L'estructura urbana medieval de Ripoll

En els estudis de Jordi Bolós hi ha una interessant explicació de l'estructura urbana de Ripoll, que ajuda molt a entendre la seva estructura i desenvolupament. Veure Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya, editat per l'Institut d'Estudis Catalans - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004.

La part del casc antic de Ripoll que sembla més antiga per la seva estructura és la que rodeja les plaça Gran i la de Sant Eudald. Els carrers son estrets i intrincats. Un cas paradigmàtic és el el carrer Tallaferro, que mostra com era un carrer altmedieval. Aquí va crear-se, molt segurament, el primer agrupament humà a redòs del monestir de Santa Maria de Ripoll.

Cal advertir que els guals i ponts eran un elements bàsics per la creació de la vila de Ripoll. Les dos nuclis d'estructura urbana més antiga estan situats en el punt d'arribada dels ponts. Potser el pont d'Olot era el que estava més a l'estrem del nucli de la plaça Sant Eudald, però el pont del raval de Barcelona s'imbricava totalment en l'estructura urbana de la plaça Gran i Sant Eudald.


 
Però més enllà d'aquests sectors antics hi ha clarament al plànol de la vila de Ripoll, entre els dos rius,  delimitats tres "vilanova" o zones on clarament del viari ja és planificat des de l'inici. Estem davant carrers delineats, rectilínis, amb una voluntat manifesta de crear una estructura urbana moderna.

En aquest sentit, les tres "vilanova" que es marquen en un plànol de Ripoll, tenen molta similitud amb l'estructura del casc urbà antic de Sant Joan de les Abadesses, que compta amb nucli inicial més antic al costat de l'església de Sant Pol, a inicis del segle XI, però que dins del clos amurallat  té una estructura regular i planificada.

Datació dels nuclis urbans de Ripoll
Sobre l'antiguetat dels dos nuclis antics i de les tres "vilanova" també podem avançar algunes apreciacions.

Els dos nucli més antics, han de correspondre a les primeres implantacions a la vila. Sabem que l'any 1004, després d'una sequera i d'haver invocat a Sant Eudald, aquest fou declarat patró de la vila de Ripoll. Cal pensar, doncs, que existia una nucli urbà d'una relativa importància.

El tipus de urbanisme regular, que manifesten les dues viles noves han de ser molt més tardanes. Cal recordar que el sistema de bastides francés (bastide en francès, en occità, bastida, del llatí bastit, bastia, "construcció recent"), s'implanta a partir del segle XIII al suroest de França, a Aquitania i Occitania, amb el seu desenvolupament regular, amb finalitats defensives i millor d'explotació de l'espai. Aixi, entre 1252 y 1325, algunes abadies cistercenques crearen trenta sis bastides.

Les muralles de Ripoll de 12009
La implantació de les "vilanoves" cal també relacionar-la amb les muralles que defensaven Ripoll.
Les històries del monestir de Ripoll diuen que Arnulf, en el segle X, va construir una muralla, encara que molt segurament sols fes tancar el clos monàstic amb una muralla de defensa, de la que, per altre costat, tampoc tenim gaires referències.

Plànol d'Eudald Graells que delimita la zona amurallada de la vila de Ripoll i els seus principals portals.

L'abat Bernat de Peramola (1206-1213), cap l'any 1209, segons Villanueva, "restauró las murallas del monasterio". Segons Mirapeix, fa fer reconstruir les muralles del monestir i de la vila l'any 1209. La data col·loca la urbanització de les "vilanoves" ripolleses, doncs, dins del moviment de construcció de bastides al sud de França del segle XIII.

Bastides, muralles i mercat
En el cas de les bastides franceses, la seva construcció era fruït, generalment, d'un contracte entre el senyor feudal (que en el cas de Ripoll era l'abat), que donava el territori i s'encarregava de poblar-lo. Els nous habitants gaudien de la seguretat i tranquil·litat econòmica que oferien les muralles, en una etapa on es temia el bandidatge. Moltes de les bastides gaudien de cartes de llibertat. Els dues part contractants es repartien els ingressos de la nova població.

En el cas de Ripoll no ens consta cap tipus de contracte entre monestir i vilatans. Ans el contrari, les relacions contractuals entre monestir i vilatans no es regularitzaran fins entrat el segle XIX, amb la Constitució de Cadis de 1812.

Les bastides franceses es caracteritzen pel seu pla urbanístic amb carrers rectilinis i perpendiculars, amb blocs de cases quadrats o rectangulars, amb places centrals on es celebrava el mercat. En el cas de Ripoll es comptava amb quatre places: La plaça Gran, la de Sant Eudald, la plaça Nova i la plaça dels porcs (ara de la Llibertat).

Ja en la butlla papal d'Agapit II (any 951), recaptada per l'abat Arnulf, es parla, en relació al mercat de la vila de Ripoll, de la supressió de la tercera part del tel·loni (també dit posteriorment lleuda), l'impost català que gravava el transport de mercaderies. Estem doncs, davant l'existència d'un mercat estable i regulat a la vila de Ripoll en el segle X.

Però cal prestar atenció a com els ponts, més enllà que foren construïts on la realitat geològica els feia factibles (roca com a fonament del pont), guarden una relació amb els nuclis antics i amb els espais de "vilanova".L'esquema que exposa Jordi Bolós cal veure'l com es relaciona d'una manera bastant exacta amb un dels primers plànols de Ripoll, ja en plena reconstrucció, el d'Eudald Pellicer, de 1863. Podem veure com molts dels carrers actuals no estan delineats i la importància de l'espai monàstic en relació a la vila, tanca entre les muralles.

Plànol de Ripoll d'Eudald Pellicer, de 1863

Més arbres monumentals del Ripollès

En aquesta article complementari als que vaig publicar a El Ripollès i republicar en aquest bloc, esmentaré un seguit d'arbres que hem descobert o vist, que caldria afegir als esmentats.

Pi Gros de Clarella

El Pi Gros de Clarella, en el camí de Maiols des de Comallevosa (visitat el març de 2011), està trencat i podem donar-lo per perdut.

Roure de l'Oró

En el pla de l'Orò, en la pista que porta cap el coll de can Carles, hi ha una roure que cal col·locar sense cap dubte entre els arbres monumentals del Ripollès.

Pins (alguns ben estranys) de Sant Amant
En el Pla de Pena i en el mateix pla de Sant Amant hi ha dos pins de formes estranyes i curioses, que mereixen un esguard.

El primer és situat al Pla de Pena, tot baixant cap els cingles de Sant Eloi.

El segon exemplar estany de pi és al mateix pla de Pena, una mica més enllà de la creu, cap l'est.

El tercer exemplar de pi de Sant Amand a destacar, també en el pla de Pena, però anant cap els cingles de Sant Eloi, és aquest rabre bifurcat o quatrifurcat.

Però més enllà d'aquesta pins de formes estranyes, en el pla de Pena, tot baixant cap el cingles de Sant Eloi, hi ha un exemplar de pi d'una gran corpulència.

Roure de Casadesús
Sobre la casa de Casadesús, a Ripoll, hi ha un exemplar de roure que mereix estar en aquesta relació d'arbres monumentals. A tota gran casa quasi sempre li correspon un gran arbre.

Faig gros de Sant Amant
Podeu donar també per perdut, malgrat que les restes, imponents sense cap dubte encara, el faig gros de Sant Amant.

Per contra al final del pla de Pena, en l'enforcadura que va baixant cap a les cingles de Sant Eloi, hi ha exemplars de faig que tenen una presència imponent.

Cirerer de can Bola
Des de Molló ens han fet arribar una foto d'aquesta magnífic cirerer, situat a Can Bola, en el camí d'El Graell. Una col·laboració que agraím moltíssim.










Roure de Vallespirans
El Roure de Vallespirans, situat en el turonet al costat de els restes de la casa, ha desaparegut fa molts anys i sols queda el cercle de boixos.

Continuem sense haver visitat arbres que apareixen en els plànols com:

- Roure escapçat al Bac de la Roca, entre la Colònia Jordana i Sant Joan de les Abadesses.
- Roure d'Estiula del Serrat, a Campdevànol.
- Teix de Can Quilet (Vallfogona)

Molt segurament, fent una repàs exhaustiu del plànols més modern de l'Alpina, podríem afegir altres arbres monumentals.

Algú vol fer aportacions?


Voleu donar informacions i fotorgafies sobre aquests i altres arbres?

Podeu escriure allagosteraf@gmail.com

Inventari de fonts / 1. Definició i classificació

D’entre els elements de l'arquitectura i enginyeria populars, les fonts cal considerar-les un element  essencial per la seva centralitat en el cicle de la vida humana. Sense l’aigua, la vida humana i animal seria impossible.

L'home i els animals accedeixen a l'aigua mitjançant la utilització de diferents sistemes. Per un costat el recurs a les corrents de rius o rieres. També mitjançant els embassaments naturals o artificials d'aigua (un riu o una bassa, per exemple). També hi ha el recurs als pous artesians, que no son fonts, que són un sistema artificial, produït per l’home mitjançant una perforació a gran profunditat i en què la pressió de l’aigua és tal que la fa emergir a la superfície. Algun dia caldria documentar els pous com intentarem fer amb les fonts.

Les fonts son un dels sistemes que té l’home per accedir a l’aigua i un element essencial d'abastament d'aigua potable. Sols per aquest motiu les fonts serien un element important i interessant a inventariar. Però a més, les fonts contenen elements molt interessants d’arquitectura i enginyeria popular.

Definició de font
Cal, doncs, definir, el concepte de font i atendre al nostre propòsit, fer un inventari d'aquests sistema d’abastament d’aigua potable, imprescindible i necessari per la vida dels humans i dels animals. Una cosa son els rius, corrents, rieres, torrents o llacs, estanys o basses. L’aigua de mar no es potable.

Segons el DIEC2, el mot font té dues accepcions pel nostre interès: “1.- Indret on l’aigua subterrània brolla o surt a la superfície de la terra. 2.- Construcció de pedra, de rajola, de ferro, etc., proveïda d’una o més canals o aixetes per on surt l’aigua”. També podem trobar la definició: “Eixida natural i localitzada d’aigua que brolla de la terra” o "Una font o deu és un indret on l’aigua brolla de la terra o entre les roques”.

Ramon Soler Lacomba ("Les fonts naturals" a la revista Grup d’Amics de Montellà. Any III. núm.: 5. Juliol 1999), que ha fet un inventari fotogràfic i informatiu de 18.000 fonts naturals de Catalunya, diu que una font es un “indret on l’aigua subterrània brota o surt a la superfície de la terra a causa que el mantell impermeable aflora o deixa pas a l’aigua del mantell freàtic sobreposat” o que és un “punt on brolla un raig d’aigua”.

Segons el Diccionari Alcover-Moll: “Raig d’aigua que brolla de la terra".

Cal tenir en compte els diminutius: fonteta; el superlatiu, fontassa o fontarrassa; i el pejoratiu, fontota.

Les fonts, per definició, solen ser abundants en relleus càrstics.

Funcionalitat tècnica de les fonts
En el seu curs subterrani l’aigua que ha caigut del cel per pluja, pateix una important transformació. Un és el filtratge i purificació. L’altra, és la dissolució de sals minerals. L’aigua pura és dolenta per l’estomac pel que es recomana no beure aigua a l’alta muntanya sense introduir-hi sals addicionals.

_____
Pou de Forada (San Antoni, Eivissa)

I un cas, particular, és que quan els cursos subterranis d’aigua entren en contacte amb roques ígnies, calentes, i afloren com a aigües termals.

Una font, ho sabem bé en l’ambient mediterrani on hi ha períodes de sequera, pot ser permanent o temporal. I en aquest sentit, l’enginyeria popular ha treballat per perllongar la vida de l’aigua a l’abast dels humans.

Dins de la definició de fonts, generalment, no tenim en compte ni les basses, anteriorment citades, ni els pous artesians, que són deus artificials, provocats per l’home mitjançant una perforació la pressió de l’aigua és tal que emergeix a una certa profunditat.

Tipologia de fonts
Segons la classificació establerta per Ramon Solé Lacomba (que resumeixo abastament ja que resulta díficil la consulta de l'article "Les fonts naturals" abans mencionat), les fonts es possible classificar-les seguint dos grups de tipologies. En el primer sistema podem fer quatre categories:

Grup tipologia A
- de biot (de bassal o clot o toll d'aigua)
Surgència natural en capçaleres de torrent o altres indrets; l’aigua surt directament de terra,
- de raig, vessant o salt
L’aigua surt de terra a través d’alguna mena de canalització, construcció o aixeta,
- de mina
L’aigua és captada sota terra i a través d’una mina i és extreta cap enfora,
- de cisterna (pot ser de pluja) o bassa
L’aigua és recollida, de pluja o de filtracions de la terra, en una bassa o cisterna.

A més, les fonts o surgències d’aigua, es poden classificar en cinc categories més:

Grup tipologia B
- brolladors
L’aigua brolla amb força del sòl; a alguns països nòrdics l’aigua que en surt és calenta, i hom els anomena gèisers,
- degotalls (degotalls o balmes). Les tosques
L’aigua degota de la paret o del sostre, sovint formant concrecions de calç o altres minerals que hom classifica entre estalactites i estalagmites,
- deus (adous, dous, tous, encantats-des)
Tot i que deu és sinònim de font, hom sol anomenar d’aquesta manera les fonts especialment abundants,
- Pous (fonts de bombeig)
Tot i ser surgències d’aigua, no són pròpiament fonts perquè cal anar a cercar l’aigua a una certa profunditat i afermar les parets del forat mitjançant obra o alguna altra mena d’intervenció que les consolidi,
- fonts termals i mineromedicinals
Fonts d’aigües amb propietats especials, com el seu nom indica,  que podríem dividir en:
      - Font calentes
      - Fonts minero-medicinals

Es podria discutir alguna de les denominacions (biot, per exemple, denominació no emprada al Ripollès. Sembla més correcta la denominació de vessant) i si els pous cal inventariar-los com a fonts.  La dubte neix quan les mines poden generar fonts. Les fonts de mina, per exemple, no deixen de ser fonts de pous horitzontals, i que hi ha pous verticals amb una mina en el seu fons.

En la definició de fonts potser caldria atendre molt a la característica "d’eixida natural".

Caldria també discutir si les basses o estanyols, cal incloure’ls dins de la definició.

I les mulleres, aiguamolls, aigols? Cal incloure-les com a fonts? Serien fonts de bassal o clot o toll d'aigua. Tenim els cas dels Aigols Podrits, a la Coma del Freser, una important aportació al naixent riu de la vall de Ribes.

Ramon Solé Lacomba descriu una mica les característiques de cada una de les tipologies. La seva caracterització ens ajuda bastant a crear un cert ordre mental, d’això el seu interès.

- Font de biot
Son totes aquelles que neixen espontàniament del sòl, en general, deixen lliscar l'aigua cap avall a cel obert. Moltes estan en el mateix torrent o riu o formen el naixement d'aquests. Segons Solé Lacomba "no resisteixen massa la secada de l'estiu" i "en la majoria d'ocasions donen índex de no potabilitat".

Comentari personal: Els cas de les fonts que son naixement de rius al Ripollès, les apreciacions de Solé Lacomba, no semblen pas generalitzables.

- Font de raig
Tenen altres noms, com de vessant o d'alt. És d'aigua continua i de regular cabal. En la majoria s'hi ha posat un tub per recollir millor l'aigua i urbanitzat el seu entorn amb taules o cadires de pedra, per exemple.

Comentari personal: La denominació de font de vessant o d'alt, crec que és molt oportuna. No crec que la urbanització sigui un element per caracteritzar aquest tipus de fonts. En tot cas, estem davant una caracterització, que s'oposa a brollador (veure més avall).

Moltes vegades aquests tipus de fonts han estat canalitzades i dotades d'elements de dipòsit. Aquest element, la sortida natural, sense gaire intervenció humana, en contra de les fonts de biot, de raig o de mina dotades de dipòsit, crec que si que podríem determinar-lo com una caracterització específica.

L'existència d'un dipòsit, tant en les fonts de vessant com de cisterna, crec que resulta un element bàsic per caracteritzar un tipus de font.

______
Mina d'aigua de Savallà

- Font de mina
Per obtenir aquesta tipus de font s'ha hagut d'aprofundir dins la terra de forma horitzontal fins a trobar el cabal o beta d'aigua. En molts casos s'han fet unes parets d'obra per a consolidar el túnel de mina i canalitzar l'aigua fins la sortida, que podria donar directament a una bassa per l'aprofitament agrícola o en altres casos sortirà en forma de font de raig, i menar l'aigua a la bassa. Generalment son fonts de gran cabal tot l'any. Cal tenir molta cura en mantenir en bon estat la canalització de l'interior de la mina així com l'estructura d'aquesta, ja que són molt freqüents els ensorraments ocasionals, en bona part per les arrels dels arbres.

Comentari personal: Estem davant un tipus de font no gaire corrent al Ripollès i la muntanya.

- Font de cisterna
Aprofitant les escletxes naturals de les roques per on regalima l’aigua, es fa una cavitat d’obra on es va dipositant l’aigua. En aquest tipus de font hi cal una aixeta o tap a fi que no es quedi eixuta. A la seva part superior tindrà una porta petita de ferro o fusta per poder controlar el nivell de l’aigua i netejar la cavitat si fos necessari. Es recomanable que la porta estigui sempre tancada. En la majoria de casos tenen un sobreexidor, així l’aigua que sobra surt a l’exterior. A l’estiu es freqüent que baixi molt el seu cabal, fins i tot pot deixar de rajar. En aquest cas, l’aigua estancada al seu interior es pot contaminar molt fàcilment. També en el cas que fora abundant el cabal de l’aigua d’aquest tipus de font pot anar a parar a una bassa per al regatge de conreus.

Comentari personal: Com he dit anteriorment, l'existència d'un dipòsit, és un element bàsic per caracteritzar un tipus de font. El sistema de dipòsit, amb sistema d’accès controlat i sobreexidor, és també necessari i convenient en cas de una font de raig amb dipòsit. Moltes vegades les fonts amb dipòsit utilitzen l’aigua sobrant per omplenar abeuradors, safareigs o basses, tant per regar com per beure el bestiar.

- Font de cisterna d'aigua de pluja
En indrets de pocs recursos per al subministrament d'aigua, com castells, ermites o masies situades a molt alt nivell, varen idear que l'aigua de la pluja fos conduïda des de les teulades fins a una gran cisterna, en general a l'interior de l'edificació. Hom pot trobar aquest tipus de font en diferents punts de la serralada de Montserrat, generalment en desús.

Comentari personal: L'aigua recollida, més enllà de la de les teulades, podia ser també la d'un terra rocós. Hi ha molt exemples de superfície rocosa de castells amb estries per conduir l'aigua a una cisterna.

En quan al segon grup tipològic, Solé Lacomba explica:

- Brolladors
Com indica el seu nom, l'aigua surt en forma de bullidor de la terra (bombolles). que es formen donada la gran força de l'aigua en sortir a l'exterior. Sempre es troben en terres sorrenques. Aquest tipus de font no és massa freqüent.

Comentari personal: Un pas interessant d'aquest tipus és les fonts altes del Freser, que neixen sobre una superfície plana, no fent bombolles, però si sortint fent un petit sortidor.

- Degotalls
Tenen altres noms  com degollats, balmes, etc. L'aigua llisca per les roques plorant gota a gota, o formant un petit regalim. En general, els degotalls estan formats per balmes o petites coves. En moltes ocasions el degoteig dels anys ha format petites estalactites i estalagmites, d'altres vegades el degoteig constant en el mateix lloc, ha format en la pedra una cavitat o receptable on es diposita l'aigua. El seu entorn floreix una petita vegetació pròpia de l'abundor d'humitat.

Comentari personal: La diferència entre els degotalls i les tosques no acabo de veure-la clara. Tant en un com en altra cas, un element bàsic per la seva formació és el terreny calcari, tant abundant al Ripollès.

______
La Tosca, a Vallfogona de Ripollès

- Les tosques
L'agua d'aquesta font abundosa neix d'entre unes roques o d'una petita cova per una canal natural va a passar a la cascada o tosca. El transcurs dels anys ha format una espectacular paret amb columnes de pedra monumentals de gran bellesa. A Vidrà i Vallfogona, entre altres llocs, hi ha les més espectaculars.

- Deus
S'anomena així quan és una gran sorgència. L'abundor d'aigua surt a l'exterior per una sola sortida o repartida per un considerable nombre de canals. Per exemple, les Deus de Sant Quintí de Mediona o Les Fonts de Torrelles de Foix. En alguns llocs i comarques de Catalunya se les coneix per dous, adous, fous i tous i encantats/des.

En aquest apartat s'ha d'incloure les deus que són el naixement d'un riu, com per exemple, el Llobregat i el Cardener, entre molts d'altres.

Comentari personal: Un cas de sortida quasi única és les fonts del Ritort o Deus del Sitjar (a uns 1.650 m alt) , a Molló, ala vessant est del Costabona, naixement del riu afluent del Ter. En aquest cas, la sorgència apareix com una gran canonada que treu aigua a dojo. A la part superior de la font del Ritort hi ha, però la font dels Soms (a uns 1.925 m alt), que desapareix, molt segurament per abastir les fonts del Ritort

- Les mentiroses
Sorgeixen d'un gran cabal d'aigua subterrani que brota a la superfície per una grana escletxa en èpoques de grans pluges i per tant pocs dies de l'any. Pot ser que un mateix corrent d'aigua surti a l'exterior per diferents llocs molt distants entre si, formant així vàries mentiroses. Se'n troben algunes a Montserrat i al massís de Sant Llorenç del Munt.

Comentari personal: No recordo que en el cas del Ripollès cap font d'aquestes característiques.

- Pous (fonts de bombeig)
La seva aigua es puja manualment o per motor. A l'Empordà hi ha molts pobles que tenien com a mínim un d'aquesta pous com a font pública, situada dins del poble o molt aprop.

Comentari personal: Ja he comentat que si caracteritzem les fonts com "eixides naturals", els pous no podem incloure'ls en una relació de fonts. Però si que sembla clar que el que ens interessa és una relació de fonts de subministrament d'aigua, siguin naturals o fruit de l'actuació humana.

- Altres fonts
En aquest punt s'hi inclouen les fonts amb unes característiques especials:

- Fonts calentes
Surt l'aigua a l'exterior amb una temperatura d'entre 30º i 75º. En molts casos l'han canalitzat per a l'ús de balnearis o bé per a ús particular. Algunes poden ser Caldes de Montbui, Caldes d'Estrac, Les Escaldes (Andorra).

Comentari personal: Potser en la definició d'aquesta tipus d'aigua entrem massa en elements molt concrets, En la vall de Llanars hi ha una nomenada font calenta, que es diu així pel simple fet que quan gela aquesta font no ho fa, ja que manté una temperatura, no calenta, sinò sols molt estable, sempre per sobre de la congelació.

- Mineromedicinals
Són preparades i embotellades per al seu consum comercial i també per a l'ús de balnearis. A Caldes de Boi hi ha més de 50 fonts minerals diferents. Arreu del país es pot trobar moltes fonts medicinals, pudentes, sulfuroses, ferro, picants,... .

Malgrat els comentaris crítics personals, l'article de Solé Lacomba aporta molt elements per intentar una classificació de les fonts o dels punts d'abastament d'aigua utilitzats pels humans i els animals terrestres.

Inventari de fonts / i 2. Noms i emplaçaments, construcció i urbanització

Seguint amb l’anàlisi introductori a un inventari de les fonts del Ripollès, seguint l’article de Ramon Solé Lacomba ("Les fonts naturals" a la revista Grup d’Amics de Montellà. Any III. núm.: 5. Juliol 1999), cal prestar atenció (més enllà a la definició de font i a les seves tipologies) als noms, llocs d’emplaçament i construcció i urbanització.

Toponímia de les fonts
Cal prestar molta atenció al nom de les fonts. No sols cal atendre al nom pel que la coneixem, sinó que cal prestar atenció a altres possibles noms i denominacions toponímiques.
_____
Font del faig de l'Obi (serra de Milany, Vidrà).

Solé Lacomba fa molt acertadament una reflexió sobre les denominacions de les fonts i la procedència dels seus noms. Segons ell, la major part de les fonts naturals tenen un nom que els ve donat per:

- la masia propera (font de cal Bordanova, d’Esconsa )
- lloc on està situada (font de baix, de l’Hort Nou, de la Vinya, ...).
- la composició química de l’aigua (font del sofre, del ferro, picant,...).
- el nom de un animal o ésser viu (font de l’esquirol, del lleó, de la granota,...).
- el nom d’un objecte (font de l’esclop, de l’olla, de la teula,...).
- el nom d’algun arbre (font del roure, del pi, de l’alzina,...).

____
Font de Sant Hou, a Campdevànol (ACRI)

Totes vegades, les fonts tenen relació amb històries o llegendes que han succeït al seu entorn. Les fonts de Sant Hou (Ripoll, Campdevànol, Gombrén i Toses), tant freqüents al Ripollès, relacionades amb el pas del cos de Sant Eudald, tenen aquesta clara relació.

Hi ha moltes poblacions que tenien una font de gran cabal pel seu subministrament i necessitat com un safareig. Aquestes fonts moltes vegades tenen un toponímic de la font o font gran, amb toponímia adjacent com camí de la font, baixada de la font, etc.

També els canvis o millores en els subministrament d’aigua potable, ha creat toponímics que parlen d’aquesta situació: font vella, o nova.

Llocs d'emplaçament
L’emplaçament de les fonts, malgrat la seva diversitat, també es possible, fer-hi alguns agrupaments de tipus d’ubicació.

Solé Lacomba diu que "un dels llocs més freqüents on es troben és prop de la masia o els conreus d’aquesta, per al seu abastament i màxim aprofitament de l’aigua". Tenim, per conclusió, que les fonts estan no on apareixen, sinó on eren necessàries. Estem en el regne de la voluntat humana i no de la simple geologia. Una font natural on no té utilitat, no existeix.

Quan no tenen aquesta ubicació tant utilitària, en mig del bosc " es habitual trobar-les a les fondalades o bé en els torrents".

I una indicació que es compleix moltes vegades "per marcar el lloc o punt de localització d’una font s’han plantat un o diversos arbres d’espècies concretes". Solé Lacomba menciona els plàtans i els pollancres. En el Ripollès el més freqüent és que els arbres de l’entorn de la font han estat respectats i tenen un volum i presència considerables. Molt sovint els arbres que assenyalen les fonts són una varietat diferents de les més usuals a l’entorn pròxim, els que els fa molt distingibles.

Solé Lacomba sobre els plàtans i pollancres afegeix que "aquests arbres també ens permeten, atès que són de fulla caduca, gaudir d’ombra fresca a l’estiu, i a l’hivern d’un raig calent de sol". Aquesta característica es poc usual al Ripollès, on el pi hi té una gran presència?

"Els ermitans edificaven les seves ermites generalment en llocs rics en aigua, per tant construïen una font de cisterna o be un pou que fos propers i de fàcil accés", diu Solé Lacomba. En el cas dels Ripollès, aquest fet no era pas l’habitual. Si que tant els ermitans com els pastors edificaven les seves cabanes prop d’una font. El cas de la font de Sant Gil, a Núria, n’és un bon exemple.

Cal dir que molts fonts han estat modernament urbanitzades com a berenadors o àrees recreatives. Seria molt convenient tenir en compte aquesta aspecte i intentar relacionar-ho cronològicament, tant dins de les celebracions d’un any com en relació a la història del lloc.

Localització i catalogació

La veritat és que hi ha bastant informació sobre les fonts del Ripollès. Malgrat que no hi ha una catàleg exhaustiu, en moltes zones comptem amb relacions bastant acurades. Un exemple paradigmàtic és la relació de fonts dels entorns de Ribes de Freser i Camprodon que va fer Cèsar August Torras a començaments de segle XX.

Però la millor guia per fer una relació de les fonts és la gent que viu o vivia en un indret determinat. I caldria, ara que podem comptar amb aparells de geolocalització, utilitzar-los i col•locar-los en els plànols de les zones, tant en els oficials (Institut Cartogràfic de Catalunya) com els més especialitzats en excursionisme (cas dels de l’Editorial Alpina).

Més enllà d’una iniciativa en curs a Ripoll per crear una base de dades de les fonts del municipi, no conec cap més cas, a la comarca del Ripollès, d’existència una relació acurada de fonts.

No seria convenient que les ADF fessin aquesta labor, més enllà de la creació de dipòsits grans en punts bàsics del territori?

Construcció i urbanitzacíó
Com que la necessitat de subministrament d’aigua ha estat una prioritat (fins a la creació de les xarxes de subministrament municipals), no és estrany que les fonts hagin gaudit, fins fa pocs anys, d’una urbanització i d’un manteniment bastant important.

A moltes fonts. per fer-hi l’estada més agradable, s’hi construïen taules i bancs de pedra i obres de protecció del lloc, resguardant del vent i de la pluja els espais principals. Així podem trobar fonts amb glorietes o arcades d’obra, per si fa mal temps o poder-s’hi resguardar de la calor. Estem davant una mostra clara d’arquitectura popular.

És ara, quan la seva necessitat ha baixat, que hem perdut la bona línia de la seva conservació de les fonts i dels seus entorns immediats.

______
Font del raig o del Corral, a Ripoll (Scriptorium, novembre de 1923)

Aquesta cura en el manteniment fa que hi hagi encara avui alguna mina de l’època dels romans, per exemple la mina romana de Guissona (Lleida). També és el cas de les fonts grans, que moltes vegades tenen una decoració i estil monumentals, del gòtic fins el neoclàssic, passant pel barroc. En el cas de Ripoll és interessant veure quina era la fesomia de la font del raig, una de les més importants de la vila,

Sense anar tant lluny, en els segle XIX i començaments del XX, algunes d eles fonts més emblemàtiques de la comarca varen ser decorades amb versos dels grans poetes. És el cas de la font del Covilar i altres de Camprodon.

En la resta de Catalunya hi ha festes relacionades amb l’aigua i el subministrament. Un exemple és la de Sant Magí de Brufaganya, de tanta requesta a la província de Tarragona i Cervera. Sant Magí va fer brollar aigua miraculosa de les roques de la Brufaganya amb la seva gaiata per assedegar la set dels soldats que el portaven a martiri.

I cal recordar que Sant Eudald fou advocat per les sequeres, amb resultats molt aconsellables. L’any 1004 fou convertit en patró de la vila, quan va aconseguir parar una greu sequera, per la qual fou advocat. Cada any, per Sant Eudald, festa major de Ripoll, cau, segons la tradició, algun raig. Sembla que el miracle continua, malauradament per alguns, vigent.

Com que la necessitat de subministrament d’aigua ha estat una prioritat (fins a la creació de les xarxes de subministrament municipals), no és estrany que les fonts hagin gaudit, fins fa pocs anys, d’una urbanització i d’un manteniment bastant important.

A moltes fonts. per fer-hi l’estada més agradable, s’hi construïen taules i bancs de pedra  i obres de protecció del lloc, resguardant del vent i de la pluja els espais principals. Així podem trobar fonts amb glorietes o arcades d’obra, per si fa mal temps o poder-s’hi resguardar de la calor. Estem davant una mostra clara d’arquitectura popular.

És ara, quan la seva necessitat ha baixat, que hem perdut la bona línia de la seva conservació de les fonts i dels seus entorns immediats.

Aquesta cura en el manteniment fa que hi hagi encara avui alguna mina de l’època dels romans, per exemple la mina romana de Guissona (Lleida). També és el cas de les fonts grans, que moltes vegades tenen una decoració i estil monumentals, del gòtic fins el neoclàssic, passant pel barroc. En el cas de Ripoll és interessant veure quina era la fesomia de la font del raig, una de les més importants de la vila,

Sense anar tant lluny, en els segle XIX i començaments del XX, algunes d eles fonts més emblemàtiques de la comarca varen ser decorades amb versos dels grans poetes. És el cas de la font del Covilar i altres de Camprodon.

En la resta de Catalunya hi ha festes relacionades amb l’aigua i el subministrament. Un exemple és la de Sant Magí de Brufaganya, de tanta requesta a la província de Tarragona i Cervera. Sant Magí va fer brollar aigua miraculosa de les roques de la Brufaganya amb la seva gaiata per assedegar la set dels soldats que el portaven a martiri.

I cal recordar que Sant Eudald fou advocat per les sequeres, amb resultats molt aconsellables. L’any 1004 fou convertit en patró de la vila, quan va aconseguir parar una greu sequera, per la qual fou advocat. Cada any, per Sant Eudald, festa major de Ripoll, cau, segons la tradició, algun raig. Sembla que el miracle continua, malauradament per alguns, vigent.

________

Fontada de Sant Eloi a la font del Ros (Ripoll) (ACRI)

A principis de segle fou molt típic anar de fontades, fer un dinar o berenar al costat d’una font, en ocasió d’aplecs o festes. En el cas de Ripoll teníem la tradició de la fontada del Ros, per Sant Eloi. I el darrer dia de les festa major s’ha convertit en costum  la fontada a la font d’en Jordana, una propietat municipal. Malauradament, algunes d’aquesta tradicions s’ha perdut (la fontada de Sant Eloi, per exemple), amb greu pèrdua d’un patrimoni etnogràfics i natural important (la font del Ros és en greu risc de perdre’s).

L’aigua natural, de recs, rius i fonts no s’ha d’utilitzar sols per rentar el cotxe, com a vegades fem. Estem davant un patrimoni molt important, per la vida humana i animal, en risc de perdre’s. Per aquesta raó es considera que caldria fer una inventari exhaustiu i global de els fonts i sistemes de subministrament d’aigua.

A principis de segle fou molt típic anar de fontades, fer un dinar o berenar al costat d’una font, en ocasió d’aplecs o festes. En el cas de Ripoll teníem la tradició de la fontada del Ros, per Sant Eloi. I el darrer dia de les festa major s’ha convertit en costum la fontada a la font d’en Jordana, una propietat municipal. Malauradament, algunes d’aquesta tradicions s’ha perdut (la fontada de Sant Eloi, per exemple), amb greu pèrdua d’un patrimoni etnogràfics i natural important (la font del Ros és en greu risc de perdre’s).

L’aigua natural, de recs, rius i fonts no s’ha d’utilitzar sols per rentar el cotxe, com a vegades fem. Estem davant un patrimoni molt important, per la vida humana i animal, en risc de perdre’s. Per aquesta raó es considera que caldria fer una inventari exhaustiu i global de els fonts i sistemes de subministrament d’aigua.

Els itineraris del salpàs com a document històric

Tomàs Raguer, a la revista ripollesa Scriptorium (Maig, juliol, agost, setembre, octubre, novembre i desembre de 1925), va fer un article sobre “Les cases de pagès de la parròquia de Ripoll”, on per descriure-les ordenadament utilitzava l’itinerari del salpàs.

Es tracta de la utilització d’un document orientatiu que tenien els rectors i vicaris per una cerimònia religiosa tradicional de la Setmana Santa, fent un recorregut per totes les cases de la seva jurisdicció eclesiàstica.

Estem davant un document que permet, més enllà d’ordenar d’una manera globals les cases de pagès de la parròquia de Ripoll, altres utilitzacions històriques.
____
Caricatura de Tomàs Raguer apareguda la revista ripollesa Altaveu (19 de setembre de 1931).

Estem davant, en el cas de Tomàs Raguer, del primer cas que conec d’utilització d’un document que devia ser bastant freqüent en les parròquies rurals catalanes. El seu ús per fer catàlegs de cases, per estudis demogràfics, d’arqueologia dels territori, sembla bastant obvi.

Per un article de Daniel González i Caldito, “El salpàs de Santa Margarida de Montbui. Un document inèdit de Mn. Amadeu Amenós”, publicat a la Revista d’Igualada (Núm. 32. Setembre de 2009) conec un treball semblant fet cap a 1936 per l’estudiós igualadí Mossèn Amadeu Amenós i Roca (1875-1964), que fou president del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada des de la seva fundació el 1947 fins el 1963.

Estem davant una utilització a Santa Margarida de Montbui a meitats dels anys trenta d’un sistema emprat a Ripoll ja l’any 1925? La projecció de la revista ripollesa era prou gran com per fer facticle la influència intel·lectual.
_____
Portada de la Revista d'Igualada on apareix l'article de Daniel González sobre Amadeu Amenós.

La cerimònia del salpàs
El salpàs és un acte litúrgic cristià que consisteix en beneir amb aigua i sal les cases durant el temps pasqual.

La paraula salpàs en les contrades tarragonines s’anomena salpassa i en les lleidatanes, popularment, el "sal-i-ous" (ja que els de cada casa beneïda era costum que donessin alguna cosa al capellà, normalment, ous). A Llesp (alta Ribagorça), se’n deia: "Treure la Quaresma". Segons el Diccionari Alcover-Moll, salpàs ve del llatí "Salis sparsio" que significa espargiment de sal.

Salvador Alsius, a la seva obra Hem perdut l’oremus, petita enciclopèdia de la cultura catòlica (Barcelona: La Campana, 1998, pàgs.: 242-243) defineix aquesta manifestació religiosa, d’una manera genèrica, com la “benedicció de les cases amb aigua i sal durant el temps pasqual”. Estem davant una de les moltes pràctiques litúrgiques relacionades amb la Setmana Santa, com per exemple, les processons i els armats.

Les dates del salpàs
Malgrat que en el cas de Ripoll que explica Tomàs Raguer, el salpàs per les cases de pagès de la parroquia de Ripoll es feia entre els dilluns i el dimecres de Setmana Santa, no sembla pas que aquesta siguin unes dates fixes, encara que sempre es feia en Setmana Santa.

Salvador Vilarrasa, en La vida a pagès (Ripoll. Imprempta Maideu, 1975, pàg.: 137) diu que aquest ritus “començava el diumenge de Rams a la tarda, continua el dilluns i acaba el dimarts de Setmana Santa al dematí, havent seguit totes les cases de la Parròquia”.

A la publicació ripollesa de La Veu Comarcal del 10 d’abril de 1915 (Pàg.: 5) s’explica:

“Notes d’abril
Setmana Santa.
El Salpàs. Els primers dies de la Setmana Santa un dels Vicaris montat en una mula i acompanyat d’un moço de peu va fer el salpàs a les cases de pagès, per Banades. Abans era una costum molt general donar d’almoina 14 ous, 12 pel capellà i dos pel moço. En moltes cases desprès de fer el salpàs fan beneir sal que donen al bestiar i també fan beneir al bestiar mateix: porcs, aviram, etc. Dintre la vila se fa el salpàs el dissabte de glòria i encara que algunes cases conserven la costum de donar ous, en la majoría donen céntims”.

Hi ha alguns, cas d’Igualada, que ho celebraven també aquests tres primers dies de Setmana Santa, però hi ha celebracions del salpàs el diumenge de Pascua (a la Tossa de Montbui) o el Dissabte Sant (a les comarques lleidetanes). A Finestrat (a la Marina Baixa) ho celebren ara el dimecres sant. A Otos (a la Vall d'Albaida) es celebrava dimarts sant.

Algú ha escrit que “acabada la Setmana Santa i el Triduum Pasqual, se sortia en processó pel salpàs” o que “en algunes comarques era costum fer-ho durant la Quaresma, [però] en realitat el salpàs té un caràcter pasqual més que quaresmal”.

_______
Foto de Joaquim Maynou que hi ha a l'Arxiu Comarcal del Ripollès. Arxiu fotogràfic. Costumari del Ripollès. Album 026. En el reportatge fotogràfic d'Scriptorium. Any VII. Nº LXXV [75]. Ripoll, març de 1929, hi ha tres fotos, una d'elles molt semblant a la que publicada aquí. Les tres del reportatge no sabem l'autor de la foto. Però en aquesta si.


Origen del salpàs
Salvador Alsius explica que l’origen del salpàs cal cercar-lo en la pasqua jueva. Regulat per l’antic ritual romà, té com a origen la benedicció de les llars jueves en ocasió de la pasqua.

Estem, molt segurament, davant una tradició d’origen judaic o precristià.

La relació del salpàs amb el ritus jueu queda clara en l’oració prescrita, que diu: "Escolta’ns Senyor.... i així com guardares de l’àngel feridor les cases dels hebreus quan la sortida d’Egipte, pintades les seves portes amb la sang de l’anyell (el que prefigura la nostra Pasqua, en la qual va ser immolat el Crist) digna’t enviar-nos el teu sant àngel des de cel, perquè guardi, custodiï, visiti i defensi tots els moradors d’aquest habitatge".

El salpàs era, doncs, una benedicció que recorda la senyal (sang de l’anyell pasqual) que Moisès va fer pintar a les llindes de les cases dels israelites perquè passés de llarg l’àngel exterminador. Aquesta era la simbologia del salpàs, marcar la casa perquè el mal passés de llarg.

Cal recordar, però, també que Crist digué als seus deixebles: "Vosaltres sou la sal de la terra".

La sal, un producte mineral universal, necessari per a les persones i els animals, té la facultat de conservar els aliments i se li ha associat un fort component simbòlic.

Però més enllà d’aquest orígens històricament llunyants, caldria saber quan es va implantar el salpàs de manera reglada, com a celebració ritual. Daniel González, en el seu treball de presentació del “Salpàs de Santa Margarida de Montbui” de Mn. Amadeu Amenós, diu que aquest, en el tercer apartat del seu estudi, “una descripció de la litúrgia pròpiament dita, que es troba fixada en els manuals litúrgics de finals del segle XIX i inicis del XX, i estableix ritus, diferents però similars, per a la benedicció de cases, bestiar i collites”.

Si estem davant un ritus i uns itineraris antics, de la edat mitjana o posteriors a la Contrareforma, les seves dades obtingudes dels itineraris del salpàs podrien tenir un interès altíssim. Caldria fer una recerca sobre aquest punt.

Per exemple, seria molt interessant trobar recorreguts del salpàs d’èpoques anteriors al gran salt demogràfic i edificatori del segle XVIII, quan la població va doblar-se i es varen construir, reconstruir o remodelar una gran quantitat de cases de pagès. Podríem tenir una informació molt escaient sobre la situació abans d’aquest gran salt qualitatiu.

___
Una mostra del salpàs i del seu afecte sobre la pedra, acompanyada d'una creu feta amb una fulla de palma, un altre motiu pasqual utilitzat com element de protecció..

Petita arqueologia del salpàs
El poder corrosiu de la sal es ben coneguda. Sabem que la sal aplicada damunt la pedra ha resultat un element perjudicial per a la seva conservació. Coneixem l’efecte de la sal sobre les pedres utilitzades com saleres als llocs de pastura estival.

En algunes de les cases que es feia el salpàs es possible comprovar els efectes de la benedicció de l’aigua amb sal damunt els brancals de les portes, ja siguin de pedra o de maó massís.

Segons s’explica, persones que han fet un inventari del salpàs, algunes persones amb les es varem entrevistar durant la realització del treball, van comentar que havien demanat al mossèn de la parròquia que no passés per casa seva a fer el salpàs per evitar que avancés el deteriorament que s’observava al brancal de la porta de casa seva.

_______
Forat deixat pel salpàs a una llinda del poble cerdà de Bolquera

Altres fonts expliquen que davant la marca que feia el salpàs, que corroïa la pedra i la fusta, abans de fer la cerimònia s’hi posava una mena de fusta per evitar el mal sobre la pedra. Hi havia qui no li agradava, més enllà de la devoció o credulitat sobre la protecció de la casa, que li posessin sal a la paret. I finalment, també hi hauria el cas, que algú de plantejaments anticlericals, creant-se situacions delicades i sonades amb persones que no els agradava que "cap capellà els empastifés la casa ".

Es pot intentar fer una recerca de mostres d’aquestes senyals de sal sobre els llindars de les cases. Generalment la sal es posava sobre el costat dret de la porta principal.

El camí del salpàs a Ripoll
Però més enllà d’assenyalar l’interès dels itineraris del salpàs com a font documental, el nostre interès és parar atenció al recorregut que feia el rector, durant els dies que durava el ritus, per passar per cadascuna de les pagès dels entorns de Ripoll.

Abans, però d’iniciar aquests periples, cal indicar que en el cas ripollès, més enllà de les explicacions de Salvador Vilarassa en el llibre La vida a pagès, cal mencionar que a la revista Scriptorium (Any VII. Núm. LXXV. Març de 1929), Tomàs Raguer en la “Secció folklòrica” va dedicar un article a “El salpàs a pagès”, tot descrivint, amb tres fotos de Joaquim Maynou, la cerimònia feta a can Romans:

"Els primers dies de la Setmana Santa els dos vicaris quiscun muntat en una mula i en companyia del mosso que la mena, que ja és l’amo d’ella, surten a fer el salpàs per les pagesies de la parròquia, que tenen dividida en quatre banades. Les rutes, ja establertes d’antic, solen ésser llargues puix la Parròquia és bastant extensa i en cada casa han d’estar-hi una estona.

                                               

Aquest antiquíssim costum té a pagès un bell encís i dintre la seva senzillesa revesteix major solemnitat que a la vila.

A les cases ja saben de consuetud poc més o menys, la hora que hi passaran i ho tenen tot apunt amb la deguda anticipació.

En un extrem de la taula de la sala hi paren unes tovalles blanquíssimes i damunt hi posen lo següent: un ramet de boix que a l’hora oportuna serveix de salpasser; una ampolla plena d’aigua o bé un canti; un plat ben curull de sal tenint al mig una candela, una espelma o tros de ciri; un plat o bé un cistellonet amb els ous que volen donar (de quatre a dotze segons les cases) i un plat buid amb una cullera. També es posen damunt la taula, en lloc visible, els butlletins d’haver complert la família el precepte pasqual.

Abans era freqüent de fer beneir bales d’escopeta per tirar-les contra les bruixes en dia de mal temps.

En arribar a la casa descavalca el capellà, el mosso estaca la mula i els dos pugen cap dalt a la sala. El mosso porta una cistella que posa damunt la taula fora les estovalles. Com es veu en el gravat, en surten fulles de palmó. Es beneït el dia de Rams i en donen a les cases que passen per a fer creus i plantar-les a les portes. A més encen la candela í fa d’escolà. El sacerdot es posa el roquet i l’estola; de primer beneeix la sal i seguidament l’aigua. Després tira un pols de sal dintre l’ampolla o canti de l’aigua.

Mentre el capellà acaba les oracions de la benedicció el mosso aplega els ous que fica a la seva cistella, agafa el plat buid, hi tira una o dos cullarades de sal i amb una mica d’aigua fa una pasta clara.

Aquesta casa és a can Romans. El mosso és el qui està al costat del capellà; els demés són gent de la casa.

Acabada la benedicció surten a fora portant el mosso el plat amb la sal mullada i el boix xopat d’aigua beneita. El capellà amb la mateixa cullera tira la sal a la porta principal i en dos o tres llocs més.

Propiament el salpàs acaba aquí, però en totes les cases demanen al capellà si vo1 fer el favor de beneir el bestiar, lo que fa sempre de bon grat i sense cap augment d’almoina. Amb el ramet de boix per salpasser beneeix el bestiar per corrals i corts, i des de l’era el que pastura a fora, resant l’oració ad hoc de Sant Antoni.

Acabat plega el llibre, es treu el roquet i estola, puja a cavall, i cap a una altra casa a fer lo mateix.

Al mosso amb l’animal se li dóna un jornal fixo i els ous són pel capellà.

La sal es dóna al bestiar i l’aigua sol servir per a espargir-la per les habitacions. També és costum de donar-ne un trauet a la mainada, que no els hi pot fer sinó bé.

La primera de les descripcions del salpàs ripollès el trobem en el Full Parroquial de Ripoll del 16 de març de 1913 (Pàg.: 4):

“Salpàs
Seguint la costum d’aquesta Parròquia se farà el Salpàs en la present setmana en la forma següent:
Avuy diumenge, a la tarda les bandades de Garona y de la Carola.
Demà dilluns, Vehinat dels Bruchs; y al matí la bandada de Rama y a la tarde la de la Serra del Boix.
I dimars, al matí les bandades de Vilardenó y de les Tarrades y a la tarde les del Batet i de les Torres.
Dissabte, després de la Missa de Glòria, se farà dintre la Vila, segons costum”.

Però la millor i més detallada descripció dels itineraris del salpàs per la cases dels entorns de Ripoll el podem trobar en el ja citat article de Tomàs Raguer “Cases del Camp de la Parròquia de Ripoll” (Scriptorium, maig, juliol, agost, setembre, octubre, novembre i desembre de 1925).

_____
Primera pàgina de la sèrie d'articles de Tomàs Raguer sobre "Les cases de pagès de la parròquia de Ripoll" a Scriptorium, amig de 1925.

En aquest treball Raguer comença dient:


“Per al nostre objecte les seguirem tal com fan els capellans durant la Setmana Santa quan hi passen a donar el salpàs, valent-nos d’un itinerari compost a l’any 1909, que si bé ha sofert algunes modificacions, no tenen importància per al nostre cas. En ell s’incloeixen no solament lo que són veritables pagesies, sinó també les demés cases fora de la vila i els seus ravals”.

I comença una explicació i relació:

“Estan escrites segons l’orde com s’acostuma a fer el Salpàs.
Any 1916
I segueixen les següents
Notes del Salpàs
Acostumen sortir a dar el Salpàs el dilluns matí de la Setmana Santa dos srs. Vicaris amb cavalcadura i mosso, un per la 1ª ruta i l’altre per la 2ª. A la tarda del mateix dia, el que ha anat a la ruta 1ª va a la 3ª i el de la segona a la 4ª.
El dimarts matí el de la primera i tercera va a la 8ª ruta i plega per aquell dia. Sols amb escolà.
En el mateix dia, al matí, el de les rutes segona i quarta va a la 6ª i a la tarda a la 7ª.
Un altre sacerdot, al mateix matí, va a la ruta 5ª i la tarda, sens cavalgadura, amb escolans, va a la ruta 9ª.
Dimecres el que ha reposat el dimarts, va a la ruta 10ª que fa entre matí i tarda dinant al Puig dels Brucs”.

I les 10 rutes ripolleses son les següents:

- Ruta de Rama. Ruta 1ª dilluns al matí.
Cal Botxes -Cal Nap -Sant Roc -Comallevosa -L’Anglada -La Coma -Senarús -Oriola -Rama -Hostal de Rama -Casilla del peó -Molí de Rama -La Barricona -Mas d’En Bosch (esmorzar) -Hostal del Malpàs -Palou -Estamaríu.


 - Ruta de la Serra del Boix. Ruta 2º dilluns al matí, a cavall
Can Buenos Aires —Cal Amoroset —Cal Marquet —Puigsalomó —Sant Bartomeu —L’Avellaneda —Al Guitart -Serra del Boix —Pont d’En Serra -Can Pens —Les Solses —Casanova d’En Serra —Casilla del tren —Pintors —Cal Bolant.

- Ruta de la Carola. Ruta 3ª, dilluns a la tarda, a peu.
Cal Boc —Cal Terrisser —Cal Violí —Can Tramontana —Caseta d’En Serrallonga —Al Trinxaire —Cal Viroia —Cal Cabrer —Caseta de Sadurní —La Carola —Can Xec —Can Pi —Colònia de can Noguera —Fàbrica idem. —Fàbrica de Rocafiguera -Taverna —Hostal de Sadurní —Colònia de Rocafiguera —Sadurní

- Ruta de Garona. Ruta 4ª a peu, dilluns a la tarda
Casal d’En Trinyà —Caseta d’En Jordana —Colomerot —Garona —Tres Plans —Cubell —Vilar —Caseta d’En Nerol.


- Ruta de Vilardenó. Ruta 5ª, a cavall, dimarts al matí.
Molí de l’Aliguer -Guilera -Terradelles -Vilardenó -Cal Rovelló -Castellot -Sant Quintí -Can Cristófol -Casa nova d’En Gordans -Caselles -Caseta d’En Pigrau -Can Franquesa -La Rodona -Can Deseures.

- Ruta de Les Terrades. Ruta 6ª, a cavall, dimarts al matí.
La Corba -Casilla del Roig -El Roig -Les Terrades -Isoles -El Solà -Can Guilla -La Marinyosa -Can Romans -Casilla -Castelladral.

- Ruta del Batet. Ruta 7ª, a cavall, dimarts a la tarda.
La Miranda —Hostal de l’aigua —Torre de l’Àngel —Can Quinze —Caganell i Forn —Dinamita —Cal Bach —El Guixer —El Batet –El Soler —Casanova de l’Adó —Els Molins —El Pardís -Cal Ninot.


- Ruta del Sant. Ruta 8ª, a peu, dimarts al matí.
Cal Moliner -Cal Què -El Sant -Sorribes -Colònia de Sorribes -Fàbrica id. -El Xacons.

- Ruta de les Torres. Ruta 9ª, a peu, dimarts a la tarda.
Gafallops —Can Gaspar —Cal Déu —Cal Roure —Engordans —Les Torres 1ª i 2ª —Can Codolera —Casa del davant —Fàbrica i colònia del Pla —Cal Terrisser —Caseta d’En Duran —Can Quimet —La Torre —Can Sacarrals.


- Ruta dels Brucs. Ruta 10ª, a cavall, dimecres matí i tarda.
Cal Buelo —Pla Tolosa -Mas Faura —Can Gay —Can Rampi —Planes del Corral —Casa nova del Puig —Hostalot de cal Govern —Cal Govern (2 cases) —Mir -Cal Blancot —Pena de Dalt —Puig (aqui es dina) -Pena de Baix -Cal Rogai —La Guingueta —Malets —Can Terrades —Parer —Pol —Subirats —Fornells.

Però dels itineraris del salpàs en tenim més noticia en les publicacions ripolleses. Explícitament en el Full Parroquial de Ripoll:

“Dilluns, dimarts i dimecres, a la tarda dels mateixos, es farà el Salpàs per la banada que va des de Comallayosa, Sant Roc i la de la Carola, fent-se el dimecres a can Noguera, Rocafiguera i Surribes” (2 d’abril de 1933. Pàg.: 6)

“Salpàs
Amb motiu d'anar-se a dir missa a la Capella de la Serra del Boix, dimarts al dematí, es farà el salpàs al Guitart, Serra, Pont d'en Serra, Can Pens, Solsas, Casanova, Casillà i Pintós” (24 de març de 1935. Pàg.: 3).

“Salpás: Se practicará durante esta semana bajo el siguiente orden:
Lunes: vecindarios de Bruchs, Carona y Carola. Martes, vecindarios de Rama y de Serra del Boix. Miércoles: vecindarios de San Quintín y Tarradas. Viernes: vecindario del Batet. En la parroquia de S. Bernabé de Tenas, se practicará el próximo Jueves” (11 d’abril de 1943. Pàg.: 3).

“Salpas: Se practicará durante esta semana bajo el itinerario siguiente:
Lunes, vecindarios de Garona, Sant Roc y Brucs; Martes, vecindarios de Rama y Terradas; Miércoles, vecindarios de Serra del Boix y de Sant Quintí; Jueves, vecindarios de Batet. En la Parroquia aneja de S. Bernabé de Tenas, el lunes de Semana Santa” (4 d’abril de 1954. Pàg.: 4)

La penúltima menció de celebració del salpàs en trobem en el Full Parroquial de Ripoll del 31 de març de 1963:

“El Salpas: La próxima semana empezará, Dios mediante, el «Salpás» en los días hábiles, y siguiendo las rutas de costumbre en esta Parroquia” (Pàg.: 4).

La darrera menció de celebració del salpàs en trobem en el Full Parroquial de Ripoll del 20 de març de 1966. No es varen celebrar més?:

“Salpas. La próxima semana empezará el Salpas en los días hábiles, siguiendo las rutas de costumbre en nuestra Parroquia” (Pàg.: 3).

En conclusió, amb els itineraris del salpàs estem davant un tipus de document que no ha estat pas massa emprat i que, malgrat que desconeixem moltes dades sobre el seu establiment, es poden extreure molta informació.

El camí ramader del Lluçanès al Ripollès / 1

Aquest any en els cursos d'estiu de la Universitat de Vic era previst un curs que pretenia fer el recorregut del camí ramader del Lluçanès al Ripollès. 

Malgrat que no hem assolit un nombre d'alumnes suficients per fer el curs, un petit grupet d'entusiastes (Josep Sagués, Llorenç Manso, Josep M. Colomer i Antoni Llagostera), hem decidit fer aquest camí en quatre etapes.

La programació prevista és la següent:

Dijous, dia 7 de juliol de 2011:
Tram entre Alpens i les Llosses
(Distància aproximada: 8 quilòmetres. Distància entre el punt més alt i més baix: 292 m. alt.).

Divendres, dia 8 de juliol de 2011:
Tram entre les Llosses i coll de Merolla
(Distància aproximada: 16 quilòmetres de recorregut. Distància entre el punt més alt i més baix: 328 m alt.).
Dilluns, dia 11 de juliol de 2011:
Tram entre coll de Merolla i Maians
(Distància aproximada: 7 quilòmetres. Distància entre el punt més alt i més baix: 356 m alt.).

Dimarts, dia 12 de juliol de 2011:
Tram entre Maian i pla d'Anyella
(Distància aproximada: 16 quilòmetres. Distància entre el punt més alt i més baix: 502 m alt.)

L'objectiu es fer una aproximació, de manera monogràfica, a un dels més importants camins ramaders de Catalunya, el del Lluçanès, en el seu pas pel Ripollès.

Estem davant un camí ramader que portava ramats des de les planes del Vallès o els monestirs de Santes Creus i Poblet, fins l'alta muntanya ripollesa.

Aquesta actuació forma part d’un estudi més ampli, que abasta tot el paisatge romànic, centrant l’atenció en un dels elements bàsics, els camins. En aquest cas a un tipus de camí molt específic, un camí ramader de gran nomenada i abast.

En el curs del trajecte del camí ramader prestarem especial atenció als elements primordials d'un camí: hostals, ponts, obres de pavimentació i empedrats, encintament dels camins, margeres, murs de contenció, escales, fonts, basses, passeres,...); així com a altres elements del camí: la seva orografia, els colls, la seva configuració física,... .

Un part important el proejcte consisteix en fer el camí ramader per on discorria realment, obviant les pistes forestals oberts més recentment i els camins carreters tradicionals.

El camí ramader del Llucanès al Ripollès / 2

Entre els dies 7-8 i 11-12 de juliol de 2011, alguns entusiastes dels camins ramaders varem fer el tramb del Ripollès del camí ramader del Lluçanès.

Els participants a aquesta excursió foren: Josep Maria Colomer i Fossas (7 i 10-11 de juliol); Antoni Llagostera i Fernández (7-8 i 11-12 de juliol de 2011); Llorenç Manso (7-8 i 11-12 de juliol de 2011), pagès, de jove havia fet la transhumància des de Sant Quirze de Besora i el pla d’Anyella; Francesc Roma (12 de juliol); i Josep Sagués (7-8 i 11-12 de juliol de 2011), propietari del Pujol de Llentes.

El recorregut fou distribuït en quatre trams, des d'Alpens fins el pla d'Anyella.

El primer tram era d'Alpens fins a Santa Maria de les Llosses. El segon entre aquest punt, el pla de Capdevila de les Llosses i el coll de Merolla. El tercer tram, més lleuger, fou entre coll de Merolla i Meians, a Gombrén, al costat de Montgrony. Finalment, el darrer tram fou entre Meians i el pla d'Anyella, passant per Castellar de n'Hug i font del Boix.

El resum dels quatre dies de marxa fou:

Distància recorreguda (amb altures)
Primer dia: 6,5 quilòmetres
Segon dia: 16,6 quilòmetres
Tercer dia: 10,5 quilòmetres
Quart dia: 14,2 quilòmetres
Total: 47,8 quilòmetres

Ascensió acumulada
Primer dia: 322 m alt
Segon dia: 834 m alt
Tercer dia: 553 m alt
Quart dia: 773 m alt.
Ascensió acumulada: 2.482 m alt.

Com podeu veure, un excursió llarga, que va oferir una visió molt completa del camí ramader del Lluçanès al Ripollès.

Hi ha sectors del camí d'una gran interès, amb un estat de conservació envegable: D'Alpens a les Llosses (malgrat una desfeta al costat nord del coll d'en Soler) i en el tram entre Coll de Merolla i Maians, amb el pas del coll de l'Espluga i l'Altafort, amb els plans de la Pera, com element final.

Però uns dies més tard (Dissabte, 30 de juliol de 2011), amb part de l'equip de Televisió de Caminant per Catalunya de TV del Ripollès ((Andreu Pérez, Joan Colomer, Jordi Roca i Antoni Llagostera), varem fer una excursió projectada des de feia temps, que completementa totalment les quatre excursions anteriors.
Era fer el camí ramader del Lluçanès, pel brancal que feien els ramats d'ovelles, per la carena: des de Maians s'enfilaven cap al coll de la Bona i sense perdre altura anaven fins el coll de la Creueta.

El resum de l'excursió, un autèntic regal pels ulls, fou el següent:
Distància entre collet de Maians i coll de la Creueta: 11,09 quilòmetres amb altures.
Altitud punt de sortida: coll de Maians: 1.962 m alt.
Altitud punt d'arribada: Coll de la Creueta: 1.952 m alt.
Altitud màxima: 2.074 m alt (cim de la Creueta).
Desnivell màxim (Maians-L'Emperedora): 611 m alt.
Desnivell punt de sortida (Maians)-punt d’arribada (coll de la Creueta): 453 m alt
Ascenció acumulada: 952 m alt.
Descens acumulat: 499 m alt.

El recorregut fou: Collet de Maians (1469 m alt), Fontetes de Maians (1.750 m alt), coll de la Bona (1.890 m alt), L’Emperadora (1.961 m alt), coll del Remoló (1.869 m alt), Pedra Picada (2.006 m alt), collet de les Fontetes de Castellar (1.876 m alt), Fontetes de Castellar (1.820 m alt), Serrat del Paravent de l’Amorriador del Bac (1.908 m alt), Coll de Costa Borda (1.879 m alt), avantcim de les planes de Ginebrar (1.899 m alt), Planes de Ginebrar (1.899 m alt), avantcim de la Moixera (1.908 m alt), La Moixera (1.993 m alt), Coma de Migjorn (1.958 m alt), Cim de la Coma de Migjorn (1.959 m alt), Pleta Roja (2.028 m alt), avantcim 1ª est de la Creueta (2.019 m alt), avantcim 2º est de la Creueta (2.026 m alt), La Creueta (2.064 m alt), avantcim oest de l'Creueta (2.027 m alt) i coll de la Creueta (1.952 m alt).
Sortin a les 6:30 hores del matí (inclou parades, xerrameca televisiva i esmorzar), varem arrribar al coll de la Creueta a les 13:30 hores.

Dos plànols del monestir de Santa Maria de Ripoll d'inicis del segle XVIII (1728 i 1731)

En les IV Jornades d'Història i arqueologia medieval del Maresme-2007. Els monestirs medievals, on l'acte final es va celebrar a Ripoll el 24 de novembre de 2007, vaig presentar un treball, que ha estat publicat a les actes de la trobada (Mataró, 2011), sobre dos plànols de 1728 i 1731 del monestir de Ripoll.
Aquest dos plànols d'inicis del segle XVII del monestir de Santa Maria de Ripoll,  malgrat haver estat publicats fa anys (tots dos el 1886), son poc coneguts i mai han estat examinats conjuntament, malgrat l'interès que tenen i les dades que forneixen sobre elements clau del monestir de Santa Maria de Ripoll d'aleshores.

Ripoll i Mataró tenen punts de contacte variats. Un d’ells és la figura de Josep M. Pellicer i Pagès. El treball que presentem avui sobre dos plànols del monestir de Santa Maria, un dels quals, el menys conegut, fou publicat per ell, és doncs un homenatge i té ple sentit de publicar-lo dins d’una Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme, ja que fou un treball fet per l’historiador quan ja era instal·lat a Mataró.

El Plànol de 1728 d’Artigas
L'arquitecte diocesà de Vic, Josep Artigas Ramoneda, va publicar l'any 1886 un llibre sobre Ripoll (El monasterio de Santa María de Ripoll (1886)) en el qual hi havia un plànol de 1728 del monestir. Aquest llibre fou publicat per a la visita que l’Asociación de Arquitectos de Catalunya va fer a Ripoll el 20 de juny de 1886.

Aquest plànol d’Artigas de 1728 ha estat freqüentment reproduït: TARRACÓ, Emilia(1989), El monasterio de Santa María de Ripoll, Editorial Everest, Madrid, p.72-73; Atlas Ciutats de Girona. Catàleg de plànols de les Ciutats de Girona des del segle XVII al XX (1994), p.360-361 i 592 i MASCARELLA, Jordi; SITJAR,Miquel (1997), El món al Ripollès. Visions i experiències de viatgers al llarg del temps, p.95.

El plànol d’Artigas porta per títol “Facsimile del plano del Real Monasterio de Santa Maria de Ripoll levantado en 1728 rigiendo el célebre Abad Felix de Vilaplana llamado por autonomasia <>” i compta amb una amplia llegenda explicativa titulada “Explicación del plano traducido del latín (en cuya lengua está en el original)”.

Josep Artigas explica sobre aquesta plànol:

“No obstante, en 1728, durante le gobierno del célebre abad Félix de Vilaplana, llamado por autonomasia la quinta esencia de los abades, hombre enérgico y activo, prelado virtuoso y prudente, varón docto en cánones, y muy conocedor de ciencias y artes, que, con ejemplar tesón, supo defender los derechos y prerrogativas del Monasterio contra los que sañudamente los atacaban; aun conservábanse la mayor parte de las construcciones establecidas en anteriores tiempos, como tendréis ocasión de conocer en el facsímile del plano del Monasterio que, por disposición del citado abad fue levantado, y que conserva cuidadosamente la Comisión de monumentos de la provincia de Gerona; alcanzando, por tal conocimiento, el de la importancia monumental y religiosa que tuvo el cenobio benedictino” (ARTIGAS Y RAMONEDA, José (1886), El monasterio de Santa María de Ripoll. Asociación de Arquitectos de Cataluña. Excursión hecha al monasterio por la asociación en 20 de junio de 1886, p.27-28).

El plànol de 1731 de Pellicer
El que és menys conegut és que el mateix any 1886, l’historiador ripollès i mataroní, Josep M. Pellicer i Pagès, va publicar en una revista barcelonina (Revista de Bellas Artes. Barcelona, 1 d’abril de 1886) un article on hi havia un plànol molt semblant al d’Artigas del monestir de Ripoll, però de l'any 1731, dos anys desprès.

Josep M. Pellicer i Pagès havia marxat de Ripoll a començaments dels anys vuitanta a causa d’una violenta campanya contra ell i no hi tornaria mai més. Instal·lat a Mataró, va continuar amb el seu treball d’investigació sobre Ripoll, mostra de la qual seria l’obra Santa Maria del monestir de Ripoll (1888), editat, per cert, al Maresme.

Aquest plànol ha estat molt poc divulgat. Recentment, en ocasió d’una exposició a Ripoll, en un llibre de la família Pellicer, s’ha trobat una molt malmesa fotografia del dibuix d’aquest plànol (La fotografia del plànol de 1731 era situat dins del llibre de Pellicer de 1878, amb algunes fotos de Marc Sala. El fotògraf va estampar la seva curiosa marca en el revers: “Fotografia de Josep Estrany. Calle de San Francisco de Asis, Núm. 8. Peluqueria junto a la de Bonaire. Mataró. Imp. Horta”. Cal dir que la nota de la data de 1731 no hi és en aquesta fotografia del dibuix del plànol.

El plànol que publica Josep M. Pellicer porta per títol “Antiguo plano inèdito del Real Monasterio de Ripoll con una suscinta explicación de sus pertenencias por D. José Mª Pellicer y Pagés”. Una nota al costat inferior esquerra del plànol indica “”NOTA.- El original de este plano lleva la fecha de 1731”.

Comparació del dos plànols
Els dos plànols datats en anys molt propers (1728 i 1731) foren fets (i així ens ho deixa clar un d’ells) durant el govern de Fèlix de Vilaplana, abat de Ripoll des de l’any 1705 i que va morir el 8 de desembre de 1732. El darrer plànol, el de Pellicer de 1731, fou confeccionat, doncs, en el darrer any del seu abadiat.

Els dos plànols sembla que tenen la mateixa base, qüestió fàcilment identificable si mirem el contorn de la muralla del monestir, però detallen parts diferents.

El d’Artigas de 1728 es centra més en la part de Sant Pere i el de Pellicer l’àmbit estricte del monestir.

Aquesta diferència i algunes de els anotacions ens fan pensar en intencionalitats diferents en la confecció dels dos plànols.

Mentre en el d’Artigas de 1728 l’espai ocupat per l’església parroquial de Sant Pere es molt gran, amb la seva capella de la Congregació, i amb una detallada explicació dels camins que comunicaven la basílica monàstica i Sant Pere; el de Pellicer de 1731 parla de “H. Iglesia de San Pedro (reducida a sus límites primitivos)”.

Cal fer una observació: el plànol que menys detalla la part del monestir i més la corresponent a l’església de Sant Pere és la que explícitament es atribuïda a l’abat Vilaplana, a més amb un comentari elogiós: “llamado por autonomasia <>”. Aquest fet és una mica estrany ja que les relacions entre la Comunitat de Preveres i Domers de Sant Pere i l’abadia fou molt sovint tibant i plena de conflictes.

L’abat Fèlix de Vilaplana i els plànols de 1728 i 1731
L'abaciologi glossat de Ripoll diu de l’abat Fèlix de Vilaplana:

“Quinquagesimus secundus abbas fuit Felix de Vilaplana anno 1705, qui feliciter gubernavit et per antonomasiam quinta essentia abbatum noncupari potuit.” ("El cinquanta-dosè abat va ser Fèlix de Vilaplana, l'any 1705, que va governar feliçment i que pot anomenar-se per antonomàsia la quinta essència dels abats"). (MASCARELLA (1991), «L'abaciologi glossat del monestir de Ripoll», Annals 1989-1990. Centre d'Estudis Comarcals del Ripollès p.46-47).D’aquí arrenca la qualificació a l’abat Vilaplana inclosa en el plànol.

El govern de l’abat Vilaplana va superar els durs escull de les turbulències de la guerra de Successió: havia estat nomenat abat el 1705 en el moment que hi ha el pacte dels vigatans, va participar en els plantejaments austriarcístes ("se halló en el concilio provincial de 1712" (VILLANUEVA (1821), Viaje literario..., volum VIII, p.19), però això no fou entrebanc perquè acabada la guerra fos nomenat conseller de competències en el Principat de Catalunya (Existeix un Discurso apologético de Dn. Fr. Francisco Rius y de Falguera, dispeser major y síndic del monestir de Sant Cugat del Vallès (En la imprenta de Naria Martí Viuda, administrada por Domingo Tallér. Barcelona, 1525) "contra la sentencia arbitraria del muy ilustre señor Don Fr. Felix de Vilaplana, Abad del Real Monasterio de Ripoll, y canciller de Contenciones en el presente Principado de Cataluña". Publicat a «Processos i documents estampats referents a la Congregació Claustral i a monestirs catalans» a Catalonia monastica. Volum I. Abadia de Montserrat, MCMXXVII [1927], p.349) i president de la Congregació Benedictina Claustral Tarraconense (Diu Joan Mercader, Felip V i Catalunya (1968), p.50): "Ja que el primat eclesiàstic desapareixeria amb l'ascensió del Regent en un primer pla de la nova organització de Catalunya, el Tribunal de Competències entre les jurisdiccions eclesiàstica i seglar, que anteriorment estava annexionat a la Cancelleria catalana ara extingida, serà mantingut, per bé que desglossat de la dita dignitat civil. Fra Fèlix de Vilaplana, abat de Ripoll, fou la persona a la qual Berwick en conferí les funcions corresponents". La data de la seva presidència a la Congregació Claustral es extreta de BOZZO (1929), «Obituari de la Congregació Benedictina Claustral des de l'any 1672 fins al 1749» Catalonia monastica. Volum II (MCMXXIX), p.121).

Però les circumstàncies o motivacions de confecció del plànol de 1728 o d’Artigas crec que poden atribuir-se als fets que tingueren lloc a partir de 1709 i posteriorment de 1719, quan hi ha un nou intent d’alliberament municipal del jou senyorial de l’abat.

L'abaciologi glossat de Ripoll forneix dades sobre aquest intent d'independència de la vila del seu senyor eclesiàstic:

“Nam causa principuliorem initam anno 1709 in metropolitana curia contra hedomadarios et presbyteros Sancti Petri circa jus funerandi et alia praerogativa (Nota de Mascarella: “Praerogativa ] perrogativa” 1806) ipsiusmet monasterii ab ipso metropolitano judice sentetiam impetravit die 15 mesis frebruarii anno 1720, quam (appellantibus hebdomadariis et prebyteris) confirmavit per Illustris Dominus Emanuel Semaniego archiepiscopus Tarraconensis die 22 mensis maii anni 1724” ("Perquè en la causa encetada l'any 1709 a la Cúria metropolitana contra els domers i preveres sobre el dret dels funerals i altres prerrogatives del mateix monestir va aconseguir sentència del jutge metropolità el dia 15 del mes de febrer de l'any 1720; la qual sentència (en apel·lar els domers i preveres) va ser confirmada per l’Il·lustre Senyor Emanuel Semaniego, arquebisbe de Tarragona el dia 22 del mes de maig de l'any 1724") (Mascarella, 1991, p.46-48).

Com podem comprovar estem davant litigis de jurisdicció senyorial i alhora eclesiàstica. Aquest dualisme el tornarem a trobar en l'intent d'erecció d'un consolat de 1719.

D'aquesta darrera topada entre els vilatans i l'església de Sant Pere amb el poder senyorial del monestir, l'abaciologi glossat de Ripoll diu:

“Itidemque expensis propiis pretensionem admissionum (Nota de Mascarella: “admissionum ] deest” 1806 i 1835) presbyterorum in ecclesiam Sancti Petri, ab alio abbte virtute alicujus concordiae in favorem contraternitatis Sancti Petri quasi cessam recuperavit. Et sententiam in curia nuntiativa Hispaniensis in favorem abbtiae pleno jure impetravit die 3 mense augusti 1723, simulque litteras executoriales quas renitentibus oboedire hebdomariir et presbyteris applenatibusque ad satissimum et per signaturam justitiae admissa appellatio quod utrumque efectum. Commissaque causa Sacrae Totae inibi strenue viriliterque dissertatum est emanaruntque Sacrae Rota tot resolutiones et decisiones quot largissime implere sufficiunt numerum duodecimum” (Nota de Mascarella: “quas ... duocecimum. ] quam (renitentibus obedire hebdomedarris et praesbiteris) in eadem curia confirmavit per Illustris Nuntius Appostolicus die-mense-et anno 1724”. 1806 i 1835).

("I de la mateixa manera va recobrar amb mitjans propis les admissions de preveres a l'església de Sant Pere, pretensió gairebé ja concedida en virtut d'una concòrdia d'un altre abat a favor de la comunitat de Sant Pere. I va obtenir sentència de ple dret en favor de l'abadia de la cúria del nunci el dia 3 del mes d'agost de 1723, i alhora unes lletres executòries que, en resistir-se els domers i preveres a obeir, van apel·lar amplíssimament, i per indicació de la justícia va ser admesa l’apel·lació a tot efecte. Afrontada la causa en la sacra Rota hi va assistir i hi va sostenir els seus arguments enèrgicament i amb valor, i la sacra Rota va emetre tantes resolucions i decisions que es contenen amb dificultat en el nombre de dotze") (Mascarella, 1991, p.48-49).

Més elements de comparació dels dos plànols
Avui, però els dos plànols ens son complementaris, encara que el segon en detallar més elements de l’àmbit monàstic estricte, té per nosaltres ara un gran interès, ja que enumera elements interiors del monestir que son molt importants (altars, criptes, sepulcres, etc.), alguns dels quals avui no sabem gaire cosa.

Un anàlisi dels detalls que cada un dels plànols destaca en les llegendes que els acompanyen ens deixa una fàcil constància del fet de la seva disparitat i complementarietat

Els dos plànols ens ofereixen quasi una setantena d’elements, una gran quantitat d'informació sobre com s'estructurava urbanísticament i arquitectònicament l’espai ocupat per l'abadia ripollesa, a més de fornir-nos de detalls que obren moltes possibilitats d'informació i actuació.

Relació amb altres plànols del monestir de Ripoll
Son dos plànols poc usuals per l’època, els més antics que tenim del monestir de Ripoll, que tenen l’excepcionalitat de la seva interrelació, una clara complementarietat, que cal posar en relació amb plànols més moderns del monestir de Ripoll.

I no sols els que són més coneguts i divulgats, per exemple, els que ens ofereix Cayetano Barraquer y Roviralta en els seus dos llibres (Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX (1906) i Los religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX (1915).

Hi ha, per exemple, els plànols de la basílica del projecte de restauració municipal de 1846 (És a l’arxiu de la Comissió provincial de Monuments de Girona (Pedret) o els dos plànols de 1863, de Esteve Muxach i Eudald Pellicer i Pagès (Tots dos a l’Arxiu Comarcal del Ripollès).

En tot cas, estem davant dos cartografies indispensables per estudiar el monestir de Santa Maria de Ripoll i el canvi que va produir-se en l’estructura arquitectònica monumental monàstica ripollesa durant el segle XIX.