de 1679, els dos ponts apareix d’una manera destacada, fent un publicitat molt clara de la situació.

Plànols francesos de Ripoll del segle XVII. El primer dalt a l'esquerra és de l'any 1679, el segon dreta de 1684, el tercer abaix esquerra d'abans de 1690 i el quart, d'entre 1690-1700.

El gual o passeres de l’Arquet

Tant important era el pont del raval de Barcelona o de Sant Victor com el gual del Freser de l’Arquet, que permetia creuar el riu.

Quan Tomàs Raguer en la seva sèrie d’articles “Els carrers de Ripoll”, publicat a la revista Scriptorium parla del carrer del riu o Arquet,  explica que hi ha una “interessant fotografia que reproduïm, treta per Mr. [Xavier] Ducloux pels indrets de l’any 1860, es veu a la banda del Freser, la petita palanca que ja en dèiem de l’Arquet; el molí amb son rec de desaigua i al fons el Raval, obirant-se el pont de fusta. Entre els molí i la casa del davant, avui enterament nova i de menor altura, es veu el baixador al propi Arquet, passeig públic plantat d’arbres. A la banda dreta, o sia la del Ter, unes petites construccions i horts propietat de D. Marian Puigjaner, que junt amb l’Arquet, venut per l’Ajuntament a la Junta constructora del Casino, inaugurat a l’any 1882, forma l’edifici actual amb son teatre i jardí.
Abans de l’arribada l’any 1868 de la nova carretera de Barcelona, amb un pont que salvès el riu Freser, era necessari passar a gual el riu Freser. Tomàs Raguer explica com abans “els calia a tots els carruatge travessar el Freser per agafar el pujador de l’Arquet, entre el rec i el riu, moltes vegades amb aigua fins a botó i altres vegades no podien passar-lo de cap manera, tenint de quedar-se a l’altra banda fins que el riu fos practicable”

Foto de Xavier Ducloux

Tomàs Raguer afegeix en els articles "Els carrers de Ripoll" (Scriptorium) que en "sessió d'Ajuntament del día 2 de maig de 1896, es proposa una reforma de l'Arquet i es dóna el nom de carrer del Riu al baixador que des de la plaça [Gran] hi condueix".

Segons un plànol de Gonçal Cutrina (Ripoll entre dos rius, 1988) en aquest punt hi havia un portal de la muralla, el de l'Arquet.

Plànol, molt esquemàtic del segle XVIII (cap a 1835), que mostra  l'accès al gual del riu Freser a l'Arquet.

El pont d'Olot

Però segurament el pont medieval de Ripoll del que tenim menys informació és el d'Olot.

Per aquest pont passava el camí ral d’Olot, que tot passant per sota l’hospital construït el 1573 i entre el conjunt de cases que conformaven el raval d’Olot, seguia cap a Vallfogona i coll de Canes, el recorregut de l’antiga via romana strata francisca.

Els estrets d’aquest pont son encara avui visibles al costat de l’actual pont d’Olot. La ubicació dels extrems del pont ens ofereix una primera constatació; que el pont no era alineat ni cap al carrer Bisbe Morgades (aleshpres inexistent) ni cap al carrer de les Vinyes i que devia connectar-se amb l’actual carrer Mossèn Cinto Verdaguer, en l’antic tram nomenat carrer Batet.

El pont d'Olot tenia una gran importància ja que assegurada el trànsit entre la vila i una de les majors possessions del monestir de Santa Maria de Ripoll, la vila d'Olot (al menys fins el segle XV), així com amb la plana gironina i empordanesa.

Com a divertimento, ja que la representació del pont d'Olot en el gravat anteriorment mostrat ("Vista meridional de Ripoll de finals del segle XVIII") pot ésser molt aproximada, he fet una aproximació als detalls. Sembla que tenia una estructura molt semblant al reconstruït pont de Sant Joan de les Abadesses, amb un arc apuntat molt alt.

Detall del pont d'Olot del gravat de finals del segle XVIII, "Vista meridional de la vila de Ripoll, (Biblioteca Nacional de España). 

Del pont d'Olot, més enllà d'aquesta hipotètica imatge en tenim poques dades. No tenim cap constància de quan fou construït, però l’aparença de les restes existents ens fan pensar que pot tenir un origen medieval, amb un aparellament de pedres molt regulars. Gonçal Cutrina creu que correspondria al segle XII.

En tot cas, en el moment de construir-se l'hospital (segle XVI) el pont ja existia.

Aquest pont, com el del raval de Barcelona foren derruïts l’any 1839, un cop els carlins s’havien apoderat de la vila i el Conde de España va ordenar arrasar la vila.

L'anterior pont a l'actual, de finals del segle XIX, ja fou construït lluny dels fonaments del pont medieval.
Els fonaments del pont d'Olot tenen també una aparença d’origen medieval, amb uns carreus regulars, i les obres de canalització del riu ens emmascaren quasi totalment els estrets de pedra natural que son la seva base.

Restes del pont d'Olot a l'est i a l'oest del riu Ter.

Ponts excèntrics en relació a l'organització urbana del Ripoll antic

Si observem la ubicació dels dos ponts en relació a l'organització urbana del Ripoll antic hem de judicar que tenen una possició excèntrica. No es relacionen correctament amb la part més antiga de la vila de Ripoll, que segons Jordi Bolós cal situar en els entorns de la plaça Mercadal i Sant Eudald, creats el segle X,  amb els seus carrers estrets i tortuosos.

Tampoc, cap del dos ponts, es situa de manera clara i afavoridora en relació al nucli de poder de la vila, el monestir de Santa Maria de Ripoll. El pont d'Olot, en aquest sentit sembla més proper, però si mirem les restes del pont d'Olot antic, podem veure clarament que l'orientació és cap a la part més vella de la vila. 

Hi ha una plànol de Jordi Bolòs que ens mostra molt clarament aquesta ubicació estratègica dels dos ponts en relació al nucli més antic i els eixamples més moderns de la vila de Ripoll.

Esquema de Jordi Bolós del desenvolupament urbanístic de Ripoll durant l'edat mitjana.

.

Elements religiosos dels ponts de Ripoll

Hi ha, per reblar el clau, un signe de la importància de aquests dos ponts dins de l'antiga  vida ripollesa.

Com era costum, els camins tenien al seu inicia un símbol religiòs, un pedró o, més freqüentment, una creu de terme. 

En el cas de Ripoll a cada punta dels dos ponts hi havia una creu de terme: En el cas del camí cap a Olot la creu de la Roqueta o creu de l’Abat i en el cas del camí de Barcelona la creu d’en Besora (avui restaurada al passeig Ragull). Dos símbols religiosos plens de significat simbòlic.

Però, a més a més, en el cas del pont del Freser, en direcció cap a Campdevànol i Ribes, hi havia un pedró: "A últims del segle XVI existia ja en aquest raval un padró dedicat a Sant Miquel amb el nom d'Oratori dels minyons", diu Tomàs Raguer, abans d'iniciar l'explicació d'altres construccions religioses més modernes.  

Bibliografia:

- Tomàs Raguer: Sèrie “Els carrers de Ripoll” a Scriptorium (Gener de 1923- novembre de 1924).
- Gonçal Cutrina: Ripoll entre dos rius (1988)
- Gonçal Cutrina: El Ripollès (11 de febrer de 1978).
- VVAA (COAC): Ciutats de Girona. Catàleg de plànols de les ciutats de Girona des del segle XVII al XX (1994).
- Jordi Mascarella i Miquel Sitjar: El món al Ripollès (1997).
- Jordi Bolós: Els orígens medievals del paisatge català (2004).

Bibliografia

En aquest apartat aniré col·locant tota la biografia sobre el tema que he anat trobant i consultant.

Pot ser d'utilitat pels que desigtin entrar amb més profunditat en la temàtica.

• Jordi Bolós i Masclans: Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Barcelona, 2004.
• Tomàs Raguer: "Els carrers de Ripoll" a Scriptorium, gener de 1923-novembre de 1924
• Gonçal Cutrina i Sorinas: Ripoll, entre dos rius. Ripoll, 1988,
• Gonçal Cutrina i Sorinas: El Ripollès. Molins fariners. Ripoll, 1993.
• Ricardo Izquierdo Benito: La cultura material en la Edad Media. Prespectivas desde la arqueologia. Granada, 2008.
• Jaume Dantí (coord.), Eva Serra, Valentí Gual, Agustñi Alcoberro i Jaume Font: Ciutats, viles i pobles a la xarxa urbana de la Catalunya moderna. Barcelona, 2005. 
• Julio Caro Baroja: Tecnologia popular española.Barcelona, maig de 1996.
• Josep M, Sans, Mariela Fargas, Blanca Sala, Ramon Ripoll, Josep Fuses, Joan Torredeflot i Marc Manzano, amb fotografies de Kim Castells. Pròleg de Joaquim mNadal i Farreras, conseller de Polìtica Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya: Cases de poble. Evolució, arquitectura i restauració dels nuclus rurals.Brau edicions, Figueres. desembre de 2006.
• Fèlix Martín i Vilaseca i Josep Preixens i Llevadot: Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors, Lleida, 2005.
• Francesc Morera i Expósito: Els camins del Ripollès. Club Excursionista Ripoll, Ripoll, 1995.
• Torras, César August: Pirineu català. Guia itinerari del excursionista a Camprodon (1902) Volum I.- Pirineu Català. Guia itinerari. Comarca de Camprodon (1923).
  Volum II.- Pirineu Català. Guia itinerari. Garrotxa (1918)
  Volum III.- Pirineu Català. Guia itinerari. Vallespir-Conflent. Canigó-Alberes (1919).
  Volum IV.- Pirineu Català. Guia itinerari. Ripollès (1921)
  Volum V.- Pirineu Català. Guia itinerari. Bergadà.- Valls altes del Llobregat (1905)
  Volum VI.- Pirineu Català. Guia itinerari. Comarca d’Olot.- Valls superiors del Fluvià (1910)
  Volum VII.- Pirineu Català. Guia itinerari. Valls de Ribes. Altes valls del Freser (1914).
  Volum VIII.- Comarca del Cardener (1922)
  Volum IX.- Pirineu Català. Guia itinerari. Cerdanya ().

El Mal Pas del Toix

Cèsar August Torras, en la seves guies del Pirineu català. Guia itinerari, en diferents edicions (ja en la primera de 1902,  Vall de Ribes, 1914 i Ripollès, 1921), parla d'un camí del Mal Pas del Toix per anar de Montgrony a Coll Pan o viceversa. Diu: "Practicable sols a peu y per mals passants... . Es un interessant camí de drecera molt pintoresc".

La cita completa del camí que fa Torras d'aquest itinerari és la següent, des de coll Roig (42º16'25.0"N 2º05'47.9"E, a 1.519 m alt):

"30 m. [des de Montgrony per coll Mancillo] Coll Roig... [Menciona que dessota a la dreta hi ha Monegals]
Se puja per dolents passants mal marcats i pel repeu de les cingleres. Extens domini de vista.
50 m. [a trenta minuts és a Coll Roig des de Montgrony]. Mal Pas del Toxt, pujada molt dreta per una desballastada xemeneia del cingletar, envoltada de esfereidores i verticals timberes. El camí està esglaonat irregularment.
En el cim del Mal Pas, guanyades les cingleres es va fladejant la serra en direcció a ponent per damunt de les valls de Grats.
1 h. 30 Coll Pan, -1805 m alt [en realitat 1.749 m alt]].."

Estem davant un camí de romiatge a Montgrony que evita la marrada que cal fer des de coll Roig per arribar-se a coll Pan, passant per Monegals, pla de Feners i la Creu de Dalt. Es tracta de salvar de manera més directa el desnivell de 230 metres.

Es tractaria d'una drecera del camí de romeus de Montgrony a Campelles. El camí entre els colls Roig i Pan, separades per 1.420 m en línia recta, per el tortuós camí de pla de Feners, es converteix en quasi quatre quilòmetres.

Montgrony té molts diferents camins per accedir-hi, segons el punt de procedència: camí del romeus de Gombrèn a Montgrony; de L'Empalme i Pardinella pels que venien de Campdevànol i Ripoll; de Sant Joan de Cornudella pels que venien de Castellar d'en Hug; del coll de Coma Ermada pel que venien de Planoles; i pel coll de Grats els que venien de Ribes o Sant Joan de les Abadesses.

Les guies Alpina antigues de Montgrony (la més antiga de 1975) esmenten el topònim de Mal Pas del Toix i marquen una traça. Cal comentar que hi ha errades evidents en el plànol, com ubicar coll Mancillo a coll Roig. En tot cas col·loquen el Mal Pas del Toix quasi a coll Pan, quan om veurem és a la part baixa de les cingleres de la Covil i no al costat de coll Pan.

Detall del plànol Alpina de 1975.
L'errada es repeteix en les edicions Alpina de 1991 i 1996. En la nova edició de 2002 ha desaparegut la indicació toponìmica i la traça del camí. Els plànols Alpina no aclareixen, doncs, gaire sobre el Mal Pas del Toix.

Sols deixar també nota de que en cap d'aquests plànols Alpina s'indica la font de coll Pan.

Cal dir que hi ha una edició d'Editorial Montblanc Martín (1981) d'un plànol titulat Ripollès-Montgrony que no indica el toponim mal col·locat, però sense la traça del camí. En aquest plànol si que hi ha indicada la font de coll Pan.

Jaume Sola Sivillà en la seva obra Osona, Ripollès i Berguedà (1968) fa però un recorregut que des de coll Roig, amb molt poc temps (12 minuts), diu:

"17 minuts Coll Roig, a 1.631 metres d'altitud entre els clots de Grats i de Sant Hou. Ací arriba la carretera amb connexió amb la de Montgrony...
S'entra a un pas estret de cinglera. L'ascenció es forta.
12 minuts. Mal Pas del Toxt al cim d'aquest passant.
A continuació bella visió de les valls de la Pardinella i de Grats es faldeja la serra mantenint la direcció est.
41 minuts. Coll Pan".

Fa anys (2006-2008) vaig fer una recerca d'aquest camí i amb Josep Sala i Manel Luengo vàrem trobar un camí de pujada que primer passa per una xemeneia, un pas entre una paret i una agulla, que es veu al fons, des de coll Roig.

La veritat fou que la recerca va ser una odisea d'afedics i fracassos i que fou necessària un anàlisi de la zona molt acurada, amb fotos des del final del pla de Sant Pere i intents nombrosos.

Xemeneia del Mal Pas del Toix des de la tartera.

Torras diu que el camí passa "pel repeu de les cingleres".

Aquest pas entre la cinglera és a la part superior d'una tartera que quasi arriba al camí de Monegals.

La part inferior d'aquesta xemenia, que mostra malgrat l'emboscament traces clares de camí, és a 1.520 m alt i geolocalitzada a 42º16'29.2"N 2º06'05.9"E. La part superior de la xemeneia és a 1.562 m alt i geolocalitzada a 42º16'30.2"N 2º06'08.3"E.

Com podem veure la xemeneia et permet pujar sols 42 metres, però resulta essencial per guanyar la cinglera. Seria el Mal Pas del Toix. El lloc s'adiu perfectament al que diu Torras: "...pujada molt dreta per una desballastada xemeneia del cingletar, envoltada de esfereidores i verticals timberes. El camí està esglaonat irregularment".
.
La bauma del pujant del Mal Pas del Toix

Aquesta primera part del camí dona pas a un pujant, més obert, que puja amb força, amb un camí més marcat, que porta a la part de dalt, a una bauma, situada a 1.628 m alt. La geolocalització de la cavitat és 42º16'33.4"N 2º06'07.5"E.

El camí té, però un altre secret en la part superior d'aquest pujant, ja que en lloc de intentar anar directe cap a coll Pan, a l'est, cal fer una marrada per superar la paret que la tanca en la part superior. Cal anar cap a l'oest, on es pot treure el cap a una agulla que corona la paret de la bauma (42º16'34.5"N 2º06'06.7"E, a 1.674 m alt) i superada la zona de roca, anar en direcció a l'objectiu del camí.

El camí, superat aquest punt puja ja en direcció est cap a un pla (42º16'38.4"N 2º06'13.9"E, a 1.755 m alt) i amb poc temps a una arbre gros caigut sobre el camí, que dona pas immediatament als rasos de coll Pan (42º16'38.4"N 2º06'13.9"E, a 1.753 m alt).

El camí del Mal Pas del Toix, ja en als rasos, va per sota del camí que de coll Plan porta al coll de Coma Ermada, que va un 20 metres d'altitud per sobre.

Els camins de la zona passen per la font de coll Plan (geolocalitzada a 42º16'41.6"N 2º06'38.1"E, a 1.749 m alt). Coll Pan és una mica més enllà (42º16'44.3"N 2º06'44.3"E, a 1.755 m alt).

Un segon Mal Pas del Toix
Aquest camí, que sembla bastant conforme al que indica Cèsar August Torras, no sembla que conjugui amb el que indica Sala Sivillà.

Santi Sanz a la base de la via Alicorn,
a la cinglera de coll Roig, a Montgrony.

El dissabte, 7 d'agost de 2010, amb Santi Sanz, una referència en el món de l'escalada ripollesa, i amb Joan de Déu Domènech, vàrem pujar pel camí que he descrit, però alhora em vàrem ensenyar un camí que ells utilitzen per pujar a les zones d'escalada de coll Roig, especialment a una via nomenada Alicorn, i que també sembla utilitzat pels caçadors (que han deixat en la part superior un cartell amb la indicació d'àrea de caça).

El camí dels escaladors, porta, també per una forta pujada, i a molts pocs metres de coll Roig, cap al cim de les cingleres. No sembla difícil que des del punt superior, es pugui assolir el camí que de coll Pan porta a Coma Ermada, encara que el camí no es obert.

Aquest camí que porta cap a les vies d'escalada de coll Roig, com l'anterior descrit, també puja per una xemeneia per assolir un primer punt o agulla (42º16'31.2"N 2º05'51.2"E, a 1.617 m alt).

A continuació, amb un fort pendent, i ben estassat pels escaladors i els caçadors, porta a una segona agulla, molt més alta (42º16'34.3"N 2º05'59.2"E, a 1.702 m alt). Poc abans d'arribar a aquesta segona agulla hi ha un avet de molta presència (42º16'34.5"N 2º05'58.2"E, a 1.685 m alt).

Indicació de les dues agulles i del camí aproximat que fa aquest camí, que també podria ser el Mal Pas del Toix.

Cal dir que sembla que alguns punts del relleu han estat barrinats, per facilitar el pas. Sembla que quelcom ha treballat molt per fer practicable el camí. Serà el Mal Pas del Toix?

Aquest camí s'adiu bastant el que explica Sala Sivillà. La seva entrada està molt propera a coll Roig, a 12 minuts, segons la descripció de Sala.

El camí que hi porta des de coll Roig és ben marcat amb fites i ben estassat.

Faria falta veure si des de la segona agulla d’aquesta camí es pot arribar fins a dalt de tot de les cingleres i assolir el camí que uneix els colls Pan i Coma Ermada.

Quin dels dos és el camí del Mal Pas del Toix?
Cal afegir que el primer dels camins descrits, té encara una feina pendent, trobar el camí que des de coll Roig i per sobre del camí a Monegals, portaria a la part inferior de la xemeneia. L'entrada de la xemenia és a uns 430 m lineals de distància des de coll Roig.

En tot cas, dels camins descrits, sobta que Torras no esmenti, més enllà de la xemeneia (sols en cita una), un element prou remarcable, la bauma.Destacable seria també l'agulla superior de la bauma o les dues agulles.
Amb Sanz i Doménech fèrem un troç d'un camí que derivant-se del que puja cap a les vies d'escalada de coll Roig, sembla que es dirigeixi cap a la base de la xemeneia primerament descrita. El punt de trencant és a 42º16'27.8"N 002º05'52.6"E, a 1.532 m alt.

L'entrada a la xemeneia del segon camí descrit és sols a uns 130 m lineals de distància des de coll Roig.

Sobre el nom de Toix
El nom de Mal Pas del Toxt, millor dit Toix, vol dir mal pas per un oscat, per un lloc que no té tall. La veritat és que els dos camins descrits passen per una rebaixa, bisell de les moles de pedra que tanquen pel sud la muntanya de la Covil.

El nom sembla molt adient per aquest camí, en tots dos supòsits. que guanyen alçada entre parets i agulles.

En tot cas, estem davangt un camí, el del Mal Pas del Toix, que mereix ser conegut i transitat, d'una especificitat molt concreta.

Sigui quina sigui la seva traça, ara en dubte, tal que perduri.

Però primer caldria aclarir la seva traça, abans que es perdi totalment, com és a punt de que passi.

Esperem aportacions. Tenim molt material sobre el tema (tracks, waypoints, fotografies) que podeu demanar si desitgeu participar en una recerca d'un camí bastant peculiar.

Barraca de la jaça del Triader (Coma del Catllar)

El conjunt de barraques o cabanes de la jaça del Triader, en la part superior de la Coma del Catllar, és una peça de l’arquitectura popular ripollesa poc coneguda i que mereix atenció.

Les cabanes de la jaça del Triader estan situades entre el Clot de la Canal Mala i la de Triader, a 2.2120 m alt. La localització geogràfica és 42º23'07.2"N i 2º14'58.0"E.

Es diu que el conjunt de cabanes de la jaça del Triader és format per set construccions. És una agrupació bastant inusual al Ripollès.

Cabana del majoral, recentement rehabilitada, de la jaça del Triader (Coma del Catllar)

Cèsar August Torras  (Pirineu català.Gui itinerari. Comarca de Camprodon, 1914) considerava que era  “la jaça més ben ordenada d’aquest Pireneu y la més pintoresca, essent molt digna d’atenció”.

La descripció de l’excursionista barceloní i camprodoní és la següent:  “...acoplades a l’entorn d’una de més gran y millor que les altres, en el centre, molt ben construïda, adossada a la roca y amb cobertura a dues vessants.
"Té pedrissos al costat de la porta y forma com una placa a son voltant. L’aspecte de conjunt d’aquestes cabanyes fa concebre l’idea d’un exemplar dels antics pobles de pastors”

La cabana principal, recentment rehabilitada, mereix un elogi. Era la cabana del majoral. Les altres escampades pels entorns eren per l’eugesser, el vaquer, etc.

Vista parcial de l'espai interior de la cabana del majoral

Té una petita finestra i en l’interior hi ha dos espais per col•locar objectes com si fossin prestatgeries.

Sota, i molt propera la cabana del majoral hi ha una font i més cap enllà, l’orri, molt desmenussat.

Llàstima que la boira ens va impedir de obtenir una bona foto del conjunt.

Al Ripollès tenim zones de pastura estival d’un gran valor: el Pla de Rus i d’Anyella, les de la vall de l’Estremera, Núria, la coma del Freser, les renomenades de Tosa i de Siat de Querlabs, i les de Ull de Ter i el Campmagre.

Però més enllà d’aquests espais, les zones de Tregurà, de la Fontllera i de la Coma del Catllar, mereixen formar part d’aquest conjunt de coneguts grans llocs de pastura estival del Ripollès.

Segons Cèsar August Torras, que molt segurament reflecteix l’opinió dels pagesos, diu sobre la Coma del Catllar que “tots els pasturatges d’aquesta comarcada són molt rics y estimats”.

Vista parcial del conjunt de cabanes de la jça del Triader

Pleta de la jaça dels xais

En els plànol d’Alpina hi ha esmentat el nom de jaça dels xais. En ella ens apareix, en una lloc reclòs sobre el torrent del Clot del Triader, una pleta.

Es rodejat d'ortigues, amb una aproximació penosa. Amb tot té una situació curiosa, al peu de la cinglera que provoca el torrent del Clot del Triader.

Molt segurament estem a la jaça del Roc Rodó o de les eugues.

És a 1.782 m alt i localitzada a 42º22'42.9"N 002º15'28.2"E.

Cabana piramidal de la Coma del Catllar

A la Coma del Catllar, a una alçada de 1.611 m alt, (42º22'27.0"N 2º15'43.9"E) hi ha una curiosa cabana.

Curiosa per la forma de la teulada, que contra el tipus més o menys pla, és piramidal.

Cabanes de Dalt i del Ras (Coma del Catllar)

Les cabanes de Dalt i del Ras de la Coma del Catllar son dues construccions ramaderes que no tenen un especial interès, però que cal citar per diferents aspectes.

Per accedir-hi hi ha un camí carreter que puja des de la casa del Catllar, que puja molt sobtadament cap al nord i cap l'est, que continuar planejant fins les dues construccions.

La Cabana de Dalt, és molt gran, gairebé una masia. Consisteix en una edificació molt allargada, amb diferents estances pel bestiar i una casa al seu costat que servia molt probablement per hostatjar els pastors.

Cabana de Dalt. Una imatge ofereix una mostra clara de l’importància del conjunt.

La bona conservació de les construccions es veu amenaçada per la manca d'algunes teules en la casa del pastors.

Estem davant una cabana que mostra la potència econòmica de la ramaderia en aquesta indret de la Coma del Catllar.
Prop de la Cabanya hi ha una font molt fresca y abundosa.

Molt aprop, cal agafar el camí que passa entre les constriuccions, hi ha la resclosa que alimenta la bassa de i la central hidroelèctrica de Tregurà, que agafa les aigües de la riera del Catllar.

El riveral del Catllar, en aquest punt, segons Torras (Comarca de Camprodon, 1914) “rellú [riu i reüll] joganer entre verdor y bella arbreda. A l’altra part del riu domina la vall el cim de Castell de Moros, quals enderrocs afecten de lluny l’aspecte d’una fortalesa, especialment desde sa vessant oposada”.

La cabana del Ras es més propera a la gran casa del Catllar i té una fesomia més moderta. A la part oposada’s destaca el Roc de l’Aliga, avançat del massís de la serra del Castell del Moros, amb els Emprius de Tregurà.

Valor i utilitat de l’arquitectura i enginyeria popular

El termes d’arquitectura i enginyeria popular o nativa s’apliquen indistintament a les construccions o als edificis que presenten característiques tipològiques comuns en determinats àmbits geogràfics de diversa extensió, per això l’arquitectura i enginyeria popular tenen una alt interès tant per l’anàlisi històric, sociològic o tècnic.

Les construccions i edificis de l’arquitectura i l’enginyeria popular son molt funcionals, i sempre s’adeqüen a la seva finalitat i als materials disponibles a cada lloc.

Una de les característiques de l’arquitectura i enginyeria popular és que tenen una gran economia de mitjans, de volum i obra, ja que sempre es cerca l’estalvi de treball i materials, el que comporta que son sempre materials locals o pròxims i s’apliquen tècniques senzilles amb origen a èpoques anteriors i a una retransmissió mitjançant la tradició oral i la pràctica de pares a fills.

Cal dir que l’arquitectura i l’enginyeria popular suposen una part molt considerable de l’activitat constructiva. Es diu que l’arquitectura “sense arquitectes” representa el 90% dels espais on la humanitat viu i treballa.

Utilitat d’aquest treball
La moderna arqueologia ha descobert el gran interès que tenen en el context històric les investigacions, no sols dels gran monuments, sinó dels elements, sovint petits, que els acompanyen.

La historiografia de la arquitectura han presentat la construcció d’habitats tradicionals com un element amb un alt significat.

És el que opina l’arquitecte e historiador de la arquitectura moderna Bruno Zevi que diu en el llibre Arquitectura in nuce. Una definición de arquitectura (Madrid, 1969) que diu que en els treballs sobre l’arquitectura i enginyeria «menor» s’han descobert elements que tenen vàlua artística i tècnica. Estem en tots aquest casos davant un problema de mètode, sols es tracta de legitimar-los dins de la ciència i la història arquitectònica o de l’enginyeria.

Cal recordar, que no estem davant, moltes vegades, grans obres. En aquest sentit cal constatar l’admirable observació de Leonardo da Vinci (1452- [1519): «Les estances, o els habitatges petits, estan plens d’ingeni, no així les grans».

Aquestes construccions arquitectòniques i d’enginyeria humil, oblidada pels tractadistes de l’art i de la tècnica arquitectònica i l’enginyeria, no és per això menys important i, moltes vegades, de gran interès constructiu i de marcat enginy.

Com exemples cal indicar la falsa cúpula de les barraques de pedra en sec, de tradició molt antiga, o les voltes ben compactades de les cabanes, o l'harmonia d'un marge, o tantes altres solucions sòlides i útils.

Categories de l’arquitectura i enginyeria popular

Quins serien els elements a estudiar i relacionat en aquesta bloc? Dessota he fet una primera enumeració de temes agrupats per temàtiques. Seria una primera aproximació al que volem anar acumulant en aquesta bloc.

Hi ha possibilitat de establir categories en l’arquitectura popular transversals. Per exemple podríem parlar de l'arquitectura i l’enginyeria popular de l'aigua.

Aquesta divisió podria comprendre l’enmagatzematge de l’aigua de pluja, cisternes, aljubs, basses, empedrats amb còdols o llosses, les teulades de les construccions, abeuradors, fonts, desaigües per torrent, clavegueres i femers, canalització de torrent i rius, pous, gorgs, rescloses, canals, molins hidràhulics, embornals, ponts, palanques,

Des del punt de vista de l'enginyeria popular, en el Ripollès un dels elements de més interès és el sistema de marges i marjades, que va suposar ampliar la superfície conreuable d’una manera considerable. Avui aquesta expressió agrícola resta amagada per la vegetació i l'augment de la massa arbòria.

Hi ha també una arquitectura i enginyeria popular aplicada a les vies de comunicació. Des del camins rals fins al camins més modestos y funcionals, als d’anar a la font, als camps, al mercat o a l’església pel compliment dominical.

Podríem fer una primera aproximació a elements que podem agrupar per categories o grups, encara que es podrien fer altres realcions o conjunts.


Tipus d’edifici
Cabanya
Barraca
Masia
Mas
Vila
Hostals
Pallissa
Celler
Pou de gel
Pletes
Orris
Aixopluc
Bauma
Ermites
Santuaris
Capelles
Herbera
Safareig

Vies de comunicació
Camins
    ral
    ramader
    de bast
    locals
    de serveis
Empedrats
Ponts
Passeres
Trencant d’aigua
Camí amb escales
Escales de pedra
Parets de pedra seca
Palanques

Cicle de l’aigua
Pous
Aljubs
Cisterna
Basses
Emmagatzematge de l’aigua de pluja
Empedrats amb còdols o llosses
Teulada
Abeuradors
Fonts
Safareig
Desaigües
Clavegueres
Femers
Cisternes
Canalització
Canals de regadiu
Canals de producció de força motriu
Pous
Gorgs
Rescloses
Molins hidràulics
Embornals
Palanques


Agricultura
Marge
Margera
Feixa
Hort
Escales de marge
Parets de pedra seca

Ramaderia
Barraques o cabanes de pastor (cabana, cabanya, borda, guingueta)
Pletes (aplegador, clos, cleda, celda,...). No confondre amb orri.
Orris (DIEC2: lloc on hom muny les ovelles i fa el formatge).
Recers o paravents ( abric, refugi, soplouig, aixopluc, redòs)
Padrons
Fites o termenals (límit, molló, monjoia, terme, frontera). (DIEC2: 1.-Senyal de pedra més o menys treballat, o bé d'obra, que indica la terminació d'una propietat immoble o d'un territori. 2.- Senyal situat a la vora d'una carretera o d'una línia fèrria indicador de la distància des de l'origen. 3.-Senyal consistent en un munt de pedres amb què de tant en tant s'indica la direcció d'un camí).
Altres construccions amb pedra seca: Comptadors i triadors

Elements religiosos
Ermita
Santuari
Capelleta
Pedró
Capelles
Creus votives
Creu de terme

Marcadors de territori
Fites
Fita de terme
Fita i contrafita
Fita i filloles
Petrogrifs

Elements d’una construcció
Pedrís
Ràfega
Tines
Pou
Aljub
Menjadora
Porta
Finestra
Porticó
Paravent
Tampa
Finestró
Envigat i encavallades
Piques de decantació
Cups
Portals
Porta
Xemeneia
Dintell
Llinda
Furriac
Passamà
Pom
Colomer
Barbacana
Coberta
Teula
Llossa
Paret arrebossada
Contraforts
Arcs de sustentació
Safareig
Taulell
Gatera
Rellotges de sol
Banc

Lligats a activitats rurals específiques
Arners
Carbonera
Forn de calç
Forn de rajols i teules

Categorització de l’arquitectura i enginyeria popular

Els tractadistes (per exemple, Amos Rapoport, en el seu llibre House Form and Culture (1969), del que existeix una edició en castellà: Vivienda y cultura (Editorial Gustavo Gili, S.A. Barcelona 1972), estableix tres categories per a l’arquitectura i l’enginyeria: la culta, la primitiva i la nativa.

Dins d’aquesta darrera categoria estableix una divisió entre arquitectura nativa preindustrial y post industrial.

Malgrat el caràcter arbitrari que té tota divisió i la permeabilitat de les frontera entre les categories assenyalades, suposa un intent d’establir uns calaixos mentals son encabir les diferents manifestacions de l’arquitectura i l’enginyeria popular.

La categoria d’arquitectura primitiva és fàcil de delimitar ja que s’associa a l’arquitectura de les societats definides com primitives, les de les societat primitives actuals o les de les cultures més antigues històriques a partir del neolític, especialment a Orient Mitjà. També serien cultures primitives les d’algunes zones d’Europa, amb una civilització extingida.

L’arquitectura i l’enginyeria popular, que seria l’equivalent a la categoria nativa preindustrial, pressuposa i es complementaria a la culta, ja que les dues evolucionaren a partir de l’etapa primitiva. Per un altre costat l’arquitectura i enginyeria popular reflexa els models de la culta, ja que las classes populars recullen el comportament i els estils de les classes dominants.

Objectius i motivació del bloc

La intenció és fer una recull dels elements d’arquitectura i enginyeria popular dels entorns geogràfics del Ripollès, que compren tant de les valls de Ripoll, Ribes i Camprodón, com elements de les comarques i territoris veïns relacionades amb la comarca.

La voluntat es presentar i establir un primer catàleg, en el que agrairé la participació dels lectors, així com exposar certes qüestions relacionades.

L'objectiu general és estudiar i revalorar el patrimoni arquitectònic i d’enginyeria popular, reunint tota mena de construccions rurals tradicionals. Estem en un estadi d’ampliar l’estudi sobre la masia, que fou començada a Catalunya cap als anys vint del segle XX i també dins del món de l'arqueologia del paisatge. Almenys aquesta és la nostra voluntat.

Aquest treball es fa amb fins històrics i etnogràfics, tant d'estudi com de conservació i restauració.

En tot cas no entrarem en l’estudi de la possible utilitat actual d’alguns del recursos emprats per les construccions populars.

Aquesta seria la primera part d’un treball més ampli que caldria que portés a una conservació i manteniment material, dins les possibilitats que existeixin, d’aquelles construccions on l’abandonament o la degradació per mal ús, justifiquin una acció pedagògica destinada a salvar-les o a restaurar la seva funció o estètica, fins arribar a la seva reconversió per altres usos.

En aquest sentit sortirem a promoure la reparació i millorament, nova construcció si s’escau, d'elements, destinats a fomentar la consideració dels usuaris, propietaris i administració per aquest patrimoni, actualment menystingut i en clar perill de desaparició.

Es voldria defensar les construccions populars davant els canvis que afecten el món del camp, de manera que s’eviti la seva desaparició natural o provocada. Es voldria conservar totes les construccions que mereixen ser mantingudes per llur valor constructiu o paisatgístic, o que siguin representatives i d’un alt valor.

Arquitectura i enginyeria popular

L’arquitectura i l’enginyeria popular, com l’art popular, son una manifestació de l’activitat constructiva del poble, així en genèric, realitzada pels propis usuaris o senzills artesans, tot seguint la sapiència de la tradició i la imitació de models preestablerts i construïts.

Dins del món de l'arquictectura i enginyeria popular es construeixen diversos tipus d’edificis, especialment allotjaments a les àrees rurals, edificacions auxiliars relacionades amb la vida i treballs al camp o la muntanya (coberts, estables, corrals, orris, cabanes o barraques, bordes, pous de glaç, coves, etc.).

Però també han estat objecte de construcció popular elements no sols arquitectònics, sinó també estructures sobre el terreny, com camins, fonts, basses, forns de calç o de rajols i teules, ponts, palanques, passeres, contraforts, arcs de sustentació, etc.

Avui aquest patrimoni cultural està en perill de perdre’s i en el nostre entorn del Ripollès, on aquestes manifestacions de sapiència popular varen tenir una important presència, cal deixar-ne, com a mínim constància de la seva existència, pervivència i estat de conservació.

Cal dir que enfront d'aquests elements de l'enginyeria popular moltes vegades cal actuar com a un arqueòleg, ja que molts d'aquests edificis i estructures resten amagades sota la part més vissible.

Aquesta arquitectura i enginyeria popular ha estat un dels elements més importants de conformació del paisatge.  I per tant son elements que cal fer aparèixer i mostrar per un estudi del paisatge històric, en la línia d'arqueologia del paisatge que a Catalunya a estat realitzant Jordi Bolós (veure la seva biografia i el seu blog ).

Els camins ramaders del Ripollès / 1 i 2

La comarca del Ripollès ha estat tradicionalment una comarca ramadera. Ha estat una comarca de muntanya, molt romànica, de ferro, carbó i fargues, però molt essencialment una comarca ramadera. La importància de la indústria manufactura i protoindustrial del ferro, de les armes i els claus a la zona de Ripoll, no ens ha de fer oblidar la importància de la ramaderia i d'una indústria subsidiària, la dels paraires.

Aquesta especial dedicació ramadera de la comarca té la seva base en l’existència d’unes zones de pastura estivals d’alta muntanya, però alhora la impossibilitat d’un agricultura potent donada la inexistència d’importants zones planes de conreu.

____
Imatge: Esquema bàsic de la ramaderia transhumant catalana.

El fenomen ramader ripollès
La importància de la base ramadera de la comarca és el que va esperonar als estudiosos del grup de folkloristes de Ripoll, que varen prestar una especial atenció al fenomen ramader i a la transhumànicia. Exemple d’aquesta dedicació son l'important article a la revista Scriptorium (del març de 1924 "Una diada amb els pastors de Pla d’Anyella") i, sobretot, l’edició del llibre de Salvador Vilarrasa i Vall, La vida dels pastors (edicions de Maideu i del Museu Folklòric de Ripoll de 1935 i març de 1981). La secció dedicada al tema en l'antic Arxiu-Museu de Sant Pere de Ripoll i en l'actual Museu Etnogràfic, n'és una mostra d'aquesta dedicació al seu estudi.

La base ramadera de la comarca del Ripollès ha deixat un important llegat: denominacions toponímiques que no deixen cap dubte, infraestructures molt característiques i un folklore molt lligat a aquesta activitat. Algun dia caldrà retornar a estudiar tots aquests elements.

_____
Imatge: Esquema bàsic de la ramaderia transhumant del sudest de França.

Però més enllà de les importants zones de pastura estival d’alta muntanya que hi ha al Ripollès, hi ha una segona gran infraestructura a la que cal prestar atenció, ja que és d’un valor incalculable: els camins ramaders. En aquesta sèrie d’articles centraré l’atenció en la xarxa de camins ramaders ripollesos, d’una gran importància i valor.

En el cas del Ripollès sempre hem prestat moltas atenció al camins que des del sud arriben a l'alta muntanya ripollesa, però cal tenir present que des del nord també hi havia importants camins ramaders que arriben a zones de pastura molt relacionades amb la comarca, com el Camp Magre (Calm-magre), a la zona fronterera.

La importància del Ripollès en el món ramader català
Ofereixo, a l'espera de poder dedicar una major espai, una sèrie de plànols històrics que mostren la importància del Ripollès dins del món ramader català.

En el cas del Ripollès la columna que indica el bestiar ovi l'any 1860 surt del plànol.

____

Imatge: El primer dels plànols, de la Cartoteca de l'Institut de Cartografia de Catalunya (ICC) mostra el pes ramader l'any 1860 a Catalunya per partits judicials. És un treball fet sota la direcció de Pau Vila de l'any 1920. El segon, de la mateixa font, amb el títol "Catalunya: Prats i pastures", també és fruït del treball de Pau Vila i fou fet, molt segurament, cap els anys trenta, durant els treballs previs a la organització comarcal de la Generalitat republicana.

Els camins ramaders
Els camins ramaders obtenen denominacions diferents segons les comarques. Si al Ripollès quasi sempre es parla de camins ramaders o “carrers” o "carrerades", a altres zones en diuen “carretades”, "cabaneres" o "lligallos".

Per traslladar grans ramats des de la plana fins a les terres altres, l’estratègia ramadera transhumant, amb el pas del segles, va establir una xarxa de camins per on el bestiar podia transitar sense ocasionar mals als sembrats ni patir problemes de seguretat.

Aquesta és una primera característica dels camins ramaders, la seva especialització. Una altra mostra d'aquesta especialització era l'existència de camins ramaders per diferent tipus de bestiar.

El camí ramader, malgrat aquesta especialització, es relacionava perfectament amb tota la resta de xarxa viària, que en certs llocs molt específics es convertia en camí ramader o que servia per aportar al camí ramader nous ramats. Convivia amb els camins rals i de bast, amb les dreceres veïnals, amb altres infraestructures de comunicació.

Els camins utilitzats per a la ramaderia transhumant conformaven amb els camins rals i de bast una veritable xarxa interconnectada.

Els camins ramaders son, cal remarcar-ho, anteriors als camins reials, als camins de bast i a qualsevol de les carreteres que hi ha ara.

Cal afegir que els camins ramaders, com a xarxa viària primària, era dotada d’una complerta infraestructura de suport, amb llocs de returada (llocs de descans), abeuradors i grans cases pairals, que feien de punt de suport.

_____
Imatge: Aquest plànol expressa molt bé el món ramader transhumant català.

Un ric patrimoni en perill
Avui aquest patrimoni viari, d’una gran importància, corre el risc de perdre’s, encara que la legislació actual la declara inalienable. Seria una pèrdua molt valuosa, encara que la societat actual no en sigui massa conscient.

La legislació i reglamentació actual dels camins ramaders (1978), els ha convertit en domini públic, els drets dels quals no prescriuen i no poden ser alienats. Cap persona, autoritat, propietari o infraestructura pot negar el dret de pas en un camí ramader. La competència sobre els camins ramaders es va traspassar a les comunitats autònomes, que tenen la obligació de fer-ne un inventari com a camins públics que són. En el cas de Catalunya, desgraciadament, aquest inventari, primer pas cap a la seva perservació i manteniment, no es fet i no sembla que hi hagi pressa en fer-lo.

No estem parlant sols d’un camins històrics públics que cal conservar, ja que els camins ramaders tenen un gran potencial pel senderisme, pel cicloturisme, etc. Les vies ramaderes tenen avui unes grans possibilitats d’explotació excursionista i turística.

Els camins ramaders s’estan perdent per culpa del poc ús, pel tancament injustificat, per l’apropiació fraudulenta per part d’alguns propietaris i per la construcció inapropiada d’infraestructures (carreteres, trens, embassaments, etc.), oblidant-se progressivament els drets de pas i la traça de del camí. També s'han detectat desús per manca d'utilització degut a millores en xarxes viàries adjacents i pèrdues per la seva utilització com a via per desemboscar, cosa que destroça l'empedrat. És un llegat que no es pot perdre.

Al Ripollès, donada la seva important base herbrada d’estiu, situada a les altes muntanyes, tenia una important xarxa de camins ramaders que dirigien i recollien els ramats.

Tres son els camins ramaders, molts especialitzats, concrets i característics, que creuaven la comarca en direccions diferents: la carrerada del Lluçanès o de Cerdanya (la més important sense cap dubte, el camí de l’Empordà o de Marina (amb dos ramals clarament diferenciats) i el d’Osona i el Vallès (segurament el més desconegut i poc nomenat).

Però cal insistir que aquest tres camins molt especialitzats conformaven amb els camins rals i de bast una xarxa interconectada de gran potència i utilitat. Els camins ramaders son molt vegades discontinus, perquè, en alguns trams, el ramat transhumant avança pel camí ral o el camí veïnal per prendre de nou, uns metres o uns quilòmetres més enllà, el veritable camí ramader.

Les amplades dels camins ramaders
En la zona de la Mesta castellana els camins ramaders varen conformar una xarxa de característiques molt uniformes. En el cas català i del Ripollès no és aquest el cas.

Les amplades de xarxa viària ramadera a catalunya i al Ripollès és molt variada.

Segons Joan Amades, “a carrerada ha de tenir una amplada de 7 canes, s’entén que una cana té 8 pams de longitud (uns 11,20 metres d’amplada). Tot i això, el bestiar podia entrar 7 canes més a banda i banda per del camí per la qual cosa, el camí amb dret a pastura seria d’uns 33 metres”.

Segons altres autors (Antoni Griera) l’amplada podia abastar fins a 30 pams a banda i banda (uns 6 metres).

La Mancomunitat de Catalunya en el volum Camins i termenals esmenta: “Les carrerades tenen una amplada màxima de vint-i-nou passes (10,504 metres), però si un tros és assenyalat amb fileres de pedres, té el de les fileres, si la carrerada passa entre conreus té l’amplada del camí de carro i un xic més. Les pedres de les fileres ningú les pot arrencar ni canviar de lloc”.

La llei actual (de l’any 1978) distingeix les següents mides de les vies: canyades de 75 m., cordeles de 37,5 m. i veredas de 20 m. Son mides que corresponen a l’experiència castallana, però no aplicables a Catalunya.

_____

Imatge: Pedró d’Alpens. Situat al camí ramader d'Alpens a Torrats. Aquest pedró va ser construït a l'any 1894. El pedrons amb capelleta suposaven un fita del camí ramader.

Altres característiques dels camins ramaders
Com anirem veient en les tres vies ramaderes de la comarca, els camins ramaders tenen unes peculiars característiques.

Els camins ramaders estaven perfectament indicats per pedrons, fites i parets de pedra seca molt característiques, així com amb obres de suport importants (murs de contenció, empedrat,...) .

Cal destacar el seu aprofitament de les carenes i dels terrenys pedregosos, però alhora la seva tendència a fugir dels conflictes, tant geogràfics com amb els agricultors (passos de rius, zones de conreu, espais interesticials, encintat amb pedra al passar pel costat de camps de conreu, pas per terrenys pedregosos, empedrats en trams de pujada,...)...).

El camí ramader no és quasi mai un camí que va de dret, ja que prefereix la comoditat i la recerca d’espais aptes pel ramat, tot salvant els accidents geogràfics amb una gran experiència i saber popular.

Els camins ramaders, per totes aquestes característiques, són molt fàcilment identificables.

Elements dels camins ramaders
Podríem fer una petit índex d'elements que formen part del camí ramader:

* Lloc de returada. Eixamplament de la via pecuària on els ramats podien descansar o passar la nit.
* Fonts, abeuradors i basses.
* Cledes o pletes, lloc on els ramats passaven la nit.
* Fites o pedrons. Senyalització de l'itinerari de les vies pecuàries.
* Ports reals. Llocs en els quals es cobraven els impostos a la corona.
* Comptadors. Passos estrets en els quals poder contar fàcilment els caps de bestiar. Podien ser ponts o estrenyiments del camí.
* Ponts. Alguns d'ells servien de comptadors.
* Cabanes. Habitatges dels pastors trashumants durant la seva estada temporal en els dies de pas.
* Cases d'esquilatge
* Safareig de llana.
* Ermites o pedrons votius
* Hostals
* Masies propietaris dels terrenys de les vies de pas.

El camí, a més a més, té moltes vegades zones empedrades, encintades, guardavores, protecció de les zones de cultius, trams amb obres de suport per ampliar el camí o davant les esllavissades.

Estem, doncs, davant camins d'una complexitat notable.
______
Imatges: Camins de transhumància a la zona oriental catalana segons un plànol de Ricard Vives i Sabaté (Reus 1907 – Vilanova i la Geltrú 1995), un gran especialista en el gravat xilogràfic i realització de gois que imprimia en el seu taller de Vilanova. Apareix en l'obra de Lluís Solé i Sabaris Geografia de Catalunya (1958).

_______
Plànol, realitzat per el cartògraf Salvador Llobet pel treball de Joan Vilà i Valentí el 1958, amb indicació del camins ramaders catalans i les zones de pastura estival i hivernal.

Finalment, per fer una síntesi, publiquem el plànol que Ferran Miralles publica en el seu llibre La transhumància al Ripollès i al Canigó, ja que suposa una aportació globalitzadora. Però com podem veure, els camí d’Osona, el més desconegut de tots els que he parlat en aquesta sèrie de articles, no hi consta.

Les zones de pastura del RipollèsL'existència d'importants zones de pastura al Ripollès va ser uns dels factors determinants en la configuració de camins ramaders.

Les zones de ramaderia estival ripollesa, però, malgrat la seva importància i interès, no tenen encara avui un estudi ampli de la seva conformació, característiques i importància.
___

Imatge: Les zones de pastura del Ripollès, fent servir una base feta per Gonçal Cutrina pel llibre Ovelles i Pastors del Ripollès (1977) , però millorant la indicació i el nombre de zones: 1.- Pla d'Anyella; 2.- Pla de Rus; 3.- Puigmal; 4.- Coma de Vaca; 5.- Ull de Ter; 6.- Fontlletera; 7.- Costabona; 8.- Can Roca-Pòrtoles; 9.- El Sitjar; 10.- Coll de Jou; 11.- Coma Ermada; 12.- Pardinella; 13.- Fossa del Gegant; 14.- Coma del Freser; 14.- Camp Magre (Calm-magre); 15.- Coma del Catllar; 16.- Coma d’Orri; 17.- Taga d’Ogassa i Pardines; 18.- Baga del Puig Estela; 19.-Baga de Cavallera; 20.- els Rasos de Tubau; 21.- les Comes de Dòrria i Planès; 22.- la Vall de l’Estremera; 23.- Fontalba; 24.- Puigcerveris; 25.- Rasos de La Cau; 26.-Pla Traver-Puigsacalm; 27.- Rojà; i 28.- Monars-Comanegre. En tot cas, estem davant una plànol que caldria i es possible completar i millorar.

Cal tenir molt present que les zones ramaderes de la comarca, més enllà de les dotze que va indicar Gonçal Cutrina en el seu llibre Ovelles i Pastors del Ripollès (Ripoll, 1977) caldria sumar-hi una quinzena més com les de la Fossa del Gegant, Coma del Freser, Camp Magre, Callau i Coma Ermada (Calm-magre), Coma del Catllar, Coma d’Orri, El Taga d’Ogassa i Pardines, la Baga del Puig Estela, la Baga de Cavallera, els Rasos de Tubau (Pas de Llentes, de Caselles, de Corrubí i de Tubau), les Comes de Dòrria i Planès, la Vall de l’Estremera, Fontalba, Puigcerveris, el conjunt del Ras de La Cau fins a Plafalgars, Pla Traver-Ras de Manter i Rojà.

Fet un repàs del coneixement que tenim avui dels camins ramaders de la comarca del Ripollès, arriba el moment de fer unes reflexiones i anotacions sobre el tema.

Defensa d’un patrimoni

Cal insistir en el fet que la comarca del Ripollès ha estat tradicionalment una comarca ramadera. També ha estat una comarca de muntanya, amb molt romànic, on l’activitat relacionada amb el ferro, el carbó i el procediment metal·lúrgic de les fargues ha tingut una gran importància, però molt essencialment el Ripollès ha estat edn la seva major part una comarca ramadera.

I de la mateixa manera que es desitja preservar el patrimoni natural, romànic o industrial, cal mantenir i conservar el patrimoni ramader.

Un patrimoni ramader que no s’acaba en els camins ramaders, malgrat la seva importància, ja que un treball de salvaguarda hauria d’incloure (fent un resum ràpid) elements tant essencials com les cabanes de pastor, les pletes o orris i les fonts o abeuradors. Especialment destacable és en una zona que pateix insuficiències hídriques periòdiques, el manteniment de les fonts d'abastament d'aigua.

En els darrers anys, la legislació sobre els camins ramaders ha fet una gran salt, declarant-los camins de domini públic, els drets dels quals no prescriuen i no poden ser alienats. La competència sobre els camins ramaders es va traspassar a les comunitats autònomes, que tenen la obligació de fer-ne un inventari com a camins públics que són.

Algunes comunitats autònomes, en aquest sentit, han fet els deures, creant catàlegs de camins ramaders per la seva preservació. Cal reclamar que Catalunya faci el mateix. I el Ripollès, en aquest sentit, hauria de fer sentir la seva veu, ja que comptem amb alguns dels camins ramaders més importants de Catalunya.

Cal no oblidar que una part important de les zones de pastura ripolleses són de propietat pública, comunal i municipal. A més, moltes vegades formen part d’espais naturals protegits (per exemple, les Capçaleres del Ter i del Freser (amb 12.500 hectàreres repartides entre els municipis de Queralbs, Ribes de Freser, Setcases, Toses i Vilallonga de Ter).

Especialment importants son les pastures de Ribes de Freser (1.187 ha), Pardines (1.342 ha), Setcases (1.383 ha), Llanars (1.422 ha, un 57 per cent del municipi), Ripoll (1.592 ha), Toses (2.165 ha), Molló (2.377 ha, un 54 per cent del municipi), Les Llosses (2.465 ha), Vilallonga de Ter (2.640 ha), Camprodon (3.068 ha) i Queralbs (6.240 ha, un 66 per cent del municipi).

Necessitat d’estudi
Hi ha una obligació al Ripollès de no oblidar la importància de la base ramadera de la comarca i no deixar de continuar amb el seu estudi, que varen iniciar els folkloristes de Ripoll, encapçalats per Tomàs Raguer i amb Salvador Vilarrasa com a peça clau, i que varen realitzar una important treball de coneixement i reconeixement del món ramader transhumant ripollès.


Els camins ramaders del Ripollès s’estan perdent per culpa del poc ús, del tancament injustificat, per l’apropiació fraudulenta per part d’alguns propietaris i per la construcció inapropiada d’infraestructures (carreteres, trens, embassaments, etc.), oblidant-se progressivament els drets de pas i la traça de del camí. És un llegat que no es pot perdre. Cal passar d'un cert reconeixement passiu a una actuació proactiva.

En el darrers temps cal sumar noves aportacions d’estudiosos, entre les que cal destacar, la publicació dels llibres de Ferran Miralles Mil Anys pels camins de l'herba: El llegat d'un mon que s'acaba, de l’editorial Efados, i del publicat pel Consell Comarcal del Ripollès, La transhumància al Ripollès i al Canigó, amb la col·laboració de Joan Rovira.

Però aquesta base de coneixement no esgota el tema, ans el contrari, l’amplia. Més enllà del catàleg de camins ramaders, cal anar a confegir un catàleg de zones estivals ramaderes, de cabanes de pastors i, molt important, d’elements fonamentals com les fonts (i no sols lligades a la ramaderia).

En definitiva, un patrimoni que no cal oblidar.

_____

Imatge: Del llibre de Ferran Miralles La transhumància al Ripollès i al Canigó (2007).