Aquest bloc voldria ajudar, com una aportació a l'arqueologia del paisatge, a crear una relació d'elements d'arquitectura i enginyeria popular del Ripollès.



dilluns, 9 d’agost del 2010

Els ponts medievals de Ripoll

La vila de Ripoll compta amb dos ponts medievals, el del Freser o del raval de Can Víctor o de Barcelona i el d'Olot o de l'hospital. Però a més va comptar durant l'època medieval d'un gual o passeres al riu Freser, a punt d'unir-se al Ter, al delta de l'Arquet.

Es conegut que els pobles moltes vegades surgeixen en l’encreuament de vies de comunicació. I quan el relleu es muntanyós i els rius suposen una problema d'encreuament, un punt que ofereixi moltes opcions, és una aposta important.

La millor manera de creuar un riu és mitjançant ponts, palanques, passeres o guals.

Ripoll, cruïlla de camins
Ripoll, en aquests sentit, és una cruïlla de camins enmig de les muntanyes. La seva situació geogràfica, en l'aiguabarreig del rius Ter i Freser convertiren el lloc en una important lloc de pas, que la possibilitat de dos ponts va convertir en un destacat nus de comunicacions.

L'existència de dos rius, que en certes èpoques de l'any poden portar bastant cabal, feia necessari en el lloc l'existència d'infraestructures per salvar les dues corrents d'aigua.

Si existeix Ripoll, el monestir de Santa Maria i el seu nucli urbà, és perquè el punt d’unió dels dos rius li confereix una especial rellevància com a enllaç de camins. El  fet és que hi havia possibilitat de travessar els dos rius, en totes direccions, li conferia una notable i estratègica ubicació.

En aquest sentit, parlar dels ponts de Ripoll es entrar en un dels fets primigenis i organitzatius més importants de l‘existència i configuració de la vila de Ripoll. Els ponts son un element molt important en la configuració urbana d'una població.

Tant important és el paper dels dos rius i dels ponts a Ripoll que s’ha dit, potser exageradament, que l’únic tema urbanístic important de Ripoll son els ponts i que la solució a molt problemes de configuració física de la vila depenen dels punts d’unió a ubicar.

El pont del Freser, del raval de Barcelona o de can Victor , com fou nomenat fins el segle XVIII, és junt amb el pont d’Olot, un dels pont emblemàtics de Ripoll. Podríem dir que son el cor de la vila, el seu sentit i el seu múscul.


Obviàment, en aquest treball que volgudament té una voluntat històrica, no parlarem dels ponts més moderns que existeixen a Ripoll i ens centrarem sols en els més antics.

Ponts on cal i on es pot
Un pont, per una major seguretat, ha d'ésser viable i segur. Els ponts medievals, per la seva millor col·locació i seguretat, necessiten dos estreps naturals de pedra.

En el cas de Ripoll podem veure molt clarament aquests elements bàsics per la construcció d'un pont. En el pont del raval de can Víctor o de Barcelona aquests dos estreps naturals de pedra queden molt en evidència. En el cas del pont d'Olot, la canalització del riu ha amagat força aquesta elements molt necessaris per a la construcció d'un pont medieval.

Hi ha una gravat de finals del segle XVIII (Biblioteca Nacional, Madrid) que mostra molt clarament els dos ponts i el gual de Ripoll.

Aquest gravat de finals del segle XVIII ens ofereix una visió meridional de la vila de Ripoll, amb una molt especial visió dels tres ponts o passos dels rius que hi havia: el pont del Freser o del raval de Barcelona o de Sant Victor, la palanca,  passeres o gual de l’Arquet i el pont d’Olot. És molt significatiu que aquest tres elements siguin clarament indicats en la llegenda adjunta al dibuix (Biblioteca Nacional de España). Com es pot veure hi ha dos ponts (números "4.- Puente de Barcelona" i "12.- Puente de Olot") i el que es denomina "10. -puente de madera".


Sobre el pont del Freser, de Barcelona, del raval de Barcelona o de can Víctor
Sobre el pont del Freser, de Barcelona, del raval de Barcelona o de can Víctor no tenim graires referències històriques.

El pont del raval, com es conegut més popularment avui, té una considerable importància ja que recollia les vies de comunicació de Barcelona, Berga i Ribes de Freser, permeten la seva bifurcació cap a Sant Joan de les Abadesses i Camprodon i Olot, i viceversa. Per aquesta importància cal conceptuar que és el més antic del pont ripollesos.

Segons Raguer i Cutrina va rebre el nom de pont del Freser fins a començaments del segle XVIII.

No sabem quan fou construït. Sobta ja que fer un pont d'aquest tamany era una obra rellevant i l'abat que els fes construir tenia el seu nom lligat a una gran millora per la vila i el monestir.

Sabem que l'abat Arnulf (948-970), en el segle X, va fer construir unes muralles, que posteriorment els abats Bernat de Peramola (1206-1212) i Jaume de Vivers (1351-1375) varen remodelar i reforçar. Seria de suposar que durant aquesta darrers dos abats els ponts del Freser i d'Olot ha estarien construïts.

Tomàs Raguer judica que aquest pont era, com l'actual, de pedra i d'un sol arc. Fou sempre així? En el gravat anteriorment mostrat, si representa un pont que no és pas així.

Restes i estreps de l'est i de l'oest del riu Freser.


El pont actual, de finals del segle XIX, és construït sobre els fonaments dels pont anteriors. Ponts anteriors ja que, com a mínim, n’hi hagué tres més abans que l’actual.

Els fonaments del pont del Freser tenen una aparença d’origen medieval, amb uns carreus regulars.

Dels primers ponts resten les bases de l’arc i tota la façana del camí d’entrada des del raval, amb dos arcs de rescàrrega de punt rodó.

Restes del pont del Freser,amb bases de l’arc i tota la façana del camí d’entrada des del raval, amb dos arcs de rescàrrega de punt rodó.


Raguer ens ofereix una dada interessant: "A primer de gener de l'any 1585 caigué una gran part del pont, éssent reedificat per uns paletes que vingueren exprofés de Solsona, un dels quals troba aquí la mort per haver caigut daltabaix del pont, a 19 de juliol d'aquell any".

Sabem també que el nom de raval de can Víctor es deu al fet que cap a 1660 s'hi establí un ferrer vingut de Dòrria, nomenat Víctor Coch.

Sobre el pont del Freser, de Barcelona, del raval de Barcelona o de can Víctor hi ha el gravat dibuixat el 1812-14 i 1826 per Jean-Charles Langlois per il·lustrar el combat del 3 de març de 1813, que ens pot servir per fer una aproximació de com era en aquesta època.

El pont de Barcelona dibuixat per Langlois tenia pendent a partir de l'eix i no era pla com el reconstruït a finals del segle XIX.

Del gravat també resulta interessant veure el contraforts que sostenien el camí d'accès i com la cavalleria atravessa el riu Freser pel gual.

El pont del raval va ser aterrat pels carlins desprès de l’ocupació de Ripoll a finals de maig de 1839. El fet que s’aterressin dues tant importants, infrastructures vitals, com eren els pont de raval de Barcelona i el d’Olot demostra fefaentment la voluntat d’anonerrar totalment la vila que tenia el conde de España.

Gravat de Jean-Charles Langlois "Combat de Ripoll" (3 de març de 1813) del llibre Voyage pittoresque et militaire en Espagne (París, Engelmann, c. 1835).

Els passos sobre el rius a Ripoll en els plànols antics
Cal veure com els dos pont de Ripoll apareixen reflexats en els plànol més antics de la vila de Ripoll.

El més antics que tenim a les mans és a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, i és del segle XVII. Els dos ponts estan clarament indicats amb el perímetre de les muralles. la cartografia és al servei dels militars.

Plànol de Ripoll de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, del segle XVII.


Però hi ha una sèrie de plànols francesos, també d'origen militar, de finals del segle XVII, que també mostren tots ells la situació dels dos ponts.

No és gens negligible constatar que en els plànols més antic que existeix de Ripoll, el català del segle XVII i el francès de 1679, els dos ponts apareix d’una manera destacada, fent un publicitat molt clara de la situació.

Plànols francesos de Ripoll del segle XVII. El primer dalt a l'esquerra és de l'any 1679, el segon dreta de 1684, el tercer abaix esquerra d'abans de 1690 i el quart, d'entre 1690-1700.


El gual o passeres de l’Arquet

Tant important era el pont del raval de Barcelona o de Sant Victor com el gual del Freser de l’Arquet, que permetia creuar el riu.

Quan Tomàs Raguer en la seva sèrie d’articles “Els carrers de Ripoll”, publicat a la revista Scriptorium parla del carrer del riu o Arquet,  explica que hi ha una “interessant fotografia que reproduïm, treta per Mr. [Xavier] Ducloux pels indrets de l’any 1860, es veu a la banda del Freser, la petita palanca que ja en dèiem de l’Arquet; el molí amb son rec de desaigua i al fons el Raval, obirant-se el pont de fusta. Entre els molí i la casa del davant, avui enterament nova i de menor altura, es veu el baixador al propi Arquet, passeig públic plantat d’arbres. A la banda dreta, o sia la del Ter, unes petites construccions i horts propietat de D. Marian Puigjaner, que junt amb l’Arquet, venut per l’Ajuntament a la Junta constructora del Casino, inaugurat a l’any 1882, forma l’edifici actual amb son teatre i jardí.
Abans de l’arribada l’any 1868 de la nova carretera de Barcelona, amb un pont que salvès el riu Freser, era necessari passar a gual el riu Freser. Tomàs Raguer explica com abans “els calia a tots els carruatge travessar el Freser per agafar el pujador de l’Arquet, entre el rec i el riu, moltes vegades amb aigua fins a botó i altres vegades no podien passar-lo de cap manera, tenint de quedar-se a l’altra banda fins que el riu fos practicable”

Foto de Xavier Ducloux


Tomàs Raguer afegeix en els articles "Els carrers de Ripoll" (Scriptorium) que en "sessió d'Ajuntament del día 2 de maig de 1896, es proposa una reforma de l'Arquet i es dóna el nom de carrer del Riu al baixador que des de la plaça [Gran] hi condueix".

Segons un plànol de Gonçal Cutrina (Ripoll entre dos rius, 1988) en aquest punt hi havia un portal de la muralla, el de l'Arquet.

Plànol, molt esquemàtic del segle XVIII (cap a 1835), que mostra  l'accès al gual del riu Freser a l'Arquet.



El pont d'Olot
Però segurament el pont medieval de Ripoll del que tenim menys informació és el d'Olot.

Per aquest pont passava el camí ral d’Olot, que tot passant per sota l’hospital construït el 1573 i entre el conjunt de cases que conformaven el raval d’Olot, seguia cap a Vallfogona i coll de Canes, el recorregut de l’antiga via romana strata francisca.

Els estrets d’aquest pont son encara avui visibles al costat de l’actual pont d’Olot. La ubicació dels extrems del pont ens ofereix una primera constatació; que el pont no era alineat ni cap al carrer Bisbe Morgades (aleshpres inexistent) ni cap al carrer de les Vinyes i que devia connectar-se amb l’actual carrer Mossèn Cinto Verdaguer, en l’antic tram nomenat carrer Batet.


El pont d'Olot tenia una gran importància ja que assegurada el trànsit entre la vila i una de les majors possessions del monestir de Santa Maria de Ripoll, la vila d'Olot (al menys fins el segle XV), així com amb la plana gironina i empordanesa.

Com a divertimento, ja que la representació del pont d'Olot en el gravat anteriorment mostrat ("Vista meridional de Ripoll de finals del segle XVIII") pot ésser molt aproximada, he fet una aproximació als detalls. Sembla que tenia una estructura molt semblant al reconstruït pont de Sant Joan de les Abadesses, amb un arc apuntat molt alt.

Detall del pont d'Olot del gravat de finals del segle XVIII, "Vista meridional de la vila de Ripoll, (Biblioteca Nacional de España). 


Del pont d'Olot, més enllà d'aquesta hipotètica imatge en tenim poques dades. No tenim cap constància de quan fou construït, però l’aparença de les restes existents ens fan pensar que pot tenir un origen medieval, amb un aparellament de pedres molt regulars. Gonçal Cutrina creu que correspondria al segle XII.

En tot cas, en el moment de construir-se l'hospital (segle XVI) el pont ja existia.

Aquest pont, com el del raval de Barcelona foren derruïts l’any 1839, un cop els carlins s’havien apoderat de la vila i el Conde de España va ordenar arrasar la vila.

L'anterior pont a l'actual, de finals del segle XIX, ja fou construït lluny dels fonaments del pont medieval.
Els fonaments del pont d'Olot tenen també una aparença d’origen medieval, amb uns carreus regulars, i les obres de canalització del riu ens emmascaren quasi totalment els estrets de pedra natural que son la seva base.

Restes del pont d'Olot a l'est i a l'oest del riu Ter.



Ponts excèntrics en relació a l'organització urbana del Ripoll antic
Si observem la ubicació dels dos ponts en relació a l'organització urbana del Ripoll antic hem de judicar que tenen una possició excèntrica. No es relacionen correctament amb la part més antiga de la vila de Ripoll, que segons Jordi Bolós cal situar en els entorns de la plaça Mercadal i Sant Eudald, creats el segle X,  amb els seus carrers estrets i tortuosos.

Tampoc, cap del dos ponts, es situa de manera clara i afavoridora en relació al nucli de poder de la vila, el monestir de Santa Maria de Ripoll. El pont d'Olot, en aquest sentit sembla més proper, però si mirem les restes del pont d'Olot antic, podem veure clarament que l'orientació és cap a la part més vella de la vila. 

Hi ha una plànol de Jordi Bolòs que ens mostra molt clarament aquesta ubicació estratègica dels dos ponts en relació al nucli més antic i els eixamples més moderns de la vila de Ripoll.

Esquema de Jordi Bolós del desenvolupament urbanístic de Ripoll durant l'edat mitjana.

.

Elements religiosos dels ponts de Ripoll
Hi ha, per reblar el clau, un signe de la importància de aquests dos ponts dins de l'antiga  vida ripollesa.

Com era costum, els camins tenien al seu inicia un símbol religiòs, un pedró o, més freqüentment, una creu de terme. 

En el cas de Ripoll a cada punta dels dos ponts hi havia una creu de terme: En el cas del camí cap a Olot la creu de la Roqueta o creu de l’Abat i en el cas del camí de Barcelona la creu d’en Besora (avui restaurada al passeig Ragull). Dos símbols religiosos plens de significat simbòlic.

Però, a més a més, en el cas del pont del Freser, en direcció cap a Campdevànol i Ribes, hi havia un pedró: "A últims del segle XVI existia ja en aquest raval un padró dedicat a Sant Miquel amb el nom d'Oratori dels minyons", diu Tomàs Raguer, abans d'iniciar l'explicació d'altres construccions religioses més modernes.  

Bibliografia:
- Tomàs Raguer: Sèrie “Els carrers de Ripoll” a Scriptorium (Gener de 1923- novembre de 1924).
- Gonçal Cutrina: Ripoll entre dos rius (1988)
- Gonçal Cutrina: El Ripollès (11 de febrer de 1978).
- VVAA (COAC): Ciutats de Girona. Catàleg de plànols de les ciutats de Girona des del segle XVII al XX (1994).
- Jordi Mascarella i Miquel Sitjar: El món al Ripollès (1997).
- Jordi Bolós: Els orígens medievals del paisatge català (2004).

diumenge, 8 d’agost del 2010

Bibliografia

En aquest apartat aniré col·locant tota la biografia sobre el tema que he anat trobant i consultant.

Pot ser d'utilitat pels que desigtin entrar amb més profunditat en la temàtica.
  • Jordi Bolós i Masclans: Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Barcelona, 2004.
  • Tomàs Raguer: "Els carrers de Ripoll" a Scriptorium, gener de 1923-novembre de 1924
  • Gonçal Cutrina i Sorinas: Ripoll, entre dos rius. Ripoll, 1988,
  • Gonçal Cutrina i Sorinas: El Ripollès. Molins fariners. Ripoll, 1993.
  • Ricardo Izquierdo Benito: La cultura material en la Edad Media. Prespectivas desde la arqueologia. Granada, 2008.
  • Jaume Dantí (coord.), Eva Serra, Valentí Gual, Agustñi Alcoberro i Jaume Font: Ciutats, viles i pobles a la xarxa urbana de la Catalunya moderna. Barcelona, 2005. 
  • Julio Caro Baroja: Tecnologia popular española.Barcelona, maig de 1996.
  • Josep M, Sans, Mariela Fargas, Blanca Sala, Ramon Ripoll, Josep Fuses, Joan Torredeflot i Marc Manzano, amb fotografies de Kim Castells. Pròleg de Joaquim mNadal i Farreras, conseller de Polìtica Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya: Cases de poble. Evolució, arquitectura i restauració dels nuclus rurals.Brau edicions, Figueres. desembre de 2006.
  • Fèlix Martín i Vilaseca i Josep Preixens i Llevadot: Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors, Lleida, 2005.
  • Francesc Morera i Expósito: Els camins del Ripollès. Club Excursionista Ripoll, Ripoll, 1995.
  • Torras, César August: Pirineu català. Guia itinerari del excursionista a Camprodon (1902) Volum I.- Pirineu Català. Guia itinerari. Comarca de Camprodon (1923).
    Volum II.- Pirineu Català. Guia itinerari. Garrotxa (1918)
    Volum III.- Pirineu Català. Guia itinerari. Vallespir-Conflent. Canigó-Alberes (1919).
    Volum IV.- Pirineu Català. Guia itinerari. Ripollès (1921)
    Volum V.- Pirineu Català. Guia itinerari. Bergadà.- Valls altes del Llobregat (1905)
    Volum VI.- Pirineu Català. Guia itinerari. Comarca d’Olot.- Valls superiors del Fluvià (1910)
    Volum VII.- Pirineu Català. Guia itinerari. Valls de Ribes. Altes valls del Freser (1914).
    Volum VIII.- Comarca del Cardener (1922)
    Volum IX.- Pirineu Català. Guia itinerari. Cerdanya ().

El Mal Pas del Toix

Cèsar August Torras, en la seves guies del Pirineu català. Guia itinerari, en diferents edicions (ja en la primera de 1902,  Vall de Ribes, 1914 i Ripollès, 1921), parla d'un camí del Mal Pas del Toix per anar de Montgrony a Coll Pan o viceversa. Diu: "Practicable sols a peu y per mals passants... . Es un interessant camí de drecera molt pintoresc".

La cita completa del camí que fa Torras d'aquest itinerari és la següent, des de coll Roig (42º16'25.0"N 2º05'47.9"E, a 1.519 m alt):

"30 m. [des de Montgrony per coll Mancillo] Coll Roig... [Menciona que dessota a la dreta hi ha Monegals]
Se puja per dolents passants mal marcats i pel repeu de les cingleres. Extens domini de vista.
50 m. [a trenta minuts és a Coll Roig des de Montgrony]. Mal Pas del Toxt, pujada molt dreta per una desballastada xemeneia del cingletar, envoltada de esfereidores i verticals timberes. El camí està esglaonat irregularment.
En el cim del Mal Pas, guanyades les cingleres es va fladejant la serra en direcció a ponent per damunt de les valls de Grats.
1 h. 30 Coll Pan, -1805 m alt [en realitat 1.749 m alt]].."

Estem davant un camí de romiatge a Montgrony que evita la marrada que cal fer des de coll Roig per arribar-se a coll Pan, passant per Monegals, pla de Feners i la Creu de Dalt. Es tracta de salvar de manera més directa el desnivell de 230 metres.

Es tractaria d'una drecera del camí de romeus de Montgrony a Campelles. El camí entre els colls Roig i Pan, separades per 1.420 m en línia recta, per el tortuós camí de pla de Feners, es converteix en quasi quatre quilòmetres.

Montgrony té molts diferents camins per accedir-hi, segons el punt de procedència: camí del romeus de Gombrèn a Montgrony; de L'Empalme i Pardinella pels que venien de Campdevànol i Ripoll; de Sant Joan de Cornudella pels que venien de Castellar d'en Hug; del coll de Coma Ermada pel que venien de Planoles; i pel coll de Grats els que venien de Ribes o Sant Joan de les Abadesses.

Les guies Alpina antigues de Montgrony (la més antiga de 1975) esmenten el topònim de Mal Pas del Toix i marquen una traça. Cal comentar que hi ha errades evidents en el plànol, com ubicar coll Mancillo a coll Roig. En tot cas col·loquen el Mal Pas del Toix quasi a coll Pan, quan om veurem és a la part baixa de les cingleres de la Covil i no al costat de coll Pan.

Detall del plànol Alpina de 1975.
L'errada es repeteix en les edicions Alpina de 1991 i 1996. En la nova edició de 2002 ha desaparegut la indicació toponìmica i la traça del camí. Els plànols Alpina no aclareixen, doncs, gaire sobre el Mal Pas del Toix.

Sols deixar també nota de que en cap d'aquests plànols Alpina s'indica la font de coll Pan.

Cal dir que hi ha una edició d'Editorial Montblanc Martín (1981) d'un plànol titulat Ripollès-Montgrony que no indica el toponim mal col·locat, però sense la traça del camí. En aquest plànol si que hi ha indicada la font de coll Pan.

Jaume Sola Sivillà en la seva obra Osona, Ripollès i Berguedà (1968) fa però un recorregut que des de coll Roig, amb molt poc temps (12 minuts), diu:

"17 minuts Coll Roig, a 1.631 metres d'altitud entre els clots de Grats i de Sant Hou. Ací arriba la carretera amb connexió amb la de Montgrony...
S'entra a un pas estret de cinglera. L'ascenció es forta.
12 minuts. Mal Pas del Toxt al cim d'aquest passant.
A continuació bella visió de les valls de la Pardinella i de Grats es faldeja la serra mantenint la direcció est.
41 minuts. Coll Pan".

Fa anys (2006-2008) vaig fer una recerca d'aquest camí i amb Josep Sala i Manel Luengo vàrem trobar un camí de pujada que primer passa per una xemeneia, un pas entre una paret i una agulla, que es veu al fons, des de coll Roig.

La veritat fou que la recerca va ser una odisea d'afedics i fracassos i que fou necessària un anàlisi de la zona molt acurada, amb fotos des del final del pla de Sant Pere i intents nombrosos.

Xemeneia del Mal Pas del Toix des de la tartera.
Torras diu que el camí passa "pel repeu de les cingleres".

Aquest pas entre la cinglera és a la part superior d'una tartera que quasi arriba al camí de Monegals.

La part inferior d'aquesta xemenia, que mostra malgrat l'emboscament traces clares de camí, és a 1.520 m alt i geolocalitzada a 42º16'29.2"N 2º06'05.9"E. La part superior de la xemeneia és a 1.562 m alt i geolocalitzada a 42º16'30.2"N 2º06'08.3"E.

Com podem veure la xemeneia et permet pujar sols 42 metres, però resulta essencial per guanyar la cinglera. Seria el Mal Pas del Toix. El lloc s'adiu perfectament al que diu Torras: "...pujada molt dreta per una desballastada xemeneia del cingletar, envoltada de esfereidores i verticals timberes. El camí està esglaonat irregularment".
.
La bauma del pujant del Mal Pas del Toix
Aquesta primera part del camí dona pas a un pujant, més obert, que puja amb força, amb un camí més marcat, que porta a la part de dalt, a una bauma, situada a 1.628 m alt. La geolocalització de la cavitat és 42º16'33.4"N 2º06'07.5"E.

El camí té, però un altre secret en la part superior d'aquest pujant, ja que en lloc de intentar anar directe cap a coll Pan, a l'est, cal fer una marrada per superar la paret que la tanca en la part superior. Cal anar cap a l'oest, on es pot treure el cap a una agulla que corona la paret de la bauma (42º16'34.5"N 2º06'06.7"E, a 1.674 m alt) i superada la zona de roca, anar en direcció a l'objectiu del camí.

El camí, superat aquest punt puja ja en direcció est cap a un pla (42º16'38.4"N 2º06'13.9"E, a 1.755 m alt) i amb poc temps a una arbre gros caigut sobre el camí, que dona pas immediatament als rasos de coll Pan (42º16'38.4"N 2º06'13.9"E, a 1.753 m alt).

El camí del Mal Pas del Toix, ja en als rasos, va per sota del camí que de coll Plan porta al coll de Coma Ermada, que va un 20 metres d'altitud per sobre.

Els camins de la zona passen per la font de coll Plan (geolocalitzada a 42º16'41.6"N 2º06'38.1"E, a 1.749 m alt). Coll Pan és una mica més enllà (42º16'44.3"N 2º06'44.3"E, a 1.755 m alt).

Un segon Mal Pas del Toix
Aquest camí, que sembla bastant conforme al que indica Cèsar August Torras, no sembla que conjugui amb el que indica Sala Sivillà.

Santi Sanz a la base de la via Alicorn,
a la cinglera de coll Roig, a Montgrony.
El dissabte, 7 d'agost de 2010, amb Santi Sanz, una referència en el món de l'escalada ripollesa, i amb Joan de Déu Domènech, vàrem pujar pel camí que he descrit, però alhora em vàrem ensenyar un camí que ells utilitzen per pujar a les zones d'escalada de coll Roig, especialment a una via nomenada Alicorn, i que també sembla utilitzat pels caçadors (que han deixat en la part superior un cartell amb la indicació d'àrea de caça).

El camí dels escaladors, porta, també per una forta pujada, i a molts pocs metres de coll Roig, cap al cim de les cingleres. No sembla difícil que des del punt superior, es pugui assolir el camí que de coll Pan porta a Coma Ermada, encara que el camí no es obert.

Aquest camí que porta cap a les vies d'escalada de coll Roig, com l'anterior descrit, també puja per una xemeneia per assolir un primer punt o agulla (42º16'31.2"N 2º05'51.2"E, a 1.617 m alt).

A continuació, amb un fort pendent, i ben estassat pels escaladors i els caçadors, porta a una segona agulla, molt més alta (42º16'34.3"N 2º05'59.2"E, a 1.702 m alt). Poc abans d'arribar a aquesta segona agulla hi ha un avet de molta presència (42º16'34.5"N 2º05'58.2"E, a 1.685 m alt).

Indicació de les dues agulles i del camí aproximat que fa aquest camí, que també podria ser el Mal Pas del Toix.

Cal dir que sembla que alguns punts del relleu han estat barrinats, per facilitar el pas. Sembla que quelcom ha treballat molt per fer practicable el camí. Serà el Mal Pas del Toix?

Aquest camí s'adiu bastant el que explica Sala Sivillà. La seva entrada està molt propera a coll Roig, a 12 minuts, segons la descripció de Sala.

El camí que hi porta des de coll Roig és ben marcat amb fites i ben estassat.

Faria falta veure si des de la segona agulla d’aquesta camí es pot arribar fins a dalt de tot de les cingleres i assolir el camí que uneix els colls Pan i Coma Ermada.

Quin dels dos és el camí del Mal Pas del Toix?
Cal afegir que el primer dels camins descrits, té encara una feina pendent, trobar el camí que des de coll Roig i per sobre del camí a Monegals, portaria a la part inferior de la xemeneia. L'entrada de la xemenia és a uns 430 m lineals de distància des de coll Roig.

En tot cas, dels camins descrits, sobta que Torras no esmenti, més enllà de la xemeneia (sols en cita una), un element prou remarcable, la bauma.Destacable seria també l'agulla superior de la bauma o les dues agulles.
Amb Sanz i Doménech fèrem un troç d'un camí que derivant-se del que puja cap a les vies d'escalada de coll Roig, sembla que es dirigeixi cap a la base de la xemeneia primerament descrita. El punt de trencant és a 42º16'27.8"N 002º05'52.6"E, a 1.532 m alt.

L'entrada a la xemeneia del segon camí descrit és sols a uns 130 m lineals de distància des de coll Roig.

Sobre el nom de Toix
El nom de Mal Pas del Toxt, millor dit Toix, vol dir mal pas per un oscat, per un lloc que no té tall. La veritat és que els dos camins descrits passen per una rebaixa, bisell de les moles de pedra que tanquen pel sud la muntanya de la Covil.

El nom sembla molt adient per aquest camí, en tots dos supòsits. que guanyen alçada entre parets i agulles.

En tot cas, estem davangt un camí, el del Mal Pas del Toix, que mereix ser conegut i transitat, d'una especificitat molt concreta.

Sigui quina sigui la seva traça, ara en dubte, tal que perduri.

Però primer caldria aclarir la seva traça, abans que es perdi totalment, com és a punt de que passi.

Esperem aportacions. Tenim molt material sobre el tema (tracks, waypoints, fotografies) que podeu demanar si desitgeu participar en una recerca d'un camí bastant peculiar.